lOro del mondo 39.

39.

Martxel.la no vulgariva, ma Marco ansisti, lu tenan de fé, no sa poran rifujà al sensu de culpa. Si iò no t’havessi dit passa, passa. Si iò fossi anat a deu invetxe de cinquanta. No, havem sufelt massa a la vira, Martxe’, pé mus arrandí ara; no na tanim culpa, i si també na tangussim, havem ja pagat.
Per això no són anats ahir a l’igrésia a pragà paris a ma Marisa, qué s’han passat tot lu maití an qüestura i la talda a ma’l juja i la psicòloga pé na trera peus a ma’l conta de Gisel.la i Robertino, qué ara que Carla és molta, ellus són minols sentsa pàtria potestà, si no ixí a pasquí un iàiu, un txiu, un tutore legal. Avui al maití voran anà ont és Marisa, a l’haspital, a trubà-la, a ‘i dira que són massa daspraguts del que hi ha suçaït, i que no són anallí pé damanà-li paldó, ma pé ‘i dira que éllus són pronts a ajurà-la, que faran tot lu que sigui pussibra pé salvà las criaturas: si vol pagaran totas las aspesas pels mantrenda a la millor clínica an Asvítsera.
Ma quant Marco i Martxel.la s’anfolman, qué ellus són de Ultier; quant de l’albergo fanan telefonà a l’haspital pé sabé an qui reparto siguin las criaturas; venan a sabé de la molt de Màrio i de Pietrino. I pé Martxel.la és massa, és una cosa que no pot aguantà. És com si cor i çalvel fossin un’olla al foc, u és l’olla i l’altru és lu foc. Lu foc té de astà carent, ma quant l’àlgua bulli lu foc sa té de abaixà, qué o si no l’olla buta. Tantu l’idea de astà una samana a ma Gisel.la i Robertino era astat un bél fugaràs del qual era vangut un bel brasjé. La guarijó de Carla i la dispunibiltat d’ella a vaní a víura a Ultier li havia fet pusà l’olla al foc. La molt de Carla, però, li havia fet ulvirà de alçà ‘l taparó pé véra a qui punt fossi l’àlgua. I l’àlgua astava bullint, i dasprés de l’intxident ha ascumançat a butà, ma no assai, ancara fóra fet a téns a abaixà ‘l foc. I això últim l’ha molta. L’àlgua ha butat, ha daspagat lu foc i astà ixint fum, fum purent, qué ‘l brasjé era pre de brutesas.
Lu dutor que han avisat de l’albergo és arribat a l’àtimo i ha ja avisat l’ambulança, pugariva éssar un principi de infarto com un ictus, manasté currí a l’haspital.
La vira és així, no sas mai com ta vistí, què ara prou i ara fa sol. Cosa ràiu astà pansant Marco? Que si hi morussi Martxel.la la vira d’él paldariva de sensu, no sigariva més un homa ma un vegetal. I això no és just, él i Martxel.la han ja pagat, no és just, ellus dos han ja sufelt, ara lis hi tucava de gusà de un poc de felitxitat, no de tunà ascumançà a sufrí. Qui afultunara que és Carla. No, cosa astà pansant? És manasté éssar raciunals, an aqueixas situacions, i la raciunalitat vol que Martxel.la tengui las curas més imediatas i bonas, la qual cosa vol dira NO haspital de Sanbenat!
– Dutor, no pot éssar que tengui o un infarto o un ictus!
– No és evident, ma hi voran lus astruments de l’haspital pel cumprenda.
– No vul que la pulteu a l’haspital de Sanbenat, no ma fic.
– Ascolti, tot alló que diu la gent són fesserias, an general un haspital val l’altru, i an aqueixa situació hi ha una cosa sora que conti, la velotxitat. Vusté sa la santeix de risquià de anà a u dels haspitals de Cabususu sabent que hi vol mínimu mijora pé hi arribà i legu, sagons lu tràfic, un altru qualt de hora vint minutus pé arribà al pronto-socorso, quant de l’albergo a l’haspital de Sanbenat són màssim cinc minutus?
I la racionalitat vinci adamunt de l’intúito. A Martxel.la la poltan a l’haspital Sacro Cuore de Sanbenat. Ont arriban an poca mamentus, sentsa problemas, a sirenas ubeltas. Ma lu palsunal és ampenyat. Primàrios, dutols, anfalmels, uixels, lu palsunal tot al cumpleta són an assemblea aspontània, urgent i anderogabra organitzara de totas las set siglas sindacals dels traballarols de l’haspital. Qui vol que agualdi o que vagi a Cabususu. Arrinta, a l’assemblea, sa n’astanan dient, ansis, olquirant de cara curó. Que ellus sa fanan un cul com una campana i legu arriba un Miranda de la bossa i txu txu lus asputana. No, Miranda té raó, ansis, massa pocas cosas ha ascuviat, altru que niu de asculpins és aqueix. Un lloc de assassins és diventat! Ma com ta pilmitis. I ma pilmit, èia! Primàrios que violentejan las mullels dels pacients. Quirurgos que no són bons mancu a apatxigà un tros de llengua. Gent an coma que mori una dasprés de l’altra pecó no hi la munera pé tarà lus maquinaris. Pediatras que ricoveran homans grans anmig de las criaturas. Aqueix haspital fa l’asquifu. No és ver, aqueix haspital té sol manasté de una nova direció, sol això, una direció efitxenta.
Antantu, lu dutor de l’albergo que havia acumpanyat a Martxel.la agualdava. Agualdava que ‘i diguessin si era quistió de mamentus, de minutus o de horas?
Quant és arribat també Marco, a ma la màquina del diretor de l’albergo guidara de u dels portieres, ha legu cumprés quel’intuició d’él era justa, tanivan de currí a Cabususu, imediatament. Sol que ara és talt, i l’ambulança del Sacro Cuore no sa mou sença l’olda firmat de un dutor. I lus dutors són an assemblea.
L’únic és agualdà, o avisà un’ambulança privara. Lu portiere de l’albergo que ha acumpanyat a Marco és volontàrio a la Mara Divina i arriban legu. Martxel.la la cambían de ambulança i lu dutor va a ma ella, Marco té de pusà a fatu pecò l’ambulança és patita i hi astà a cariju lu dutor.
Si va bé, arriban an mancu de mijora i an tot havaran paldut un’hora i un qualt de quant Martxel.la s’és santira mal i s’és dasmaiara.
Lu portiere és daspragut, ma pé pultà-lu a Cabususu sa té de fé autoritzà. Marco ‘i diu que cumprén i de l’albergo avisan un taxi, carregan la sedia a rotel.le – maraïta la justícia que hi ha seqüestrat la màquina. Cumprangarà, tanim de ascludí un malfuncionament mecànic – i palteixan velsu Cabususu. Arribaran an mancu de mijora, diu lu tassista. Un qualt de hora dasprés són arrinta de la gal.leria de Jagamara. Marco tanca ‘ls uls, an modu de s’abituà a l’ascurigó. Quant lus tóna a ubrí són ja quasi aforas, hi ha un bel sol, un bel panorama, i arrarera de una curva un’ambulança a cul adamunt i un autista a ma un gran çarot a un’erella que pelt sanc del cap i té un braç tètaru, a ma l’altru fa sanyal de sa falmà. És misdia mancu un qualt.