lOro del mondo 4.

4.

– Hi fóras tangut de éssar, cúpa. Paraixeva oggi le còmique.
– Cosa m’he paldut? Raconta.
Lus dos ausiliàrios del prontosocorso són an pausa cigareta; verament sigarivan al càmbio turno, qué u va i u ve, ma lu que sa’n té de anà no té pressa i ancara no ha timbrat l’ixira, i lu que ve mancu té pressa de ascumançà, qué tantu ha ja timbrat l’antrara, i aquella txatxara lis conta com hora de trabal, a totus dos. I legu, lu que entra és massa ancatsat, ha ragallat a ma la mullé, aquella marantranyara.
– Fuma, té – diu lu més jova ufrint.
Quissap cosa creu, fent lu gestu, brut mucunós. – No m’agraran las tuas, són massa diricaras. Si tantu lu fum ta mata, almancu ma mat a ma’l gustu de tabacu que dicit iò – això és filosofia de homans, bocabentu.
– T’astava dient que arriba l’ambulança.
– La nostra?
– No, aquella patita del salvici de volontariato de la Mara Divina.
Aspiega-ta bé, culló!
– N’és antrara al parquejo del prontosocorso a sirenas ubeltas i anant a tota velotxitat, més que lus de la mara divina, paraixeva lus de la mara de vi.
Bagassa de batura del catsu! – Ma pecó, ambriacs eran?
– Pens de no, ma sa cumpultavan com si ‘l fossin.
– Fes finta de res que astà arribant lu dutorino.
– Bona talda.
– Bona talda.
– Càmbio turno o pausa cigareta?
– Càmbio turno.
– Una cosa de dia, al.lora.
– Sí lu dutó.
Lu dutor és antrat arrinta i u dels dos ausiliàrios, lu que té de prenda salvici, lu befa imitant la caminara.
– Culló de homa. Iò l’udieig, ta’l jur, no’l puc véra a gota al dotorino.
Al més jova, vist com sa l’ha mirat lu “dotorino”, li és vangut lu cul astret i ara sa’n vol anà. Andemés, l’altru ausiliàrio pareix mig bagut, que té un fiaru de vi que t’ancanta.
– Ascó, millor si ta’l faç dira de Pietro ‘l conta de l’ambulança de La Divina. No vul que ‘l dutor ma faci calqui rapolt, qué iò só ancara an prova.
– Te l’he dit, catsu, fes-ta la tèssera del sindacat i no ta toca més ningú.
– No m’agraran lus sindacats, i legu qui sindacat, n’hi ha una dutzena?
– Lu meu, entra al meu i sés apostu.
– Ja hi pens, ara vaig a ma cambià.
– No catsu, ara ma’l dius, aiò, i diu-ma’l bé, porca tròia!
No era un’impressió, aqueix és pròpiu ambriac. – Ma no, una catsara. L’autista de l’ambulança era afutat pecó la socorritritxe s’era amprissiunara i li havia butat adamunt; pé l’asquifu él havia ambistit una màquina i, arribats al prontosocorso, invetxe de ajurà lu maralt és anat a mirà lu dan, un parafanc txumbat i un fanalino tallat; pé la futa ha pres a piaras la socorritritxe que apena dabaixara de l’ambulança havia tunat a ascumançà a butà. Antantu, lu maralt, un minyò de quinza vint ans, sa n’era dabaixat de la barel.la i era ixit de l’ambulança de l’asportel.lo de l’autista. Com ha vist l’homa ascurint a la dona s’és pusat anmig pé la difendra.
– Porca bagassa, i tu? Tu ont eras, no purivas ixí? No purivas avisà un puritsotu?
Mancu él lu sap pé co lu faci, folsis pecò la vista del dutor l’ha capgirat, folsis pecò aqueix ausiliàrio an prova no li agrara arrés arrés, fatostà que l’astà agafant al col i que l’astà astrinyint a ma gran folça, i si no sa felma o ‘l felman an aqueix bastaldu lu mata.
Al ausiliàrio an prova li diun Pepe, de Giuseppe, com lu iàiu, té vint-i-cinc ans i és cintura valmella de judo.
L’ausiliàrio de ruolo sa diu Pietrino, té corant’ans, casat a ma tres fils, la mullé bidel.la i és astat buxié professionista. És per això que ni li han tret lu patentí, pecò quant s’ancatsa pelt la calma i invetxe de fé pugilato ascuri com un danat: pé matà, pé arruinà. La mullé ja li ha dit, si toca un’altra volta u dels fils lu dinúncia, passi que sa la prengui a ma ella, ma a ma’ls fils no. I Pietrino amolla apena apena la presa, pecò ha vist la fatxa de Marisa, la mullé bidel.la. – La pròssima no ta la paldon!
Pepe sa santeix paldut, tanta ans de judo i mai un cumbatiment de daveru, sol alenaments. – Pensa si tanguessis de difendra la jova tua. No pensis a tu, pensa si un dasgraciat t’astiguessi apratant a la paret amanaçant-ta a ma un rasó al col pecò lu cumpanyó s’astà sunant la jova tua, i legu del cumpanyó sa la sona él també. Cosa fas, tu? Ta miras l’aixena assustat com una criatura o reageixas?
I Pepe reageix. A Pietrino li ataca una cop de janol als cullons, anfira las duas mans uniras tancaras a catsotu entra el pit d’él i ‘l pit de l’altru i ascuri a ma tota la folça que té a la balbeta del para de famíria. Pròpiu al mamentu que Pietrino astava dient “paldona-ma”, i un tros de llengua sa li dastaca de la boca i pren a l’ul de Pepe, que, vaient tota aquella sanc cau dasmaiat an terra i txumba ‘l batiri a l’aspígul del patit martxapiede.
Ningú ha vist arrés. Sem ja de nit, sem a una pultalleta de arrera de l’haspital. Pietrino agafa lu tros de llengua d’él que s’és falmara entra ‘l nas i l’ul de Pepe i, també si ‘i doran lus cullons, troba la folça pé atxantà una piara al runcu de aquel bastaldu. Legu entra arrintà, corri velsu l’infermeria, pren lu guiatxo spray, i l’asprutsa a la llengua que té ancara an boca i al tros de llengua que té a mans i va a çalcà lu primàrio de quirurgia.