lOro del mondo 9.

9.

Rosa astava sumiant, no cosas bellas, naturalment, però astava sumiant; lu que vol dira que era rumira, que astava ascumançant a sa rapusà. La durò al ventra i an totas las altras palts del cos ont havia pres cops, la taniva sempra, ma sa hi astava abituant, la supultava. Astava sumiant de éssar ninnara del mutor i de las grans roras de un càmion, que però no era un càmion, ma un pullman turístic, i sagons com ubriva lus uls, pecó ella astava rumint també al sòmiu, vaieva o un camionista olcu an canotiera a ma las dents guastas, o una jova tota ben vistira i a ma un sorriso bel i branc a la guida. Això fins a que un control.lore no li ha dit de prasantà lu billet, i cara volta que ubriva un ul, qué legu sa li tunava a tancà pé la son i l’astraquitut, lu control.lore era un matxoni, una gata, un cutxu, un rató, una granota, un animal que fossi astat protagonista de una de las mil rundallas que li havian dit de patita. L’últim animal, lu més ansistent i buldallós de tots era un cucumiau, no, una txiveta, ansis, aquella txiveta de Utxa que no s’és mai randira conta de com sigui fea.
– Rosa, Rosa, daspèlta-ta.
No és un sòmiu, és pròpiu aquella txiveta de Utxa.
– Rosa, ta tens de aixacà
– Qui hora és?
– És quasi mijanit. A hi fas de sora? O si no t’ajut.
– No, no hi faç, ma taniu de ajurà. An qui reparto ma vureu pultà, ara?
– An pediatria.
Rosa no cumpren, la ment d’ella no pot atsetà que la ricoveregin an pediatria, té quasi trent’ans, ella.
– No ta preocupegis, no ta vurem cambià de reparto. És que hi ha un minyó que damana de tu, i lu primàrio vol véra si dasprés que t’hagi vist sa pugarà calmà.
– Qui és, Paoleto?
– Sí, Paoleto ma pareix que sa digui.
Rosa no hi fa a caminà i Utxa damana a l’anfalmera ausiliare del turno de nit que és a ma ella, de buscà una sedia a rotel.le.
L’aspinyin a l’aixensor i de l’aixensor a un curriró, legu un altru aixensor, legu un altru curriró fins al reparto pediatria, ont no pareix que sigui ja mijanit, pecò hi ha un buldel de tots lus dimonis. Criaturas que proran, criaturas que riun, maras que raguellan, maras que celcan de pusà paus, maras que manaçan de avisà lus carabinels cara cinc minutus i lu primàrio que diu de astà tranquil.las, qué ara s’assatiarà tot i que, comúnqüe, lus carabinels lus ha avisats ja él.
La quistió és que lu primàrio ha suspés lu dotorino con efeto imediato i ha pratés que l’anfalmera farrina gran facessi una relació contra d’él, si no vol passà guàis ella també. I Pierina Del.licastri, dasfent-sa an llàgrimas, ha dit que sí, que ja la farà aquella relació, també si ha apena cumprés que a ella lu dotorino ‘i agrara, que ja hi fastajariva a ma él. Legu lu primàrio havia pratés d’ella un resoconto de la situació i, la cosa més antirigenta que li era vangura al cap de fé, era astara de fé agafà a Paoleto dels dos anfalmels robustos i de fé-li una bella puntxara calmante. Sol que Paoleto, cumpranent que aquella gent no era anallí pé vulgué-li bé, havia dunat un’aspenta als dos anfalmels, que, no agualdant-sa’l, qué Paoleto paraixeva calmu culgat al llit, eran calguts u a damunt de l’altru i totus dos adamunt del primàrio. Lu qual, homa de gran esperiença a ma las criaturas de zero a dotza ans, no sabiva mancu de ont ascumança a ma una criatura amprasunara an un cos de homa jova, folt i pre de energia. I mancu lus dos anfalmels, que pé éssar grossus eran grossus, ma pé sabé agafà un macu que sa rampel.li, no sabivan mancu de ont sa tanguessi de ascumançà; la cosa més fàcil que li era vangura era astara de tancà a Paoleto an crau a l’apusentu. I pé un poc era anat bé, fins a que Paoleto no havia ascumançat a dira que vuriva ixí, que vuriva la mara, lu para, la iàia; que vuriva cagà, manjà, pixà, Coca-cola, chipster. I ascuriva a la polta. Feu-ma ixí, feu-ma ixí!
