Matrioska 27.

27. Cúra-ma

De nit, de sol, sentsa computer – no vul amprà lu de casa de tzia Melina, mai sa vegi que arruïni un file musical de Idelfonso –, entr a facebook a ma‘l tablet. Diego ma diu que iò hi tangariva de éssar a la conferènça de damà. Adebaras o mori o cambía. Àngelo també ha ascrit del mateix tema: Adebaras fóra bellíssim si no fossi pé la gent que hi viu. Tot això són contas pé qui tengui téns de pelda. Cambiem de tema. Please! Ascric que si és ver que la nit polta cunsel, damà pensaré al de fé. Legu celc un vídeo de Tommy, la cançó See Me, Feel Me, i l’anvic a Miquela. «Bona nit amor meu», Telmo.
Al maití, a las set i mija m’arriba lu primé sms del dia: «Ta vul mirà, ta vul santí, ta vul tucà, ta vul curà», M.
«Com masuraré un dia sentsa de tu? A ma un pansament d’amor pé cara sagons», T.
Sé perfetament que és massa dulçó, ma no na puc fé a mancu. Ma santeix drugat d’ella, i si no la puc trenda acustat, almancu que iò sebi que ella ma pensa i que iò la pens, sempra, an cara istant de la vira, també ara que só al txesso, ara que ma rent, ara que menj, ara que astudic.
He astudiat, he anviat i ricivit sms de Miquela, só dabaixat a cumprà un trametzino, he pres un cafè al bar, he ricivit i anviat sms a Miquela, he agualdat de puguè-la avisà, a las tres i mija, quant hagi manjat, sa sigui rapusara.
«Amor meu, diu-ma que tens lus cabels lligats a cua, que tens las ulleras i l’aparequieto».
«Macu».
«Sés asplèndida quant pensas que ningú ta miri».
«I quant no?»
«Sempra, tu sés asplèndida sempra».
Legu vé l’arraunament de com, quant i si mus vaurem avui. I ella que ha antés lu para dient de la conferènça de Lino Pil.ludu de avui a Adebaras i que pansava de hi anà.
«És a la sis, ma pareix, fra poc».
«Si tu hi vas hi anigaré iò també», diu.
Dèu minutus més talt só ja an camí velsu Adebaras.
Quant arrip, la primera cosa que ma damana mamma és si tengui fam, i la sagona si he pultat la roba bruta de rantà. No a totas duas las cosas. A Piera daman si sabi que Miquela vangarà a la conferença. Sí, ja’l sap. A mamma daman de astà antenta, si veu lu para i la mara de Miquela, ellus no saban arrés, ancara. I babbo, haveu dit arrés a babbo?
«Natural», diu mamma, «i no és cuntent, primé pecosa tu no tens ancara una pusició, sagons pecosa una minyona així patita, sagons com ta cumpultis, la pots arruinà pé tota la vira».
«Ont és babbo, ara?»
«És a la cunfraria, astanan pruvant las cançons de fé, avui».
Vaig al Comune – qué és a la sara del cunsel que sa farà l’ata –, assieme a ma man jalmana, pecò vul que quant arribi, Miquela sa segui lu més pussibra acustat meu.
La sara és ja mija prena, Picolino ma fa sanyal de anà a custat d’él. Dic de no. Lu síndic ma sarura, Gratsiano lu viút no, invetxe. També don Pisoni ma sarura. Qui és que no sa cuneix a Adebaras? Çalquelm de mus pusà lu més an fondu pussibra trubant un lloc de tres postus. Finalment arriban. Lu para, la mara i Miquela. Piera li fa sanyal de vaní a ma musaltrus, ella lu diu al para, que la deixa anà. Lu para i la mara sa seun anvant, i ella anmig de man jalmana i iò. «Míra-ma, santèixa-ma, tòca-ma, cúra-ma», li dic a l’urella. Ella apreta cuixa i anca a la mia. I per a mi és com si avui fossi un dia de istiu.
