lOro del mondo 8.

8.

Gisel.la i Robertino són ja rumits; a ma ellus hi és una baby sitter de l’albergo. Carla invetxe és un’ànima an pena. Lu marit no és mai tunat a l’albergo i lu diretor no ha vulgut que paltissi, i no sol pecò ella no taniva munera pé pagà ‘l conta de tota una samana.
Han telefonat a l’haspital de Sanbenat: arrés. Ningun milanés era astat ricoverat an tota la junara. Han telefonat a la politsia: ningú era astat arrastat. Als carabinels: nimancu. Fins a que, velsu las deu de la nit, Carla racivi una telefonara.
Lu telefonino del marit s’era mig dasfet dasprés de l’ambistira – per això que dunava sempra inesistente – i fins a que no era vangut al cap de un apuntat de politsia de na trera la sim i de pusà-la al d’él no havian pugut havisà ningun famirial del molt; ma que fossi molt no és que li hagin dit legu legu, a ella, primé l’han feta palà, i quant han cumprés que ja era ella, li han dit que fóran anats a la prenda. Ma sun marit com sa diu? Raimondo Vil.lani. Al.lora ja tangariva de éssar él. Lu que havia fet l’apuntat, sempra a ma l’olda del suparior, era de fé lus númurus de la rubrica del molt a u a u. I qui no raspuneva, qui l’anviava afanculu i qui raspuneva: – Ramondino? – opuru – Mister Vil.lani?
Així, un tros a u, un tros a l’altru eran arribats a cumprenda que “bellamia” era la mullé i no l’amante quant havia raspost arratxunira: – Ont catsu eras, bastaldu de homa? Pé culpa tua lus fils tous foran puguts murí!
– Sanyora Carla Pesce casara Vil.lani?
– Ramondino, macu sés?
– No, só l’apuntat de politsia del cumandu de Sanbenat.
Carla s’és quasi dasmaiara i lu telèfono d’ella l’ha pres lu diretor de l’albergo, que així s’és palat a ma l’apuntat i legu a ma l’ispetor.
La quistió, ara, és qui la polta a Cabususu. Màquina no na té, munera no na té, trenos o pullmans, fins al sendedamà no ni hà, qui l’acumpanya a Cabususu?
Marco, lu de la sédia a rotel.le, qué te una màquina aspetxal. Él i la mullé sa són afecionats a las criaturas i un poc a ella també, i sa són ufelts de acumpanyà-la.
Sanbenat Cabususu, una volta, era una distança enorme, qué sa hi taniva de arribà o de palt de marina o de palt de muntanya, avui, invetxe, dasprés que han ubelt las gal.lerias a Jagamara, an vint minutus mijora sa hi arriba.
Marco és paralític dasprés de un intxident al cantier ont traballava de anginyé; és astat asfultunat, ma la dasgràcia, almancu, era astara pé causas de salvici, i així l’assaguració l’ha pagat bé. Martxel.la, la mullé, s’és pinsiunara a jova, a ma’l mínimu, sa cumprén, però millor ella an casa que ‘l marit a una clínica. Són bona gent i han cumprés que lu que a Carla ‘i fa manasté, és ajut, cumprensió i afeta.
Com que s’han fet aspiegà bé ont fossi i a ma’l gps no sa pelt més ningú, arriban a l’istituto de maracina legal primé del magistrat i així agualdan. Carla, aquellus dos, lus fóra vulguts com a para i mara, o almancu com sogras, i invetxe no ‘i són arrés i de damà, quant tot això sigui acabat, no’ls vaurà més. Vagin afanculo.
És arribat lu juja, a Carla l’acumpanyan arrinta, Marco i Martxel.la no, que agualdin. Natural, natural. Arrinta lu palsunal no té ninguna diricaresa, no ni lis futi un ràiu si aquella dona que pareix una minyuneta de quinza ans frungira, ara dascubrirà o no dascubrirà de éssar viúra.
Lu juja damana que ‘i treguin lu molt de avui. I lu que hi és de turno índica una barel.la. Lu juja diu a la dona de sa fé folça, de s’apraparà psicològicament, Déu no vulgui que aquel sigui de daveru lu marit, Raimondo Vil.lani.
Lu dastapan i no és él, aqueix és un vél, lu marit és jova i magra i grevu, aqueix és vél, i baix, i gras, i difati és Piero Pisquededda dit Lu Matxoni, molt de infarto, quasi sagurament.
– No és él, no és él, no és él – ripiti tiquirriant Carla. I és cuntenta, però no és cuntenta, qué si no és molt, ont catsu és lu bastaldu del marit?
Lu juja i lu de turno sa palan a l’ascusa. I a Carla ‘i diu de sa calmà i si vol de bera una tassa de àlgua, és que de molts traumàticas, a Sanbenat, avui n’hi ha astat duas. Ara ‘i faran véra l’altru i, miri, si ‘l marit ella lu puguessi racuneixar de una palt del cos que no foci la fatxa, millor. – No és que tanguessi un tatuaju a un peu, pé dira?
– Cosa li haveu fet a Ramondino, cosa li haveu fet? Pé cosa no vureu que ‘l veig an fatxa?
I a la fi lu veu, fet an sanc viva, pistat com u tros de cal de fé al funel.lu.
– No pot éssar él, no pot éssar él, no pot éssar él – i sa tira adamunt del juja, l’ascuri, lu rapa, lu pren a bultxonis, li asgarra las ulleras i las tira an terra. – Bastaldu, bastaldu, bastaldu.
Fins a que no acuri un dutor a ma una puntxara que la romi, quasi a l’ata.