lOro del mondo 36.

36.

Com al joc del telèfono sentsa fils las donas anjunullaras davant de l’altar sa diun calquicosa a l’urella. L’homa a l’holt. A dabaix al polt. Hi ha un homa folt. Lu minyó és molt. Mi’-la, lu minyó és molt, lu minyó és molt, Mari’.
Ma Marisa, la dasditxara prerafaelita l’havia cumprés a la primera lu que astavan dient a l’ascusa. I tira un tiquírriu mut, però folt, que l’antenguin totas las que són anallí a ma ella, sentsa manjà i sentsa bera de aqueixa maití velsu las ontza, i ara són més de las set de talda. Quasi deu horas de uperació. Lu síndic ha diquiarat luto txitadino. Qual síndic, no taniva de éssar ella lu síndic? Proba minyona, així bella i així asfultunara.
Marisa sa vulguessi aixacà, ma las ancas no ‘i rasponan. No s’és mugura de un txentímetro pé totas aquellas horas. Ànjals del Cel, iò no ma mugaré de un pél fins a que no ma dungueu bonas nutícias, i no bauré i no manjaré nimancu. Ma ara que la nutícia és arribara Marisa sa vol aixacà, sa té de aixacà. Ma no pot, i com que ningú l’ascolta, qué oltras a las folças ha paldut també la veu, l’istinto de Marisa li diu cosa fé, i lu cos d’ella sa dasmàia.
Ara sí que la veun, li fanan vent, ‘i donan àlgua, avisan un dutor, calquiú que cumprengui lu que sa té de fé. I duas donas del WWW, duas de las més grevas, l’aixecan de’n terra i la poltan a la màquina de la préside, qué l’ha antrara a la praceta del pultó gran de l’igrésia de San Giusèp Putativu. I cosa taniva de fé, prob’homa, éssent un para putativu, no és que tanguessi tot aquest potere a ma’l fil de Déu. Ma no funciona, així, Marisa havia fet un pata a ma la Mara de Déu, i lus patas sa rispetan.
A l’haspital ‘i troban la prissió pròpiu an terra, tantu ‘i posan una flebo energética i la deixan rumí. I cosa té de fé, proba dona. Un fil molt, un altru an coma, lu marit an rianimació.
Quanta gent molta, jalmana mia, i tota jova, a palt de txa Maria, que legu, ella també no és que fossi així gran assai.
I a l’anterru de l’ausiliàrio anara hi sés? Tanivas de véra. L’igrésia prena com un ou. Ja hi crec, vint-i-cinc ans. I has vist lus cumpanyons de la palestra? Eh, qué feva judo. Tots vistits de branc, a ma la divisia de l’asport d’ellus són anats. Lu kimono de judoka, éi. I a l’anterru de Pietrino com anigaran, an calçunets cults i guantons? A Marisa ‘i futi la risa, i legu lu pror, pecò pensa a com tanguéssin de anà vistits lus cumpanyons de l’ascora nuoto del fil: an murandutxas, aixugamà al col, dascalçus.
Ma i de aqueixa que s’és molta cosa sa sap? Qui curaju, a sa ubrí ‘l col an fatxa dels fils. Diun que arribarà calquiú de Milano, que sa na la pultaran anallí, que no l’anterran a Sanbenat. I també ‘l marit sa’n poltan, lu llarra que és molt dagullat del cutxu. Proba cutxu! I pé co? Qué han molt a él també. Proba cutxu!
Més talt, quant tots pensan que Marisa sa sigui ripresa, qué del pronto-socorso no l’han mancu anviara al reparto, deixan que vagi a mirà lu fil an coma; lu molt no, no hi ha palsunal an aquell’hora, i legu, millor que no hi vagi de sora.
Lu fil an coma, prob’animutxa, és Tònio, lu que vol dira que lu molt és Màrio. Vulguessi éssar cuntenta, ma com fa a éssar cuntenta? Vulguessi éssar daspragura, ma com fa a éssar daspragura? U, almancu, és ancara viu.
Legu Marisa damana on sigui lu reparto de rianimació, qué vol véra ‘l marit. I sa cumprén, qui és la mullé que no vulguessi véra ‘l marit?
A Marisa la baldan, no pot antrà si no té totas las prutecions igiénicas. A fóras hi és la sogra. I cosa té de fé, proba dona, Pietrino és un assassí, no hi ha dúbiu, ma és lu fil. Cosa té de fé, ella l’ha pusat al món.
Marisa no la pala, la cumprén, qui culpa na té una mara si ‘l fil no crixi com ella havia dasijat?
A Marisa ‘i diu que arrinta hi pot astà poca minutus, lu tantu de fé un sarut, de dira una preguiera, que la situació és crítica i, com més poc l’asfolça millor és.
Aquel cos culgat al llit pre de fils i de tubus tangariva de éssar lu marit, l’homa gentil i generós quant ella era patita i feutxa, i jarós i egoista ara que ella és gran i bella, li han dit que pareix una figura prerafaelita, l’altru dia.
Cosa té de fé Marisa? Cosa tenc de fé, Pietri’?
I Marisa s’anjunolla i prega al llit del marit an aquellas cundicions. Tóna? Mari’, tóna anjunullara, ma no has vist que no és salvit an arrés? Aixecà-ta. I s’aixeca. I aixacant-sa vulguessi asgarrà tots lus fils, i tots lus tubus que mantenan an vira a n’aquel bastaldu. Ma no’l fa i ixi, a poc a poc, daixant que la polta no sa tanqui, i s’abraça a la sogra, que ‘i diu: – Gràtsie, Marisa. Gràtsie – i legu entra ella a l’apusentu i va a carinyà ‘l fil, ‘i dóna un bas a la front i legu l’assufoca, a ma’l cuxí que primé taniva a sota del cap. És roba de un àtimo, ningú s’abija de arrés. Quant las màquinas fanan pi pi piii, Marisa s’ha tret ja la baldarura i la sogra és a ma ella, a mans agantxaras pragant pé la vira de Tònio. Almancu él que sa salvi.