A la sis i un qualt la sara no és del tot prena, ma, hi sigui qui hi sigui, sa tancan las poltas i s’ascumença a ma un cant a concordu del coro de la cunfraria de Sant Asbeltino. Babbo és una de las quatra veus. Cantan Asbeltino suldat fidel. A la fi, també qui no tengui passió pé las cançons an saldu és sintxerament cumuvit. Pren la paràura lu síndic, lu qual, sentsa amprà massa diplomatsia, diu que Adebaras ha aviat un cambiament i, cara cambiament, com és natural, cumpolta una guerra, no netxessàriament a ma molts, però sí que a ma ferits, almancu an sensu moral. I si legu lus cambiaments no són u ma dos, pijó ancara. I, com que él no és un poeta i no sap palà pé metàforas, diu las cosas pel que són. Lu mandato d’él ascau anguan qui vé, ma, pé raons palsunals – ha vincit un cunculs de dirigent sanitàrio a un haspital an cuntinent –, sa fóra tangut de dimití ja del mes passat. Ma él és una palsona sèria, no li agrara daixà las cosas a mig camí, tantu ha damanat una pròroga, i ara, o la ranuveja i contínua a éssar lu nostru síndic, o palteix i cau aqueixa junta que, si sem hunestus, tanim de dira que ha sempra traballat bé.
«No ta’n vagis, síndic!»
«Acaba ‘l mandato!»
Legu diu de l’altru cambiament, ma prefereix que sigui don Pisoni a na palà. I don Pisoni, a ma una punta de varé, diu que lu bisba ha unit la parròquia de Adebaras a la de Muragueddu.
«Nooooo».
«No és just!»
«La parròquia és nostra i bo’!»
«Si aqueixa cosa no s’és feta ancara efetiva», diu, «és pé la mia palsunal i intransigent uposició. Ma horamai so gran, he passat la setantena ja de un bon tros, i més de trenta sempra ananquí, la cúria ha dicirit que pensi a mi, que ma ratiri, que pensi a la sarut mia i no a la sarut de las vostras ànimas».
«No sa’n vagi, astigui a ma musaltrus!»
«He fet de tot, ma la sarut no m’ajura, i aqueix bisba nou no vol antrenda raons».
Hi ha buldel i ramols, i lu síndic mira al pàrroco, com pé damanà-li l’autorització, aquel fa de sí a ma’l cap, i legu sa polta una mà als uls, com si vulguessi amagà que astà prurant. Lu coro a concordu de babbo tóna a antrà, cantan Asbeltino bon cristià. I si primé era astat un cant emotivu, ara és un cant astrugent.
Gran aplauso, llàgrimutxas i lu síndic dóna la paràura a l’assessor a la cultura, a l’sport, a l’istrució i a tot lu restu. L’assessor diu que sigarà sintètic, telegràfic, pecò vol que ascultem la bella relació del prufassor Pil.ludu i, més ancara, vol que tanguem bons elements pé la discussió. Tantu, lu que diu és que lus dos cambiaments, vulguis com no, són inevitabras, per això, o lus afruntem trubant una línia concorde, com és lu nostru coro, fet de veus las més divelsas una de l’altra ma que, assieme, fanan un acòldiu manyífic. Aplauso aspontàneo, llonc i calurós. Opuru mus fem la guerra u a l’altru i sigarà com lu cant de las cabras quant cumprenan que s’acosta ‘l llarra.
«No, tots units».
«Adebaras és una i una sóra».
Toca a l’il.lustre prufassor Lino Pil.ludu lu qual diu que és andiscutibra, Sant Asbeltino és u dels sants més antics de tota la Saldenya. Celt, sagons l’igrésia uficial no és mai asistit i no és mancu arracunaixut com a biat, ma la cosa no vol dira que la devoció popolare no n’hagi fet un gran sant. Celt, aforas de Adebaras, Paúlu i a Milinjanus, de Sant Asbeltino ningú no sap arrés, mancu n’ha mai antés lu nom, ma això cosa vol dira? Lu que conta és que a Adebaras l’igrésia de Sant Asbeltino hi sigui del 1536, almancu. Celt, ma digaràs que sa trata de un document que ningú ha mai vist an original, i que sagons lus atas parruquials la primera pérra de l’igrésia l’han pusara al 1888 i l’altar l’han benaït al 1906. Ma això no treu que la gent cregui a ma cunvinció que Adebaras té almancu mil ans de hastòria. Celt, sagons las mapas catatastals del 1860, an aquel téns Adebaras taniva duas unicas costrucions al camí que de Sanbenat polta a Muragueddu: la locanda i l’astal.la. Ma aixó no vol dira que, sagons la cunvinció de la gent que avui hi viu, Adebaras no tengui un’hastòria antiga, com antic és lu custum de las donas adebarinas del dia de festa. Celt, cunaixem la sarta que l’ha cusit la primera volta adatant un antic vistit marquijà. Ma això no treu que la gent de Adebaras no pensi que aquel sigui lu vistit original pròpiu de la citat. Una citat que, arraculdem-u’l, té u dels pocs coros a concordu de cunfraria que hi siguin an Saldenya, i això és un fet. Celt, lu cant a concordu de Adebaras és arribat de quant ha trubat mullé adebarina lu nostru Torino Demiale. Aplauso a babbo. Lu qual n’ha pultatat cant i tradició diretament de Isoni. Ma aixó no vol dira que ara lu cant a concordu de Adebaras no asisteixi i que sigui una palt determinant de la caraterització de la vostra cunfraria. I cosa dira de la vostra bel.líssima festa així original, que sagons com calgui pot éssar llonga o culta, frera o carenta. Cas únic an tota Saldenya, ma cosa dic Saldenya, Itàlia, ma cosa dic Itàlia, Europa. Aplauso entusiasta.
