lOro del mondo 6.

6.

Carla Pesce és an piscina a ma’ls fils. L’apusentu de l’albergo l’han ja daixara i sa trata de manjà, anà a l’aeropolt i aquesta nit txenaran i rumiran an casa. A ella no li agraran ni las vacanças, ni lus viajas, lu fa qué las criaturas són patitas i na tenan manasté. Gisel.la set ans quasi vuit, i Robertino cinc festejats l’altru dia al McDonald’s de Lisureta quasi atacat a l’albergo. Ancara més poc a Carla li agraran lus llocs patits. Tota la gent de Lisureta pugariva beníssim víura an un mateix condomínio de Milano. Tots sa cuneixan, tots ta cuneixan, sol que a Milano ixis de casa, vas a traballà i, francu la gent del condòmino que no tonas a antupà fins a la nit, ningú ta cuneix, ningú sap qui siguis.
Ananquí, invetxe, téns vint-i-quatra horas, tots saban qui siguis. Vas a la praja i tots són cumpanyons, vas al ristorante i ta tratan de tu, caminas pel carré i tots ta saruran. És lu bel dels postus patits. Veus, ja anant a un albergo de Sanbenat Nou fóra astat divelsu; no veus, totas casas asquadraras, ascaturas; ma nimancu: baúls pusats u an fira a l’altru. També si és crixit de la boca de un riu a la marina, no és un lloc turístic, anallí la gent és frera, no sa cuneix, sa creu gent de citat, no és com a Lisureta, que tots paraixem jalmans.
Carla fóra preferit assai assai un albergo a Sanbenat Nou. De la finestra de l’apusentu de l’albergo, cara volta que ubriva o tancava las cultinas, amirava “l’òrgano”; la gent de Lisureta és així que avisa Sanbenat Nou, i a ella ‘i fóra agrarart de passà aquella samana de fèrias del marit a la punta més alta de l’òrgano, an u dels albergos de l’última fira de paraus crixits an paralèlu. Li ha aspiegat tot u de l’ombrel.lone de acustat. U que lligiva a la mullé una güida turística de Sanbenat citat antiga i moderna assieme. Lligiva a veu així alta que era ampussibra de no ascultà-lu. La primera Sanbenat, la que diun Sanbenat Vél, és crixira a damunt de la muntanya a aspiral que l’antirigença dels sanbenatins ha trasfulmat an gradons; a l’època de las grans pestilenças medievals i barocas, l’ascol de Lisureta, creat de la folça de las àlguas del Riualbu i un téns lloc de atracu pé marinels i pascorols, era diventat lu lloc on anà a víura, pansant que l’ària de marina salvessi de la peste. Al Vuit-cents, ni Lisureta ni Sanbenat Vél abastavan més, i la gent ha daixat l’ascol i la muntanya pé fé casas entra ‘l peu de la muntanya i riu, i és nat Sanbenat propiament dit, o Sanbenat Sota al Mont, com li diun lus sambenatins, pecó hi era la nova catedral, Santa Maria del Riu, lu tribunal, la prefetura i l’ascora. Finalment, dasprés de la guerra gran i primé de la guerra mundial, s’és pansat de urbanitzà també l’asponda asquerra del riu, sempra mig paludosa, també pé la prossimitat de l’astan de Paulessu. Tantu, dasprés de boníficas, digas i prans urbanístics és nat Sanbenat Nou, siguint cinc línias paralelas al nou lungo-fiume: un carré tot ret i una fira de casas, un altru carré tot ret i paralelu i un’altra fira de casas. I així anant. Màssim dos prans la primera fira. Màssim de quatra la sagona. Màssim de sis la talçera. Màssimn de vuit la de quatra. I màssim de deu la de cinc. És per això que la gent de Sanbenat Vél i de Lisureta l’avisa l’òrgano a canyas, o l’òrgano i bo’.
I és lu que ella fóra preferit, astà a la piscina de l’últim pra de un albergo de la canya més alta de l’òrgano.
S’és fet quasi misdia i Carla avisa las criaturas pecò ixin de l’àlgua s’aixuguin i sa vistin. Anvia un sms al marit a véra si sa mou. Vaig a fé una cumissió i tón legu legu. Iel.lo, és ixit a las deu i ancara no n’és acurit. Lu marit no raspon. Al talcé missaja ella l’avisa diretament. Non rajungíbile.
