Matrioska 1.0

1. Nina

He fet ascoras elementares i primera mèdia an país, i de la segona mèdia andamunt aforas. Fins a la maturitat a Sanbenat i l’universitat a Cabususu. L’universitat ma fóra agrarat de fé-la a Pisa o a Pàdova, ma an casa: o Cabususu o arrés. I arrés vuriva dira astà tot lu dia daspaldaciat a La tanca de la caria atuajant uvellas del dilluns al dumenja. Són ja dos ans que vaig a Cabususu quasi cara dia.
Avui hi són lus col.lòquios del primé quadrimestre a l’ascora elementare, i la mamma no hi vol anà, diu que a ma’l mestra ha tangut paràuras, i vol que vagi iò a palà-lu.
«Tu hi anavas de acòldiu, i tun jalmà invetxe no. Vés tu, pelpràié».
«No puc, ma’, tenc de éssar a Cabususu primé de las vuit, i ma dóna un passaja Picolino».
«Vés, si facessis talt ta deix prenda la màquina mia».
I així m’astic praparant pé anà als col.lòquios de mun jalmà patit, nou ans, quarta elementare. An casa sem quatra jalmans: iò, vint ans, Piera, quinza, Marta dotza i Carlino nou. Iò i Carlino havem tangut lu mateix mestra; iò sol an quinta elementare, quant era ancara suplent, i Carlino de la primera. Naturalment ni iò ni mun jalmà havem tangut sol aquel mestra, qué hi és la de itarià, lu de matemàtica, la de hastòria i geografia, la de religione i la de ingrés, ma éssent él l’únic mestra mascra de l’ascora, és lu que sa nota de més. I legu, la veritat sa digui, él pensa ancara que lus minyons sa’l tenguin sempra de ascultà a boca ubelta, com si diguessi qui sap cosa. I cosa diu? Lu que hi és ascrit als llibras diu! Val a dira arrés que valgui la pena de ascultà a m’atanció.
L’horàrio és de las quatra a las sis, arribaré a las sis mancu un qualt, així és celt que prenc la màquina de mamma i puc arraunà a ma Nina a ma tota calma. A ma Nina sém assieme de l’últim àn de litxeo, ma ella és de Sanbenat, iò de Adebaras i no és que mus vaiem assai. Andemés ella fa psicologia a Roma i iò jurisprudença a Cabususu. És hora que trunquem. No que ni iò ni ella puguem fé lu que vulguem, ma iò vul éssar hunest aspetxalment a ma mi mateix, ma vul pugué anamurà sabent de no trenda carenas morals a ma ningú. Aspetxalment ara.
Nina però és fantàstica quant tal pren an boca. Ma mancarà.
Així ma prapar a ma calma, qué si acap de palà a ma totas las mestras primé de las sis, mamma sa pot pansà i no ma dóna la màquina. Agaf lu tablet i vaig a astudíà l’últim vídeo de Ginger Mary: “Mai més sentsa tap”. Ascumença que ella entra a poc a poc a un’apusentu ont dos jovas romin. Sa daspulla lentament i mira primé la bèstia de u, legu la bèstia de l’altru. Uhm. Assaja, assaja. Na txutxa u, na txutxa un altru. I lus bels arrumiscats a la baldissa sa daspeltan. Aió, u anvant i u arrarera. Boca tapara, figa tapara. Ma no abasta. I difati arriba, casualment, un negra nu-nú i arretu que passava a la mateixa apusentu de rumí. I tres! Mai més sentsa tap. Alé!
Ma pican a la polta. És aquella maca de man jalmana. Ma iò ancara no he acabat. «Un mamentu! Un mamentutxu!»
«Mòu-ta», diu Marta.
«Tantu ma tenc de fé la dotxa, ancara».
«No, la dotxa ta la fas al banyeto, a mi ma salveix aqueix que hi és tota la roba mia».
«I invetxe agualdas».
«Ma’, Telmo no ma fa antrà an banyo i hi és ja de més de mijora!»
Tir, ma rent las mans i ix.
Man jalmana patita és una tirriosa. Sicom a l’ascora d’ella han aviat un prujeta asperimental de educacó sexual sa creu una dona feta. La natura humana no té més segrets per ella.
«Ma no sés pront ancara? Mira que no vul que ‘l mestra pensi que la tanim a ma él».
«I pé co, no és ver?»
«Sí, ma no vul que sa’l pensi, tu fes finta de arrés, per això. Ma racuman».
«Ara ma faç una dotxa i vaig».
«Ancara? Mira que no vul que facis talt».