«Tantu daixau-ma acabà dient bé i dient mal de aqueixa última polèmica ascupiara a facebook, si no he cumprés mal. Iò no so bó a amprà internet, ma meus culaburarols m’han astampat lus comentos. Tantu, sagons un jova adebarí, aquesta citat no tangariva ninguna tradició antiga, ma iò he dimustrat que no, que palem del 1500 i, tot mal anant del 1900, legu diu que lu costum vostru no asisti, que és astat acupiat de las matrioskas lu de las donas i de una divisa militar turca lu dels homans. E no, com he dimostrat, al màssim és astat acupiat de un vistit marquijà, tantu itarià, lu de las donas, i de las astatuinas del presèpio lu dels homans. Él diu, si pròpiu lu tanim de fé, lu fem a ma coixença i antirigença. No, Telmo astimat». Tots sa giran a ma mirà. «No, aqueixas cosas sa fanan a ma cor i passió, no salveix la raó pé ballà o cantà an praça, hi vol l’incosciença de l’amor istintivo. Aquel que ta ubliga a fé si també no sas pé co, o, adiritura, també si sas que no tangarivas. És la vira, Telmo meu, la passió és nemiga de la raó. A ma tot i aixó, també la raó hi vol, pecò quant la passió acaba, subentra la voluntat. Astic a ma tu pecò vul, pecò l’he triat, cant a concordu a ma la tècnica, no sol a ma la passió, bal an praça pecosa atravels meu amirin Adebaras, i no pecosa amirin a mi. Etxètera, etxètera…»
Aplausos mediament carents. Man jalmana ma damana cosa vulguessi aquel idiota de mi. «Asparem que babbo no hagi cumprés que “Telmo” sés tu, o si no li ataca un anju».
Cant a concordu: Asbeltino Sant i Màrtir. La gent prora sentsa ritenyo.
Pren la paràura lu síndic i damana a l’assessor si tengui de éssar él a fé un riassunto, opuru si vulgui dira tot l’assessor mateix. L’assessor diu que lu farà él. Aspiega que, sabent de trenda de daixà, i probabilment a ma gran andicipu, lu síndic l’ha ancarragat de verificà la pussibilitat de rivitalitzà las ativitats diguéssim folclorístico-culturals de Adebaras, tantu inglobant festa de Sant Asbeltino, parco arqueològico i ativitats genéricament ricreativas que fossin al mateix téns coherentas a ma la tradició de Adebaras, con lu qual palem del bal ruró, del cant a guiterra i organeto, del coro polifónic i, pecosa no, de la música clàssica, cosa que sa pansava ja pronta a paltí gràcias al nostru quasi contxitadí Idelfonso Pisul.li d’Argentina, ma la cosa, com sa saps, pé raons diguéssim de famíria, al mamentu és almancu rimandara.
«Ara», arriba al punt l’assessor, «per por o pé malfiança, és risultat que tot això, que taniva de éssar vist com una gran pussibiritat unitària i útil al país nostru, pecò mus dungariva la pussibiritat de organitzà una Pro Loco com paltoca i folsis una cooperativa arqueològica, és astat vist com un mutivu de baralla, i las usselvacions del tot legítimas, i sagons meu oportunas, que Telmo Demiale ha fet atravelsu de facebook, calquiú las ha vistas com a pruvucacions, i, pijó, com arrivismo palsunal. Pansau que, dasprés de havé-lu cunvirat a preparà un astatuto i de sa documentà adamunt del tema cultural, calquiú l’ha amanaçat i s’ha anvantat un contra astatuto pansat aposta pé ni li tréra la pussibiritat també de fé-lu vutà i de éssar vutat, oltras a tot, anganyant lu pàrroco de Muragueddu, pròssim pàrroco de Adebaras també, adamunt de la moralitat de celtas famírias de Adebaras. Telmo, pelpraié, vina-mus a dira la versió tua».
