L’uvella i ‘l colbu (Rundalla de capallà 8.)

Aqueixa era un’uvella ancara jova que, pé una de aquellas raons que ningú no sap mai bé i caraú s’asprica a modu d’él, viviva de sora de téns assai. Ara, lu normal de las uvellas és de astà sempra acucujara del masoni, sempra pronta a anà i a fé lu que digui lu pastor, qué és lu pastor qui sap ont sa trobi l’helba més bona i més fresca i de qui palt sa camini pé arribà a l’abra de la sombra gran.
Lìuvella aqueixa, sia com sa sia, anava pé padrus i pé boscus sempra sora. O que l’havessin paldura, o que la mara l’havessin rubara i legu havessi parit an un lloc dimenticat, oh que això o que allò, l’uvelleta a patitutxa-patitutxa s’era trubara a víura de sora i, essent de sora, mancu puriva sabé lu bél que és lu víura acucujara del masoni. Bicava una fulla de la mata de ru, legu un’aspina de galt, legu un agret, legu un bri de helba fresca i velda i amparava de sora lu que era bo i lu que no, i així crixiva, i així sa feva gran i, com que no hi havia pastor que n’acurissi a tundí-la ni multó a sa l’amprà, l’uvelleta, de astajó a astajó sa feva gran i aspetxalment grossa, però grossa que dira grossa és massa poc.
Lu conta, com sa cumprén, és que l’uvella de costitució d’ella natural era poc de més de una gaturina asnel.la, sol que a ma tot alló pirós de llana que no arribava mai ningú a tallà-li, més que una gata greva o un cutxet de caça, l’uvella paraixeva un ulsu mal i al tarratori ont ella pasquiva, per això, no hi havia animal que no la timissi che cosa així grossa, bruta i fea no n’havian vist mai.
Tantu l’uvella, als tres quatra ans que dura ‘l conta, no havia mai dunat cunfiança a ningú, ella feva ‘l d’ella i ‘l feva bé. De hinvel, pé dira, així ben tapara de llana com era, ella anava de un lloc a l’altru sentsa timor i bicat lu millor de la poca helba que ancara sa trubava; de istiu, al ravés, s’amagava tra una cova i una baldissa i astava a l’ombra bicant l’helba fresca del maití-maití i la de la nit a la llum de lluna. Com sa intueix facilment, lu mal vaniva al veranu i a l’atunju, a las astajons de mig que no fa mai ni massa carò ni massa fret i legu prou, prou que si una no té riparu l’àlgua l’hi dastrossa també l’ànima.
I és astat a l’hora, al sensu de un dia de pruja grossa, que un colbu arrarussat a la nau més frundosu de un èrigue ha vist que l’uvelleta, quant era tritxi-tritxi, però ajura-ma a dira tritxi pecò si ancara astava un minutu de més a sota del tempural sa fóra dasfeta com papé de astratxu, eco, quant l’uvella sa ramullava un poc més del conta, de ulsu que paraixeva sa feva per alló que era, una gaturina asnel.la de ancas a bastó, taparà de un vistit de llongas franjas, i, més que por, l’uvella feva rira.
Així, ascubelta la trampa, lu colbu s’ha pansat que de aquella cosa na puriva tréra callqui prufit, pecò aquella, i no hi havia més dúbius, era un’uvella com a çantanals él n’havia ja vist, i, folsis-folsis, trubant la manera justa, arraunant a ma’l cutxu del pastor, si hi tunava aquella bella uvella així carragara de llana, lu cutxu, magari, no hi fóra dunat més aguèiu i lu fóra daixat bicà també a prop del cuiri, que és ont més sa troba roba bona de manjà.
Doncas, mancu acabant la pruja lu colbu sa posa a cantà, cra-cra, cra-cra, la cançó de l’uvella paldura.
Oi dasditxat de mi, lu proba pastor,
que paldent l’uvella mia la bella,
he paldut lu cor del cor de l’ànima.
Oi ditxosa uvella mia carinyosa,
que t’he paldut an nit de lluna,
sota a l’abra de la pruna, tóna, tóna, tóna, tóoooonaa.
Cra-cra.
I qui no sa fóra cumuvit ascultant aquella bella cançó cantara de un’així bella veu? Mancu l’uvella, que difati havia damanat al colbu qui fossi él, i aquel a dira que no era ampultant sabé qui fossi él, un colbu qual sa sia, ma qui fossi ella, l’uvella més bella, l’uvella çalcara, l’uvella paldura, que lu proba pastor n’havia fet una maraltia no tanint-la més al masoni.
I així l’uvella ataca a fé damanas. I cos’és un masoni, i cos’és un pastor, i cos’és la llet, i cos’és lu frumaju? I arraona-arraona lu colbu l’ha güidara fins al cutxu del pastor, que ja avaltit de primé, qué ‘l colbu anava i tunava vurant antant que l’uvella brincava ambrullant-sa a la llana d’ella. I així lu cutxu li havia fet las festas cuntent, i ella, mancu al dira, s’era santira legu an casa. I lu pastor l’havia rantara, l’havia tundira i ella, tunara a éssar l’uvelleta que era, havia avisat la mara, una que fossi, la que fossi, i una li havia daixat txutxà la llet. L’uvelleta ara era an casa d’ella, cuntenta, rasserenara, no més ulsu, ma uvella anmig de uvellas. Gràcias colbu, gràcias be-bee berava l’uvella. Cra-cra, feva lu colbu bicant a l’aljora del cuiri.
Lu sendedamà lu pastor la posa anmig del masoni, a la nit la posa assota del multó, i al maití la munyi. L’uvella s’abija legu que l’han futira, no era allò lu que ella çalcava, tantu corri, ma lu cutxu li agafa bé a la cua, i la mullé del pastor daspuriga pumereterra, ceba, bastunaga i gita tot a una tamburana carenta prena-prena de àlgua, qué ‘l pastor ha cumprés que de l’uvella paldura no ixiva altru que un’uvella bullira.

Don Catalyn l’ha apena ascrivira aqueixa i astà pansant que no hi cunvé de sa la tunà a lligi ara, millor a daixà passà calqui dia. Ara és massa pres del conta de aquellus tres bracaburus que n’han arrubat una proba criatura. Aquel mallarró de Giorgio Fildebagassa no l’ha cragut. Primé ha pratés que tot allò que sa diun sigui an cunfassió, i legu que él no vol arrés que un damà pugui pultà a ellus: él vol munera an contante. I legu… Lu capallà sa posa ‘l quadenu an butxaca i ixi de la sagristia.