lOro del mondo 34.

34.

L’assistent capo Gennarino Miraniel.lo astà pansant a Rosa, ma no com a palsona suspeta, no, com a dona, com a bella dona que li agrarariva cuneixar més bé. Sa pot dira que fins a l’altru dia mancu sabiva que asistissi, i ara sap tot d’ella, i la pensa no com a un cas de arquivià, ma com a una jova.
Ja sa l’ha dit, finalment l’ha arracunaixut a ma él mateix, s’astà anamurant, folsis s’és ja anamurat. No sigariva la primera volta que s’anamureja, ma, a palt la jova que taniva al país d’él, a ma las altras no era mai astara una cosa massa sèria. I Sanbenat, tra las altras cosas, també ‘i agrara per això, qué pots trubà sempra una turista que legu sa’n va. A ma las sanbenatinas, invetxe, no s’és mai vulgut asbilantxà; an palt pé no fé brutas figuras, i an palt pecosa él és un puritsotu sèriu. Però té quasi trenta-cinc ans i santeix de éssar arribat a un punt de la vira que o cambía del tot, lu concorso de ispetor, o s’astabilitzeja, posa casa i famíria, i pé cosa no a ma Rosa?
Pecosa no! Culló, a ma tot l’ascàndul que hi és angiru angiru d’ella, ta la vols casà pròpiu tu? Astava fent un fil sentsa éssar casara. L’han dinunciara de la Mara Divina. Sa n’és fugira de’n casa. L’ex jova ha damanat la prova del dna pecosa diu de éssar lu para de la criatura afullara pé culpa de un trauma pruvucat de l’autista de l’ambulança i damana un mirió de éuros de risartximent. Andemés, segons lu que diun an giru, ha molt o fet murí a txa Maria i astà futint a tots pé sa fé afidà la tutela de Paoleto, pé na li arrubà tot lu patrimoni a ma la complitxitat de aquel capallà mig comunista, i tot pé sa pagà la campanya eletoral, qué s’astà candidant, i, pel que pareix, a síndic.
Gennarino sa té de dunà una calmara, no té de ascultà lu cor ma lu cumissari; sagons él tot aqueix conta treu uró, i Rosa treu més uró de tots.
Sí, pensa Gennarino, Rosa treu uró de rosas. És pròpiu anamurat, no hi ha arrés de fé. L’únic és prasantà la damana pel concorso de ispetor. Si ‘l prenan adiós Rosa, i si no…
Antant té de pansà sol al trabal, qué cosas de fé n’hi ha un muntó. No té de fé tot él, naturalment, ma com més sa mantén lu cap ampenyat millor. I legu, vol o no vol diventà ispetor?
Lu cumissari de l’altra palt de la mesa té una gran cunsideració d’él. Pietrino s’és gitat aposta? Lu cumissari no na sigariva pròpiu del tot sagur. Ma com que no, lu cumissa’, si no hi ha mancu un sanyal de frenara! Ha girat de cop a mà reta aposta, ansis, és antrat primé a l’altra corsia pròpiu pé prenda lu parapit de punta i a ma’l més abríviu pussibra. I las criaturas, pé cosa eran a ma él? An fondu Pietrino era un bon para. Lu cumissa’, ma al.lora és txegu i solt, vusté, no las ha lligiras las diposicions de la gent? Lus minyons astavan pé muntà al pullman, ma vaient que aquella que no’l daixava passà era la màquina del para, sa hi són acustats pé ‘i dira que sa muguessi, i ‘l para lus ha ampitsats an màquina a folça, ansis, lus ha pròpiu ascurits. I aquellus dos de Ultier, com és que eran anallí? Fatalitat, lu cumissa’, fatalitat, astavan currint a véra lus fils de la molta suitxida. Una pura fatalitat. Si la criatura no fossi ixira de la màquina de la portiera asballara, no fóra suçaït pròpiu arrés.
Tantu, tentativu de suitxídio-omitxídio, qué tratant-sa de un para, també si notariament manilongu, lu conta del rapiment no és contemplat, i intxident sentsa culpa, qué aquellus havian pusat la fretxa, de l’altra palt no vaniva ningú, i al màssim anavan a coranta a l’hora. I una cosa és feta, que diciri ‘l juja si arquivià o no. I sigariva però lu conta de txa Maria dita La Matxona. Sagons lu cumissari, difati, allò de la molt natural, que na fóra calgura del llit i sa fóra asufucara ambrullant-sa a ma’l froc de la camisa de nit no’l cunvinci massa. Sagons él lu dutor ha tangunt massa pressa de fé lu referto. I legu, tots aquellus custarels que cunfelman sempra la mateixa versió. Pareix que sa siguin pusats de acòldiu. Ma, de més de tot, qui no’l cunvinci arrés arrés, és Rosa. No veus qui mirara que té? De ànjal! Ma dóna l’impressió de éssar falsa. Com l’idea que sigui lu Sol a girà, mentras és la Terra qui gira. I Gennarino és la Terra, i Rosa és lu Sol.
I Gennarino, si lu cumissari pilmiti, aspiega com no sigui pussibra tot allò que astà pansant de mal de Rosa, pecò él era a l’haspital, quant és arribara aquella bruixa de la mara d’ella, ha vist com sa cumpultava a l’anterru de l’oréfitxe, l’ha vista traballant a custat de don Frantxescu “Pio” Pil.loni. Rosa és una brava palsona, una minyona que ha tangut l’asfultuna de éssar astara anganyara de l’ex jova i maltratara de gent ingrata; qué com han tratat a ella no sa tratan mancu ‘ls cutxus.
– Miraniel.lo – diu lu cumissari, – veig que aqueix cas t’apassiona.
– Sí, cumissa’.
– I al.lora cumpleta tu la relació, la vul a la mesa primé de las quatra de talda, i, ma racuman, verifica també ‘l conta de que la Rosa tua sa pusarà an política.
– Com si l’havessi ja fet, lu cumissa’. Tenc de verifica pocas cosas i la relació sigarà cumpleta pé las quatra an punt.
Gennarino s’astà mirant al miral, astà dicirint si astigui més bé a ma’l bunetu o sentsa. Rosa, o és an casa de txa Maria pragant la molta, o és a l’oratòrio de San Giusèp atuajant las criaturas. I si él ha cumprés com sigui Rosa arrinta del cor, ella sigarà a l’oratòrio. I és anallí que Gennarino anigarà.
– Bonjorno Rosa, ma pilmiti una paràura? – i com diu la cançó, si són rosas…