lOro del mondo 38.

38.

Avui a Sanbenat sa pala de una cosa sora: de l’àlticul de Matteo Miranda, lu gran inviato, firma de punta de u dels tres o quatra junals itarians més ampultants; culaboraró fissu de junals an França, Inguilterra, Germània i Aspanya; autor de inquiestas televisivas que han arruïnat la carriera de divelsus polítics. Duas pàginas: “Sanbenat, polta del turismo polta de l’infel”. Sentsa lu punt de damana, un’afermació. Sagons aqueix culló, o aqueix geni, sagons altrus, Sanbenat sigariva com un’aspetxe de citat Faust que ha vanut l’ànima al dimoni i, pé sa mantrenda jova, té de pagà cara dia un tribut de ànimas. Culló, si mai mai Dorian Gray. Putanaras, aqueix ha cupiat quatra fesserias presas de internet i al junal tenan la fatxa polca de ascriví “inquiesta de l’inviato”. Mantirels.
An sustança, l’altícul de Miranda diu que Sanbenat és un pais crixit adamunt de u dos ascols entra la marina i ‘l riu. Pé seculs és astat, com sa diu ara, un no-lloc de Saldenya, com són avui lus polts, lus areopolts i las astacions, pé mus cumprenda. És a dira que, essent anguiriat de altas muntanyas, Sanbenat asistiva sol an funció de l’ésser punt de asmistament de producions saldas velsu ‘l cuntinent o velsu las altras citats saldas de costa. Lu que més sa cumeltxava, a palt del tunu i del cural – que més que prudutas saldus són prudutas de la marina –, eran ascraus: ascraus saldus velsu l’esterno i ascrau aràbus velsu l’interno. Això feva de Sanbenat un lloc no-lloc ont ningú hi vuriva víura, i qui i viviva hi era ubrigat: lus suldats fins a que lus cumanavan, fraras i capallans fins a que lus cumanavan, lus cumaltxants fins a que cunvaneva, lus traballarols fins a que hi havia trabal. Un lloc sentsa un’ànima, sentsa una identitat antiga. Per això, quant han millurat la navigació, quant han fet la ferrovia i, de més de tot, quant han furarat pé tres quilòmetros las muntanyas de Jagamara i han ubelt la gal.leria, Sanbenat és diventat un lloc ont pugué víura sentsa altra raó de la de hi éssar nats o de havé-lu triat pel sol, pel clima o pel panorama. Ma trubant-sa ampruvisament multiplicara pé cinc, pé deu, pé cent, Sanbenat s’és tangura de anventà un’identitat antiga, una raó cultural i hastòrica que justifiquessi lu pecò víura an un lloc sentsa prospetivas, sentsa un prujeta. No tanim futur, lu present és fèu, ma tros de passat que tanívam!
Sanbenat avui és un lloc que viu de assitencialismu astatal i de turismo proba, un peix que sa mussiga la cua i que ha ja pultat Sanbenat prenament arrinta de la parabola discendent. Arribat al punt més alt de la curva als ans setanta, de anallí ha scumançat la davallara. Bo’ de fàbricas, bo’ de industria, mus salveix lu turismo i bo’! I bo’? I l’ascora, i las guàldias, i l’anàgrafe, i las astrarols, las casas popolares i la sanitat, la sanitat primé de tot. Tot això ha pultat més gent, més casas, més turismo. Ma, crixint (a catsu), Sanbenat ha paldut aquella fisonomia de no-lloc medievalejant que taniva, ha ambujat la natura salvaja que taniva, ha ascumançat a pelda turistas, ansis, a crixí-lus, ma sol de istiu. Mentras ascoras, guàldias, anàgrafe, astrarols, casas popolares i sanitat – sanitat de més de tot –, salvivan sempra de més, ma sempra a ma més poca munera pe las mantrenda, qué lu turismo no abasta més, i l’edilítsia és crol.lara. És un càlcul matemàtic, si deu menjan pé deu, i pé cumprà aquel manjà hi vol lu trabal de deu, a la fi sa tancà an parejo: trabal mancu nutriment ugual zero. Però, si deu menjan i cinc sols traballan, cinc no menjan. Ara, si cara u que traballi sa trasfolma an una famíria, i fem que cara famíria curraspongui a quatra palsonas, tanim mirials de palsonas que no menjan o que menjan massa poc, i qui menja poc pensa mal, i qui pensa mal pot arribà a fé putanaras.