Man jalmana ma fa sanyal de ma mora, Miquela ma diu ves, amor meu, ves que i sò iò a ta prutigí de tots lus mals de la terra. Mentras ma moc, Gratsiano lu viút s’aixeca i sa’n va.
Dic que no so bo a palà an públic, que ma paldonin. Com saban tots só lu fil de Torino i de Rina, com fil de Rina só de Adebaras de quant lus Tanquiddu han pusat peu a Adebaras, val a dira del téns més antic que sa pugui pansà. Com Demiale, invetxe, só de Adebaras de poc, de l’àn que babbo n’és vangut de Isoni pé traballà ananquí, ma, com diu prufassor Pil.ludu, és un téns ancara més antic, pecò curraspon a quant la ja antiga tradició del cant a concordu és arribara a Adebaras, txoè assieme a ma babbo. Ma com astudent só ugualment de Muragueddu, de Sanbenat i de Cabususu. I com a cumpanyons só del món sancer, qué gràcias a facebook pal cara dia a ma gent de cara palt de la Terra. Tantu, cosa vul dira, que babbo és cuntent i orgullós de éssar de la cunfraria asbeltina, que man jalmana és cuntenta i orgullosa de ballà an praça vistira de matrioska-marquijana-adebarina, i iò, si puc éssar útil, dungaré una mà pecó la nostra assotxació – tengui lu nom que tengui – pugui durà, que salveixi a la gent que sa hi vulgarà pusà i que salveixi a tots musaltrus pé cumprenda que si tangarem lu mateix pàrroco de Muragueddu, això no sigarà una diminució. Ascusau, que ningú sa ufengui, ma no fem com lus jalmans que sa barallan pecò dúbitan de l’amor del pròpiu para. Pansem al nou pàrroco com al para que sap vulgué bé de la mateixa manera als fils Muragueddins i als fils Adebarins; tantu, pé cosa no trasfulmem també la nostra – i ascusau si ma hi pos anmig també si ancara no he fet damana pé hi antrà –, la nostra assotxació an una folma de col.laboració continuativa a ma assotxacions anàlogas de Muragueddu, i no sol de Muragueddu, naturalment; an dia de avui, a palt que pels carrels i las màquinas, tots sem lligatas u a l’latru, basta que ‘l vulguem. Basta un computer, un tablet, un telefonino.
Aplauso. Folt ma no total. Mun para és entusiasta, no sé si hagi cumprés tot, ma és entusiasta. Lu para de Miquela s’aixeca i m’astrinyi la mà. I diu que vol dira pocas paràuras, si és pussibra.
Ascumença dient de éssar cuntent que iò sigui amic de una filla i jalmà de la cumpanyona del cor de l’altra filla, ma això no n’hi entra, diu que él és lu president de l’assotxació “Murals” de Muragueddu que, com saban bé tots lus que hagin partecipat a las últimas edicions de la festa de Sant Asbeltino, fa bals an praça. Tantu, si mus aniguessi bé, com fanan lus jalmans de un bon para, ja de damà mateix pugarivan girà la Saldenya pultant lu grupo de bal de Muragueddu i lu coro a concordu de Adebaras. Naturalment, a ma’l pata que antant l’assotxació adebarina amparí a ballà a ma maestria, i l’assotxació muragueddina ampari a cantà. I si la quistió és cosa na digui lu pàrroco nou, que ningú tengui por, és un cusí de la mullé, diu rient.
Hi ha altrus antervents, de gent que sa diu totalment de acòldiu, altra que sa diu cuntenta ma dubiosa, altra que no sa cumprén cosa vulguin. Al final tancan lu síndic i lu pàrroco dient que ellus dos, a un modu o a l’altru, han acabat, ma que dasijan que no hi siguin duas, tres, quatra Adebaras raguellaras una a ma l’altra, ma una sora, possibilment jalmana de Muragueddu, o almancu cusina, diu rient lu síndic. Legu dóna la paràura a l’assessor de un muntó de cosas, oltras que vitxesíndic i de dilluns fatxente funcione, i diu tres cosas: u que dimecras hi sigarà la primera riunió uficial de l’assotxació “Asbeltino suldat i sant”, i qui vol que no manqui, dos que lu convenyo és acabat, tres que la gent no sa’n vagi pecò a l’altra apusentu hi ha un cunvit ufelt de Comune i de Parròquia assieme.