lOro del mondo 5.

5.

Paoleto no hi vol astà a l’haspital, aspetxalment anmig de totas aquellas criaturas. Ma lu dutor no vol, diu que té de astà an usselvació almancu coranta-vuit horas. Lu verbal de la politsia stradale és crar: ha ascurit lu cap an terra i té duas pussibras microfraturas al braç ret, una al cozar i una al bultxu. Damà faran una lastra i vauran si sigui lu cas de anguixà-lu. Ma la cosa més fea és que és arribat a l’haspital an astat cunfusiunal. Pé co s’és dabaixat de sol de l’ambulança, pé co s’és pusat a ascurí lu socorritore, pé co no s’arracolda mancu com sa diu?
Paoleto ma dic, Paoleto de Lu Matxoni, i aquel bastaldu astava ascurint a Rosa.
Veus, veus que no astàs bé! No t’arracoldas lu númuru de telèfono de casa, no t’arracoldas lu conyom tou, qué a la güida no asisti aqueix conyom; no sas mancu lu carré ont vius.
Sí que ‘l sap, viu al carré De La Palla Nova, a Sanbenat Vél, a prop a prop de Santa Maria del Cural, quasi al castel, lu númuru no sa l’arracolda pecò lu té memoritzat al telefonino, él celca “nonna” o “babbo” i rasponan la iàia o ‘l para. La iàia sa diu Maria La Matxona i lu para Piero Lu Matxoni.
Lu dutor sa posa a rira i diu a l’anfalmera de li apriviní deu guteras de valeriana i de fé-li també una camamil.la.
L’anfalmera, si lu dutor pilmiti, pensa que aqueix tros de minyó no hi tanguessi de astà ananquí, anmig de las criaturas, tanguessi de éssar ricoverat al reparto màsquil.
I lu dutor, que és u sentsa galbu, li fa un ascàndul. Primé que asisti lu protocol.lo zero divuit, sagons que tantu an reparto meditxina no hi ha postu mancu a pagà-lu or, qué avui pareix lu dia de totas las dasgràcias, talcé que anallí cumana él i si a ella no li agrara que sa’n vagi, que sa faci cambià de reparto, que lu dinunci al sindacat. I tot això pecò una volta “lu dotorino”, com l’avisan quant no hi és, a ella li havia dit si vuriva un cafè i ella li havia raspost: – Lu dutó, mi’ que iò ja’l tenc lu jova.
L’anfalmera, una dona de trenta-cinc ans farrina, Pierina Del.licastri, sa posa las mans an fatxa i ataca a prurà. No era ver que taniva lu jova, la veritat era que sa vuriva fé la simpàtica a ma’l dotorino. Lu dutor, trenta-trés ans, farrí i quasi vèlginu, qué és anat sol a bagassas un parel de voltas que s’és trubat a cungressus a l’èstero, no ha mai cumprés un catsu de donas, mancu de la mara i de las cusinas havia mai cumprés arrés. I mancu ara, qué pé no la fé prurà, a la proba Pierina l’astà agafant als codus i l’astà astiratxant de una palt a l’altra. Pé la fé reagí, pensa él. Pé hi fé mal, pensa Paoleto, que na salta del llit vistit a m’aquel pijama duas tallas més patit que li han trubat a l’haspital, i al dotorino li atxenta un bufató a la fatxa i quant amolla ‘i dóna dos catsotus al ventra: u i dos. Legu sa tira adamunt de la dona i l’abraça pé prutigí-la.
– Si la tocas ta mat, bastaldu.
Antantu, las criaturas de la mateixa apusentu i las de las apusentus de acustat que n’eran acuriras han ascumançat a tiquirrià assustaras, i també calqui mara que hi era pé atuajà las criaturas més patitas era antrara a véra cos’era tot aquel casí.
La proba de Pierina no sabiva cosa fé, si anà a ajurà lu dutor o si astà felma, qué Paoleto l’agafava de arrarera; sagons él pé prutigí-la, i a ma una mà li astrinyiva una tita, a ma l’altra li astrinyiva ‘l col, i, apena més analt del cul, li apratava un bastó de por, qué Paoleto, sagurament sentsa mancu sa’n randí conta, s’era ampurrassat o pé l’ampoda de la raguella o pel cuntata de aquel cos de dona gran però ben feta. Altru que la bagassa de la mestra del sòmiu del maití.
Lu dutor, que finalment sa randiva conta del casí que havia cumbinat pansant que Paoleto fossi an astat confusiunal invetxe que un ritardat mental, s’astava aixacant a poc a poc, i dieva, çalcant de astà calmu, que no era arrés, que era tot sota cuntrolu, que las maras tanivan de agafà lus pròpius fils i també lus fils que no eran d’ellas i de ixí de la’apusentu, a ma calma, qué allò no era arrés.
– Ascolta Paoleto. Paoleto ta dius, just? Iò ma dic Pàolo, invetxe, veus, Pàolo i Paoleto i purem éssar amics. Ta daman ascusa pé primé, tens pròpiu raó, tu ta dius Paoleto de Lu Matxoni i vius al Carré de La Palla Nova a Sanbenat. Ma tens de paldunà, ma és que iò no só de ananquí, i de Sanbenat no cuneix quasi arrés.
– És pròpiu així, Paoleto, lu dutor na vé de aforas, no sap arrés de Sanbenat Vél, Sanbenat Sota al Mont, Sanbenat Nou, de Lisureta.
– A ma l’aparèquio és arribat, o a ma la nau?
– A tu cosa t’agrara de més?
– A mi la nau.
– Bravo, has andivinat, na só vangut a ma la nau.
– I gran assai era?
– Grandíssima. Pensa que hi havian una piscina i un campo de caltxo.
– Bel! I com sa dieva.
– Paolina. Paolina Sagona.
– Mitsi, Paolina, com a tu i iò. Pàolo, Paoleto i Paolina – i així dient Paoleto amolla a Pierina i agafant-sa il pitx ancara arretu, qué ni li ixi un tros del pijama, sa seu al llit i sa colga.
Lu dutor i l’anfalmera n’aprufitan i ixin de pressa de l’apusentu. Él, a un impeto de cuntantesa sa l’abraça i li damana de l’ascusà-lu, del paldunà-lu, qué ha asballat tot. I com s’abija que l’astà astrinyint massa li agafa las duas mans a ma las duas mans d’él i las basa.
Al mateix mamentu arriba lu primàrio de pediatria i lus dos anfalmels més grevus de l’haspital.