La conclusió és que Sanbenat és cundanat a murí o a cambià, lu turimo de sol no abasta, mentras que sanitat, ascora, guàldias i casas popolares costan i la política no sap de ont buscà munera. Lu sidaru s’és trubat, ma era buït.
Un altícul del catsu que sa pot ascriví adamunt de qual sa sia lloc de costa tant an Saldenya com an Calàbria, Sicíria, Campània, etxètera. Lu que conta a la fi és, pels qui viun de turismo, que hi siguin dues o tres bellas fotografia i que sa digui que a Sanbenat (o altru lloc de costa) és fàcil arribà sigui an aèreo, sigui an nau, sigui an treno i sigui an màquina; pels qui no, l’àlticul sigarà sempra un’ufesa a l’hastòria i a l’identitat antxestral i cultural de Sanbenat (o altru lloc de marina), un lloc visitat de l’homa ja al téns de la perra, qué tanim grutas, domus de janas (“buche delle fate” an Tuscana), nuràgues (“specchie” an Pulla), castels, cunvents, murallas, torras sarraïnas…
Tot això fa discutí, també barallà, qué de gent ragalleta sa’n troba sempra, ma com diun lus que na cumprenan: que sa pali de tu, també pé na dira mal, ma basta que sa pali. I si a Sanbenat han dedicat duas pàginas a un junal nacional, això és una bella cosa. Lu que no agrara a ningú, és l’intervista a duas colonnas a ma tantu de fotografia al jornalista astagista: “La bufala complotista”. Matteo Miranda conta que faci un’intervista sèria a un macu. Sagons lu jova astagista, difati, Sanbenat, de lloc turístic, s’és trasfulmat an capítal del crímine. Un llarra manjat viu de un cutxu, i lu duenyu del cutxu que mori de infarto. Ma él no hi creu, pecò la mara també és molta. De molt natural, diun! Ma él no hi creu, voran amagà un gran arragurament de contas al giru de l’usura. I tot palteix de l’haspital de Sanbenat un niu de asculpins anvaranats. Ausiliàrios que sa matan a bultxonis, primàrios que sa dinúncian, anfalmeras que dinúncian primàrios, dutols que dinúncian a anfalmeras i a primàrios. I, al txentra de tot, un capallà. Un opàco bipàrroco, an aparença, ma és él, que mou lus fils de tot.
Al final Mateo Miranda tanca dient que no hi ha mal, que pot funcionà. Pé Sanbenat pot éssar la solució pé pultà finalment turismo durant tot l’àn: de istiu sol, marina, riu i muntanya, de hinvel molts misteriosas. Com dieva Totò: i fé-ma ‘l praié!
Ma qui sa creu de éssar aquest astagista de li bal.li? Lu fil del duenyu dels supermercats “Sol i marina”. Culló lu para, culló lu fil.
Al junal local hi és la rasposta telefònica dels polítics sanbenatins. Lu síndic diu que si l’altícul de Miranda és “iniru”, él no tangarà ninguna dificultat del racunèixar, també cunvirant Miranda an un ampultant ata públic. Al mateix téns, n’ha ja palat a ma’ls avucats del Comune pé véra si no sigui millor de dinuncià-lu pé difamació. Lus altrus polítics i/o inteletuals, a sagons de la pusició, de la simpatia i de la cunvaniença, na dievan bé o mal.
Comúnqüe fossi, una gran bella publitxitat. Que de això sa continuarà a palà, ta’l dic iò.