No sa sabiva com calmà-lu, ma fé-lu ixí, sentsa palsunal aspetxalitzat an macus, era ampussibra, i lu primàrio de pediatria no sa vuriva abaixà a avisà lu primàrio del reparto psiquiatria; primé pecò no, pròpiu pé principi, sagons pecó lu reparto de psiquitaria era a Cabususu, la qual cosa vuriva dira: avisà, aspiegà, agualdà almancu un’hora, tot anant bé, primé que arribessin i, a un’hora, sagurament, Paoleto sa fóra calmat. Com difati, un poc ja s’era calmat, pecò las maras li havian dit ont trubà sucos de fruita, merendinas i altras cusetas dolças als comodinos dels fils de la mateixa apusentu ont ara Paoleto era tancata de sol. Tantu Paoleto havia manjat, bagut, pixat a un vas de frols que hi havia i s’era arraculdat de Rosa, aquella minyona vistira de arantxone que prurava acustat de l’ambulança i que él havia prutigit de l’olcu que l’astava ascurint. Li era vangut al cap tot an una, pecò Paoleto, gratant-sa ‘l batiri, havia santit com un tal, i difati s’havia ambutjat las ungras de sanc vella. No tenguis por, ta salf iò. Iò só Paoleto, i tu qui sés? Rosa. Rosa prurava, él l’abraçava i sa santiva un suldat de Déu almat de aspada, pecó él ajurava a don Pil.loni a dira missa lu dissata a la talda i lu dumenja al maití; pecó don Pil.loni ubriva Santa Maria del Cural sol aquellas duas voltas a la samana, i Paoleto és l’únic minyó gran de aquel gradó de Sanbenat Vél, i don Pil.loni prefereix que l’ajuri Paoleto, dient missa, invetxe de una dona vella tota vistira de negra i asdentigara. I a ma Rosa Paoleto sa santiva lu suldat de Déu almat de mitra, com lus suldats que veu a la televisió; i almat de aspada, com lus ànjals pintats que veu a l’igrésia. Andemés, Rosa ‘i dieva que no era culpa d’ella. No és culpa mia, no és culpa mia. I él li havia dit que ja’l sabiva que no era culpa d’ella. I al.lora ella li havia dunat un bas a un barra i li havia dit gràtsie. I Paoleto s’era santit ampultant. Per això s’era pusat a tiquirrià que vuriva sabé de Rosa. Rosa qui?
Fins a que calquiú, finalment, havia cumprés qui puguessi éssar Rosa, i l’havian çalcara de un reparto a l’altru.
Ara Rosa és anallí, an sedia a rotel.le, i Paoleto quasi no la racunéix, sentsa la tuta arantxone, ma ja és ella.
– Cosa t’han fet, Rosa?
– A tu cosa t’han fet, Paoleto? – i ella sa fa ajurà del minyó a sa sera al llit, i li fa sanyal de sa sera al custat. Sa posan a arraunà com a duas criaturas.
A ma Paoleto que és calmu, entran lus anfalmels pé dunà una assatiara i prenda tota la roba de las altras criauras ubrigaras a cambià apusentu. Així una cosa és feta. L’altra és de trenda calmu Paoleto fins al maití, quant lu primàrio hagi tangut la pussibiritat de sa consultà telefònicament a ma calqui col.lega an cuntinent, qué si pròpiu té de fé brutas figuras, que almancu sigui a ma gent de aforas. I Paoleto a ma Rosa és pròpiu calmu.
– No vus preocupau, si sa pot, ma felm a rumí iò, a ma él, ma pos al llit del custat. Paoleto, a vols que ma felmi a rumí a l’apusentu tua?
Natural que vol. Tantu li dóna a bera una tasseta de àlgua, súcura i rumitori que li ha aprivinit Utxa pé olda el primàrio i l’acumpanya an banyo. Tu però no miris. No que no mir, ma felm arrarera de la polta. Al.lora ja va bé.
Da que ha fet lu que té de fé, tónan a l’apusentu i sa colgan, u a custat de l’altra, als dos llitutxus més a prop de la finestra.
– Gràtsie Rosa – diu lu primàrio.
– Rosa és ma cusina – diu Utxa.
– An cara tant passem a mirà – diu la caposala del reparto.