lOro del mondo 41.

41.

Ningú sap com sigui vangura l’idea, ma ningú ha dit que no; invetxe de fé tantas missas de molt han dicirit de na fé una sora. Sconto comitiva, han comentat lus malínyus, opuru: initsiativa turística, o política. Fatostà que la missa l’astanan fet a las sis de la talda, qué primé fa massa caró, a la catedral Santa Maria del Riu, qué hi vol una igrésia gran pel bisba de la diotxesi de Cabususu-Sanbenat-Adebaras i lus capallans de las parròquias dels molts. La gent que hi ha acurit és tanta, ma tanta que la missa és ascumançara an ritaldu, i així i tot, la gent no hi és astara lu mateix i han tangut de almà de pressa – an realtat l’astavan ja almant de maití – asquermo gigant i altoparlantes pé tota la gent que hi era, i astem dient que, entra arrinta i aforas, hi havian unas quatramil palsonas. Al peu de l’altar hi són lus baúls de txa Maria, de Carla, de Pietrino i de Màrio. Lu de Martxel.la no. Marco s’és nagat, s’és amprumitit que fins al dia que campi él a Sanbenat no hi tunarà mai més. La mullé l’ha feta carragà a un metzu arribat diretament de Ultier, i l’antarraran anallí; i a ma ella també ‘l cor d’él.
Adamunt de l’altar hi és lu bisba, naturalment, no hi és lu parròco de l’igrésia de Carla, qué no sa sap de qui igrésia fossi ella, ma hi ha un sarut del cardinal de Milano i, an aqueix dia de tristó, la preguiera d’él i la del bisba sigaran un pont concret que alliga Milano a Sanbenat. Hi és lu pàrroco de txa Maria, que és don Pil.loni, i hi és lu pàrroco de Pietrino i Màrio, que és padre Frantxescu, sempra don Pil.loni. Legu hi és lu pàrroco de la catedral, com a duenyu de casa, i dos diàconos que fanan de quiriquetos. Hi fóra vulgut éssar també Paoleto, ma Rosa li ha dit de no, él té de astà an primera fira a fé de guàldia al baúl de nonna. An primera fira hi són també Marisa i la mara, lus sogras, Robertino i Gisel.la a mans agantxaras a la psicòloga del tribunal minorile. An sagona fira hi són lus homans més acustats a las rispetivas famírias; pé qui na té, pecò Gisel.la i Robertino no na tenan més i Rosa no na vol més, de famíria. Arrarera d’ella hi és Gennarino Miraniel.lo, vistit a ma la millor divisa.
La missa de molt és una missa emotiva, i la missa del bisba, oltras an això, és també llonga. Diu cosas ampultantas, paràuras de gran saviesa que sentsa asballà massa sa puguessin sintentitzà a la màssima filosófica: qui té pa no té dents, qui té dents no té pa. Que sigariva que és l’éssar vius a éssar un mal, mentras l’éssar molts és una cosa bona. Difati, lus vius sa llamentan sempra i lus molts no sa llamentan mai.
Legu, cumpranent que taniva de acabà an ballesa, ha ajunit que lu de ahir no era un fet casual. An un país com Sambenat, a ma de més de coranta mil habitants, ont la majuria de la gent, almancu lu sixanta pel cent, ha ja jumpat lus cinquant’ans, és normal que hi mori gent cara dia que Déu dóna an terra, lu que no és normal, és que Déu tóni la vira a un minyó un dia dasprés que li havia treta. Si no és un miracra això, dieu-ma vusaltrus cos’és? Un’asballu dels dutols?
Legu ha palat don Pil.loni – que sagons programa no fóra tangut de ajuní altru, qué ubi major minor cessat – i ha dit que él no’l sap si aquel de Tònio sigui un miracra, també si él pensi de sí; i ‘l pensa pecó no és l’únic miracra capitat. Aquesta nit, difati, l’igrésia de Santa Maria del Cor de Jésus ha racivit un gran donativu: las tres casas acustat de l’igrésia mateixa; una de las quals és la casa de la proba txa Maria. I ara no una, ma tres casas pé las donas poran fé, oltras a la restauració del cunvent; pecó tenan tota la munera suficient pé ascumançà i acabà lus trabals i també pé amplià las casas dels minols de San Giusèp. I no és miracra aqueix? De aforas, i també de arrinta de l’igrésia ascupia un gran aplàuso surprés, entusiasta i sintxeru. Legu, padre Frantxescu avisa a l’altar qui vulgui vaní a dira calqui paràura. Calqui familiar, calqui amic de caraú dels quatra molts, ansis, cinc.
