Matrioska 10.

10. Papàveros

Lus havem daixats arraunant de quistions filosòfico-morals, de palts de hereditats de divirí, de quistions burocràtico-culturals que sol lu síndic-dutor puriva risulví, i lu síndic fóra arribat a las cinc, sempra que Fileno no sa fossi agravat.
Iò i mus jalmans mun sem anats an casa, i iò he apratat a ma jalmana: «Cosa vol de mi Miquela?»
«Cosa vols que vulgui, cretí? S’és anamurara de tu. I no sép pròpiu cosa hi trobi».
Ma si no l’havia mai vista primé! També l’àn passat vaniva an casa. Sol que l’àn passat Miquela era un bastó vistit a ma un’aparequieto mostruós a las dents!
«Lela?»,
«Lela, sí, l’aparequieto sa l’ha tret a Naral i la sagona de regipeto a la Befana».
«No siguis volgare».
«Tu sés volgare, idiota! I pensa que lu jalmà gran de “Lela” fa karate, o judo, o un’altra de aqueixas cosas que ta tronca an dos sol si na té gana i lu para la control.la com si fossi lu “tesssoooro” d’él palsunal».
«Ma…»
«Ma cosa?»
«No taniva un jova, primé?»
«No, tu sés lu primé, idiota!»
Si la vira mia fossi un conta ascupiriva an fatxa a l’ascritor: bastaldu, pé cosa no m’has fet nàixar a una metròpoli, pé cosa no m’has fet ja homa de trent’ans, pé cosa m’has pusat an una famíria de tontus i, de més de tot, pé cosa vols que m’anamori de una minyona patita?
Ix al cultil de casa, l’holt de mamma an realtat, una palt, però, tangariva de éssar jaldí, i és de un velt bolt que crixi aspontàneo arrarussat de la paret, i anmig de aquel velt hi ha tacas valmellas, són papàveros primerencs. Tenc por. Aquest vent carent que sa raspira al cultil m’assusta.
Avís a Àngelo, ‘i dic que no puc ixí ma ellus, que ma toca de fé de baby sitter. Ascalçant li daman si és ver que sa tengui de casà. Ma diu de sí. A vint ans? Antant na té quasi vint-i-ú, i comúnqüe no sigarà fins a anguan qui ve, dasprés de la triennal. La mullé farà l’aspetxalística ella també a Turí, i almancu sa vauran cara dia.
«Ma tu sés anamurat d’ella?», daman.
«Catsu de damana, Telmo, iò i Vanna mus cunaixem de sempra, éram a l’àsilo quant mus han afidantsat».
«Ma iò m’arracolt que una volta tu ascrivivas poesias de amor».
Sa posa a rira, i m’arracolda que a l’època taniva quinz’ans: «Qui vols més que ascrigui poesias de amor, avui? Ningú al món. És acabat lu téns de l’amor. Diu-ma una cosa Telmo, ta sés anamurat? De aquella madamina del bal de l’os asbeltino? Atentu Telmo, l’amor és cosa fea».
Daman quant palteixin, si tenan problemas pé arribà a l’aeropolt damà maití. Ma diu de no, que són prens de jalmans, jovas, cusins i paras que sa‘ls astanan ragatant i qui vinci lus acumpanyarà a tots. Diu de ma trenda a conta.
És ver, lu téns de l’amor és acabat. Sí, acabat, també si ara pé cara ramó que antenc iò pelt lu raspiru pansant que pugui éssar ella, Miquela, Matrioska, Lela, que pica a la polta. Só massa gran pé aqueixa cosa; Àngelo té raó, no ma puc pusà, a l’idat mia, a ascriví lletras de amor prenas de I love I love you, i de fruretas, llunas i astel.las. I al.lora de cosa li ascrif, de las txentrals nuclears que ascupian, del terremonto que mus pot asprufundà al txentru de la terra quant mancu mu’l pansem? O del fet que no sép fé altru que pansà a ella, criatura txelestial ixira de una matrioska valmella, groga, branca i viola. Ta puguessi dascantxelà a ma un clic.
No sé que fé? Ixí de casa? Avisà-la? Astudià pé l’esame de la samana qui ve? Antrà an facebook? Avisà-la? Mirà la televisió? Avisà-la? Ma faré una dotxa i ma culgaré. Assóta de l’àlgua pens a ella. Ta vul, ta vul. Iò muririva per a tu. Qui, iò o él? I l’avís, assóta de l’àlgua, a ma la mà reta, a ma la mà asquerra, l’avís, l’avís, fins a que lu cos meu no l’ascupi i iò ma santeix un idiota. No és culpa mia si té quinz’ans i ja té un cos de dona. Ma la veig que corri a m’abraçà, dascalça, vistira sol de una culta camisa de sera llugera. Com puc dira de no la dasig? Iò muririva per ella. Qui l’ha dit que no sa poran més ascríura poesias de amor? Cos’és al.lora allò que canta ‘l cos meu? Si no és amor, és sol dasig?
Só un idiota, ma la tenc de trera del cap. Ara ma vist pé astà an casa i astudic tots lus mals del Món i com un avucat sa hi pot pusà pé difendra la causa més justa. O era ‘l client que paga de més? Só un idiota.
