lOro del mondo 40.

40.

És misdia mancu deu i a l’haspital Sacro Cuore de Sanbenat suçaeix un miracra. L’han vist la mara de Pietrino, la mara de Marisa, una cumpanyona de Marisa i Marisa mateixa. Totas quatra eran saguras de soras al curriró del reparto intensivo. Ma racuman, que no entri ningú. Qué tot lu palsunal era a l’assemblea urgent. A ma tot lu casí que havia sumat aquell’altícul de junal. Ma si pel cas vaievan calqui cosa, un muviment, un ul que sa obri, una llàgrima, que no facessin arrés, ma que currissin a avisà la caposala.
I a las ontza i cinquanta minutus pretxisus, tè que Tònio obri lus uls, obri la boca, fa un casc com un llaó i diu: – Qui fam que tenc!
Las quatra donas, com si sa fossin pusaras de acòldiu, són calguras a janols an terra, totas paris, fent un’única ramó, i sanyant-sa, totas quatra, sentsa mai sa pusà de acòldiu, han dit la preguiera de San Giusèp Para Putativu. Una preguiera que no asisti ma que totas quatra diun paris i a ma las mateixas paràuras.
Una preguiera que un’hora dasprés havian ja dimenticat, ma que totas ellas sabivan de haver dit, i totas ellas ripitivan a la gent. Més que altru a palà eran la mara de Marisa i la cumpanyona de Marisa, i com més dievan, més lu miracra s’era fet crar. Ella, la cumpanyona, era sagura acustat de Marisa i li agantxava una mà i la cunsurava, i arrinta d’ella dieva que si lu minyó sa fossi salvat fóra racamat ella mateixa lu llançol del braçol de la pulsaçó de San Giusèp, pecò ella ricama de quant era patita. I ha ascumançat a santí una caró, ma una caró, ma una caró, i legu una llum branca i viva que alluinava ‘ls uls. I an aquel mamentu Tónio s’és daspaltat. La versió de la mara de Marisa era quasi pretxisa, sol que invetxe de un llançol, ella havia amprumitit de ricamà lu mantel de San Giusèp. Ma pel restu tot pretxís, mateixa caró, mateixa llumera branca. Marisa i la sogra, invetxe dievan i no dievan, pecò a palt allò de la llumera i de la caró, ellas duas dievan: San Giusèp, una vira ta l’has presa tu, un’altra ta l’havem dunara musaltrus, dèixa-mus almancu a Tònio.
A misdia lu sabiva tot l’haspital. Al Sacro Cuore, un minyó clìnicament molt, s’era daspaltat del coma. Celt, taniva sempra las ancas fraturars, un bultxu truncat, lu cap tallat an tres punts, la front tota un tal i poc no hi ha vulgut que arrestessi txegu, no té més una dent sancera, però és viu, és ixit del coma, pala, racuneix la gent.
A misdia i un qualt lu sabiva tot Sanbenat i a misdia i mijora lus junals de internet astavan ja dunant la nutícia an tot lu món: “Sanbenat, la citat dels miracras”.
Eran tots cuntents, de aquella cosa, francu que lu diretor general, pecò a las ontza i cinquanta él era a l’assemblea i astava dunant publicament las pròpias dimissions. Difati, poc dasprés de misdia, hi havia ja gent que dieva que finalment s’era dascubelt qui havia pres per ul lu Sacro Cuore; era bastat que lu diretor general sa dimitissi, i la presa per ul s’era dasfeta. A l’àtimo lu miracra de San Giusèp.
Eran tots cuntents, francu que l’astagista, pecosa aquella presa pel cul de palt de Miranda no sa l’agualdava; él havia arraunat a ma un col.lega, no havia dunat un’intervista. I ara, a las ontza i cinquanta – misdia mancu deu –, no sa sap qui – si gent ligara al turismo, si gent de l’haspital, si gent de la famíria dels Matxonis, o parroquians daspraguts pé las paràuras contra don Frantxescu “Pio” Pil.loni –, li han atacat un anju i l’han daixat an terra mig molt, i quant han vist que paldeva sanc de’n fatxa, del cap, dels braçus, de las ancas i del altras palts del cos, invetxe de avisà un’ambulança l’han pixat adamunt.
– I legu no mus venguis a dira que no ta vurem bé, que t’havem disinfetat com paltoca.
Eran tots cuntents, francu Marco, pecò a misdia mancu deu lu cor de Martxel.la s’era falmat; i a ma tot que tanguessi una mà fraturara i un txumbusoni gros com un ou tra l’ul i l’urella asquerra, lu dutor de l’albergo çalcava de fé-li un massaja cardíaco.
– An garera – ripitiva, – tota la vira an garera ta faç passà, bastaldu de autista.
Eran tots cuntents, també Rosa, qué era astraca de raciví sol brutas nutícias.
Eran tots cuntents, també don Pil.loni, lu qual no sa craieva mancu un pél del conta del miracra de San Giusèp, ma era cuntent, pecò cara vira salvara és un’alagria an de més pel cor de Jesús.
Eran tots cuntents, també la préside de Marisa, que si també cumpraneva que aquella passió era ampussibra, taniva de éssar lu mateix cuntenta, qué l’amor vol que l’amor tou sigui cuntent. Sa fóra acuntantara de la trenda acustat, no com a jova ma com a operatrítxe scolàstica que traballa cuntenta. Qué ‘l sorriso prerafaelita de Marisa no hi ha a munera que ‘l pugui pagà. Ma las modelas prerafaelitas no riun mai, préside, qué tanivan las dents guastas. Ja és ver, però són sexy.
Són tots cuntents. També Marisa i la sogra, també si proran com a duas funtanas tanint-sa a mans agantxaras. La mara de Marisa és un poc jarosa, ma folsis és millor així, difati, tra ella i la cumpanyona de Marisa havaran racuntat allò del miracra un çantanal de voltas an mancu de tres horas, i cara volta lu diun sempra més pretxís, sempra més veru lu miracra de Sanbenat vulgut de San Giusèp Para Putativu.