Mamma és una donna de cinquant’ans de un metru i cinquanta i de cinquanta quirons; massa cointxidenças, anguan, diu ascalçant. Vauràs, anguan és la volta que trobas trabal, diem tots. Ma iò ‘l tenc ja lu trabal: seu vusaltrus. No he mai cumprés bé si mamma havessi daixat un trabal da que s’és casara a ma babbo, o si no na tanguessi i havessi ascumançat a çalcà-lu an aqueixus últims ans, de quant lu trabal del pastor no dóna més una gran saguresa econòmica, mancu tanguent quatra centas uvellas. Sol que mamma vulgariva un traballutxu part time que paguessi bé i que no la facessi mora de a Adebaras que no li agrara viajà. Pecat que Adebaras no arriba a mil habitants, mancu tres centas famírias, un patit condomínio de celtas periferies de Roma, Nàpuls o Milano.
La veritat és que mamma pugariva fé sol lu trabal que sap fé verament: la mara. És a dira la tata i/o la salvirora. Un trabal que pugariva també fé, ma de amagat, tantu o a Sanbenat o a Cabususu, i millor a Cabususu, ont hi ha quasi docents mil habitants i és més fàcil que la gent de Adebaras no’l vengui a sabé-lu, que la mullé de Torino Demiale és custreta a s’abaixà a fé de salvirora. Ma no hi ha peril, mamma no viaja, i tirem anvant com sa pot, tantu a Adebaras no hi ha mai arrés de fé, la vira costa poc i mi no m’agrara fé ningun asport. Dasprés de la sagona fratura an tres mesus, primé bultxu i legu tíbia rets, mai més futbal. És també per això que ma veun com una palsona astramba, pé tots lu caltxo és una cosa que apassiona, també si jugan asquadretas de ananquí. Mentras que per a mi: Bo’! Una botxa rurora, u la pren a piaras, i be’?
Ma n’entr a la dotxa del banyetu. Són las cinc i pens a Ginger Mary. Sí, sí. Duas an mancu de mijora no és que sigui pròpiu un record, però, hi vol una celta tècnica. I iò, modestament. La quistió és que tenc de véra Nina, i no vul risquià que la porra ma traexi. Ma dasprau, Nina. No puc, no ma la santeix. Mancu un últim sarut a él, Telmo? No Nina, gràtsie. Com si l’havessi racivit. Ma cosa astic dient? Ves Ginger, ves Nina! I tres. Ara sí que havem quasi tucat lu record.
Un altru shampoo, un’altra ansubunara. Dotxa. Acapatòio. Phon. Aiò.
Astem a véra cosa diun las mestras de Carlino.
Só ja an màquina velsu Sanbenat, divuit quilómetros de pocas curvas; lu mestra ha pusat una nota a a mun jalmà Carlino pecò no té gana de astudià, no fa lus còmpitos, no ascolta i sa pren la palt gran. Diu que tantu ja’l sap que a la fi lu prumuvim com havem fet a m’aquellas tontas de las jalmanas. M’ha dit que iò no era així, iò era astudiós. Eran altrus téns, lu me’, era deu ans ara. Legu m’ha dit que anguan ha fet damana de trasferiment, él viu quasi a Cabususu, i tantu lu viaja no és que hi pesi, que si ‘i dunguessin l’ascora de un carré txentral hi pusariva més téns a trubà un parquejo que a vaní a Adebaras, és lu clima que no hi agrara més. Quant ha ascumançat Adebaras era un lloc viu, pre de energia positiva, ara és com una periferia sents’ànima ont la gent tóna pé rumí, i quant lis toca de astà, són sempra ancatsats, prens de futa, arrabiats contra al pròssim. M’ha atacat un butó que no acabava mai. Mancu mal que a ma las asltras mestras he fet més lugu. Telmo, com astàs, i poc ta sés fet gran. Carlino? Tot bé. Tots antirigents an famíria. A palt duas, totas las altras mestras viajan de aforas, com lu mestra de matemàtica frustrat, que té trenta-cinc ans i sa’n santeix sixanta, ma las altras venan de Muragueddu, lu país de muntanya a cinc minutus de màquina. Viajan an tres i traballan a Adebaras pecò voran, pecò són cuntentas, l’ascora per ellas és un trabal, no és la missió de la vira.
Lu mestra m’ha pusat de malhumor, no vul diventà un culló com él, iò. A trent’ans sigaré un bon avucat divorcista a ma un astúdio aviat, màquina, casa, vacanças a l’èstero, jovas. Sí, jovas, mínimu tres, una bionda i alta, una valmella atlètica i una bruna patxutedda. Ma no an astíle harem. Bo’, ma tenc de dunà una calmara a ma’ls vídeos del pussy-pussy club. Astic antrant a Sanbenat. Un parel de semàforos i legu a mà reta velsu ‘l lungo-fiume, lu pont pé Lisureta i legu al bar Marina, que oltras a éssar un nom que pala, pecò lu bar és a una praja a la marina, Marina és també lu nom de la filla patita de primé propietari. Ara aquella “filla patita” tangariva de éssar una matura sanyora de corant’ans, lu bar ha cambiat quatra o cinc propietaris, ma lu nom és arrastat sempra lu mateix.