Lu pàrroco de la catedral, monsinyor Dellò, que taniva ja pronta la lista cunvira lu síndic. Lu qual sa diu immensament daspragut de l’ucasió, qué per això ha diquiarat luto txitadino, ma, també cuntent, pecó él astà daixant, no sa tóna a prasantà, ma deixa a ma un miracra, ansis, dos miracras del Cel. No és merit d’él, ja és ver, ja ‘l sap, ma ningú pugarà nagà que siguin capitats quant él era síndic. I a él això li abastà. I, vist que hi és, com si sa tratessi de un’astafeta, avisa lu diretor general, lu pròssim síndic de Sanbenat. De afòras de l’igrésia, i també un poc de palt de arrinta, pàltin lus físquios.
Lu diretor general té tot ascrit, i lligi sentsa cumprenda lu que astà dient. Que sigarà un bon salviró, que no farà palts jarosas, que sigarà un bon para.
Vés-ta’m afanculo, tros de melda. Lou diun de aforas. Però s’anten també arrinta.
Tantu munta Rosa. Diu que ella també té un molt de prurà, també si ‘l baúl no l’han pugut pusà, pecò lu fil d’ella l’han pusat a un saquet i l’han asmaltit anmig de la ronya aspetxal. Un feto de poca mesus. Ma ella no és anallí pé dinuncià lu diretor general del Sacro Cuore, ma pé ampedí que guvení mal Sanbenat com ha malguvanat l’haspital. Ella, Rosa Sardú, ha atsetat la candidatura a síndic de Sanbenat, i lu diu ananquí, avui, pé hunurà a txa Maria, dona generosa i de grans prujetas, pecó és gràcias a ella si avui sa salva lu cunvent de Santa Maria del Cural i si tanim la pussibiritat de almà tres casas famíria. Ella és anallí, síndic o no síndic, pé amprumití que, pé quant campi, sa preocuparà de la sarut de Paoleto, de las donas de Sanbenat i de tota la gent que an aqueixus ans txa Maria i lu fil Piero han sempra ajurat.
Tucariva a la mara de Pietrino, ma no hi vol anà a dira a tots que ‘l fil d’ella no maraixeva de víura. Per això astigariva anant Marisa, ma no fa mancu mig pas, pecò munta a l’altar una prufassuressa de lletras de las médias, sanyora Quiara; aquella que ha ambistit a Ramondino. Diu que ella, fins a avui al maití, taniva un molt de prurà, i era la coixença d’ella, ma gràcias a l’energia positiva que ha racivit avui, aqueixa coixença l’ha recuperara, i ella és anallí, ara, pé assagurà que, passi lu que passi, costi lu que costi, hi vulgui lu que hi vulgui sa farà càrric, esatament com fariva una mara, de Gisel.la i de Robertino. I així dient, prurant ella com una funtana i prurant tots lus que tenguin un cor, dabaixa de l’altar a braçus ubelts anant velsu las duas criaturas; i la psicòloga las ascapa, i Gisel.la i Robertino corrin a abraçà aquella nova mara assai més bella i simpàtica de l’altra.
Finalment toca a Marisa, que ja sap cosa fé; no digarà arrés, cantarà una ninna nanna. Aquella cançó de Sergio Endrigo de una poesia de Gianni Rodari. Per fare un tàvolo. I la canta, i la gent que ha cumprés la canta a ma ella. També si a l’igrésia és antrat lu jornalista astagista astrisjinant un’anca, un bràç lligat al col i lu cap tot faixat. A ma la mà bona aguanta un megàfono i astà dient que tota aquella hipocrisia lu fa butà: ma qual miracra, ara la malasanitat s’avisa miracra. Sanbenatins villacus, afaristas i ascanyaprobas, seu avaltits, m’astic candidant a síndic iò també. Vus cont lus péls del cul a u a u.
Ma lu que rasixi a dira és sol “sanbenatins”, i n’i asgarran lu megàfono, l’agantxan an quatra i na’l ruroran de l’ascarinara. Si no sa tronca la mòra del col és pecò és pre de gent i no tucariva an terra mancu apantant-sa.