Carla s’ancatsa legu, quant li agafan lus nélvius, ella que vista de llunt pareix una minyuneta de quinza ans poc asvilupara i poc crixira, diventa una fúria. La criaturas la timin, Robertino de més, qué Gisel.la ha amparat a la cunéixar i quant li veu lus uls aspamparriats i la boca tolta corri a sa tancà an crau arrarera de la primera polta que troba. I da que la mara s’és calmara, ixi i la carinya dient: – Mamina, mamina ta vul massa bé, mamina –. Robertino, antantu, sa n’ha pres un sac i un’aspolta i la mara lu cunsora ambutint-lu de merendinas i Coca-cola. Robertino, difati, és pròpiu patxotu.
A la una i mija lu marit no és ancara tunat; a ma calqui passic i calqui cupedu dissimulat és rasixira a fé sera las criaturas al ristorante, ma tenan fam. Astanan ascumançant a dunà aguèiu. Ma lu marit és irrajungíbile o número inesistente.
Carla no na pot més de agualdà, tira un tiquírriu a las criaturas i com que tots sa l’han mirara – la gent del ristorante de l’albergo –, diu al camaré que ascumenci a pultà, pijó pé aquel culló del marit. Però, com que no s’aguanta, va a la recepcion i damana si pel cas lu marit hagi avisat, si hagi daixat calqui missaja. Arrés, ningun sanyal de vira.
Carla és un’olla a punt de ascupià. – Basta! – tiquírria atxentant un’ascavanara al fil que té més a prop. A qui? A Gisel.la, a Robetino? A Gisel.la, pecò Robertino astà rient. I Carla, txega del raiòru, ascuri un baticol a la criatura que s’ampitsa la fulqueta als morrus i ataca a prurà com un anjunedu que no troba la mara. Gisel.la, que s’és abijara que sa trata de cosa sèria, s’aixeca de la caria pé anà a véra cosa tengui lu jalmà, ma la mara, que astà fent l’última telefonara al marit, i si no raspon avisa un taxi i sa’n tóna de sora a Milano, agafa la filla a txufus i li òlquira: – No ta moguis, bagasseta!
Aquel cullò del marit és sempra irrajungíbile o inesistente. Bo’, basta així. S’aixeca, astiratxa las criaturas i corri a la recpcion. La gent del ristorante és tota a boca ubelta, ningú sap lu que fé, si antervení, si no fé un catsu, però, no fé un catsu no és pussibra, aquella dona no astà fent sol un buldel, astà matxucant duas criaturas anucentas. I difati una dona de una cinquantena de ans s’aixeca i, gentilment, damana a Carla si la pugui ajurà, qué li pareix que hi hagi calqui cosa que no va.
– Vés-ta’n afanculo, tròia!
Invetxe de raspondra o de sa’n anà, la dona agafa a Robertino pé véra com tengui ‘l morru i tiquirria damanant si hi sigui un dutor al ristorante, i si no hi és de avisà-lu legu qué a la criatura ‘i vulgarà sentsaltru calqui punt.
Carla li dóna un’aspenta i corri a la recepcion tiquírriant que ‘i avisin un taxi.
La dona an terra, qué no s’agualdava aquella reació, avisa a Marco. Marco! I Marco és lu culló del marit que és arrastat com un simó a la mesa ont astava manjant bavetine al pesto. I cosa pot fé, prob’homa, qué són deu ans que és an sédia a rotel.le. A ma tot, Marco sa pren l’ampoda de na ixí i fent l’aslalom entra mesas, carias i tambarets arriba acustat de la mullé. Cumpranent qui fossi Marco, lu gigant que taniva de ajurà a la crotxerossina de Robertino, a Carla li futi la risa. I legu la risa sa li fa pror, i sa polta las mans a la fatxa, dallibrant las mans dels fils.
Finalment lu palsunal de l’albergo ha cumprés que no era conta de deixà pelda i astanan ascumançat a hi pusà rameri. A Carla i als fils lus prenan de dispalt i na’ls poltan allunt del ristorante. A Marco i a la mullé damanan si tenguin manasté de un dutor. A tots diuen que és tot apostu. Que la direció és daspragura, ma que ara és tota apostu i sa fa càrric del distulbu: tots lus presents són cunvirats a la gran festa de aqueixa talda, ara lus camarels distribuiran lus billets omajo.