Musaltrus hi anem pecó de hinvel no hi va ningú, l’istiu pareix un’astació a l’hora de punta, i l’hinvel no hi va ningú, a palt lu dissata i lu dumenja, quant l’últim propietari organitza festas a tema, piano bar, sagra de l’alga bullira.
Avui és un dijous i, a palt la gent de la grefa nostra, no hi tangariva de éssar ningú. Sem lus cumpanyons de l’últim àn de litxeo, sustàncialment, lus que no són anats a astudià an cuntinent, i ellus també, quant tonan an vacança. Nina és tunara pecò dissata és lu compleanno d’ella, i ha dicirit de tunà a Sanbenat pé la festa dels vint ans. I iò, culló, cosa ‘i vul ragarà? Un adiós! Ma d’altra palt, com és que la pugariva daixà, a ma un sms? Massa trist!
Lu panorama de Sanbenat lu veig de quant era patit, ma cara volta que la mirara ancontra la boca del riu que entra a la mar, ma fa un efeta astranu. A Adebaras lu que sa veu és muntanya, muntanya, muntanya i muntanya, i ananquí àlgua de riu que antopa àlgua de mar. Mancu mal que no só un poeta, o si no fóra cara dia ascrivint Sanbenat mia bella, o Santbenat meu bel! Que legu no sigariva mancu mantira. Sagons lus amics de facebook no ascric així mal, ansis, an divelsus ma diun de assatià totas las “riflessions poèticas” mias pé na fé un llibret. Sí, damà! No he mai cumprés si lus sanbenatins avisan lu lloc del al feminil o al màsquil, folsis las duas cosas assieme sagons que pensin a “la citat” o “al país”.
Com que só an màquina i que só de sol, pal a ma mi mateix, ma prapar lu que digaré a Nina, ansis, ma’l cant.
Nina, Nina preciosa, damà celebraràs la festa bella. Ascolta, carinyosa, ta vulgariva pultà an do totas las cosas més bellas; mira, si puguessi, arrubariva un’astrella, pé quant vengui la nit i la lluna ta faci branca la pél(la).
Mira, Nina, ta ragarariva una praja fina fina, in las ondas del mar que ta ninnan, Nina. De modu que ‘ls pansaments lus deixis a un’ara i ta colguis a l’arena sumiant cosas bellas. I si sabessi fé-lu, Nina, iò cantariva per a tu.
Un jaldí, Nina, un jaldí meravillós ta ragarariva, Nina; un lloc ont las ombras no facin mai por. Ont tu i iò sigarem cuntents cuntents, i cara maití, per a tu, sempra hi sigarà una nova rosa. Hi sigui o no hi sigui iò a ma tu. Pecó iò i tu, Nina, de avui andamunt, sigarem amics i bo’!
Dasprés de un arraunament així, o ma pren pé macu o ma fa un pumpí de “addio” de Guiness.
Antrant al riservat del bar Marina veig parquejaras calqui moto i pocas màquinas. No só lu primé. De Nina no veig ni la bitxi ni lu motorino, folsis no hi és, ancara. Invetxe, sí, hi és, la veig al bar. Tota figa. Apujara al banc, alta, magra, prena de curvas, un vistit negra atil.lat, cabels negras tallats cults. Pé cosa la tangariva de daixà? Iò no so així macu.
Pé anà del parquejo al bar sigaran un deu metrus, lus fariva an un àtimo i “txau Nina, amor meu, mus trubem legu legu un lloc pé astà de sols?”, ma lus cumpanyos ma felman.
«Ma dasprau, Telmo», diu u.
«Ta’l tanivas de agualdà, Telmo», diu una.
«Telmo, fes lu superior», diu un altru.
«Ma racuman, Telmo, tu no has mai tangut manasté d’ella», diu un’altra ancara.
Ma cosa voran? Pé cosa ma tratan com si ma fossi capitara una dasgràcia? Arrinta, acustat de Nina hi ha un homa, u que tangarà almancu trent’ans. I no és acustat i bo’, a ma un braç li astriny la cintura, i li pala a l’urella; mentras la pala la basa als cabels, a l’urella, a la barra. I ella no diu arrés. Sí, diu: «Txau Telmo, aqueix és Mirko Martel.li, lu jova meu, assistent de psicologia urbana». «Telmo».
Ma santeix mal, ampruvisament l’efeto Ginger Mary, que fins a antrà al bar ma dunava energia, ara ma fa santí buït. No tenc més folça, ni veu. Ma tantu a cosa ma salveix la veu, si ma mancan las cosas de dira?