Quant ix del banyo hi és Piera que ma mira mal. Astà palant a ma calquiú al telèfono. És ella. Li dic que no, que no ma hi puc pusà, que la çalcaré iò més talt, que ara no puc. No vul. No só pront.
«Villacu», ma diu man jalmana.
No sé si té raó, però és com si la tanguessi.
M’avisa Picolino. Hi és la riunió del comitato dels jovas da Adebaras. Alló del grupo de bal tradicional vistits de matrioskas i suldats tulcs. Dic que sí, que arrip ara mateix. Man jalmana ma mira mal. Cunsiderant un màssim de tres centas famírias, i que ‘l mig siguin famírias a ma fils de zero a trent’ans i que cara famíria tengui mediament dos fils, lus jovas que diu Picolino, gent de setza a vint-i-cinc ans, tangarívam de éssar una trentena, tot bé anant. Di fati, sem una vintena de palsonas de catolza a trent’ans riunits a la sala comunal gentilment pusara a disposició del síndic, lu qual, sagons pareix, vulgariva avià una Pro Loco, i si a la festa de Sant Asbeltino ajunim un grupo de bal an divisia tradicional, ansis, hastòrica, un coro i calqui altra manifestació, sagur que arriban lus financiaments rejonals: «I lus jovas avucats com a tu mus salveixan com lu pa», diu l’assessor a l’asport, la cultura, l’istrució, l’agro i la viabilitat de Adebaras.
Pugarívam pansà a un parco arqueològico, tanim dos nuragues, una domus de jana, probabilment una tomba dels gigants. I legu hi és l’aspeta de Adebaras de època feudal. A volla cosas de amustrà que tanim.
Bo’, l’assessor mus ha dunat l’input, diu, ara toca a musaltrus. Qui vulgui continuà a víura a Adebaras que sa dongui que fé. «O si no aquest postu mori, qué hi ha més véls que criaturas. Bon trabal». Primé de ixi dóna las craus a Picolino, que él però avisa Janni: «Ma racuman, Janni, da que acabau ma las poltas al bar».
“Lus jovas” que hi són lus cuneix tots de tota la vira. Cusins, custarels. A ma calquiú mus tratem de més, a ma calquiú de mancu. La veritat és que Adebaras no és un país gran o patit, ma un’única gran famíria, i és per aixó que iò he sempra çalcat de no ma pusà anmig de quistions ni de caltxo ni de cultura local; a palt de la festa de Sant Asbeltino, no he mai vulgut sabé arrés que no fossi astretament lligat a contas de famíria. Sigarà qué babbo na ve de l’interno de la Saldenya, qué tzia Melina i ‘l marit viu entra Cabususu i ‘l Món. Per això, ara que diun que hi ha manasté de dicirí un president, un segretàrio, un tesoriere, una dirigença, ma damanan cosa na pensi. Iò no sé cosa dira: és la primera volta i francament no sé an cosa iò pugariva éssar útil. «A praparà l’astatuto de l’assotxació, per esempra», ma diun an dos o tres. «Pé u com a tu no tangariva de éssar difícil, has antés lu que ha dit l’assessor, no? Busca tres o quatra astatutos de associacions com las nostras i pé la pròssima riunió nus poltas una botsa. La mirem, la discutim i si va bé anem ont un nutari».
No dic arrés i, per ellus, és com si havessi dit que sí. Lu que pareix un potencial president an pèctore diciri de pruvà a arraunà del que vulgarívam fé de daveru: puntà a la Pro Loco també an funció de una pussibiritat ocupacional, o al grupo de bal folclorístic i/o al coro pé partetxipà a festivals, sagras, festas? «No hi ha ningú que cuneixi calqui musitxista?»
Tots ma miran i iò rasponc dient que ma pareix difícil: «Tzio Idelfonso és sempra an giru pél món dunant contxertos, no pens que tengui téns pe almà un coro de printxipiants».
«I Fileno?»
«Fileno cosa?»
«Ha fet lu conservatòrio, no pugariva éssar él a dirigí lu coro?»
«No sé, normalment él viu a Urbino».
«Ja és ver».
Són ideas, diun, i millor a na trenda de ideas que a no na trenda. Tantu, pé alçara de mà, vutem: Pro Loco o divaltiment? Nou a nou i dos astanguts, iò i lu president an pèctore. «Gent», diu, «pens que vulguent pugarívam també pruvà a fé las duas cosas, peró, si ma pusau ment, iò dic que avui no sem ancara pronts pé una detxisió definitiva; tantu, qui punta pé una cosa o pé l’altra que sa la pensi bé, i a la pròssima riunió ve a ma una proposta lu més cumpreta pussibra, de modu que las puguem discutí a ma totas las millols raons pussibras. I tu», diu mirant a mi, «vina a ma un astatuto burocràticament ben fet, però lu més ubelt pussibra rispeta a las cosas que puguéssim fé com associació cultural».
Havem acabat? Així legu, an mancu de duas horas? Ara ma tucarà tunà a ascumançà a pansà a Miquela i no vul. No vul.
Mir lu telefonino, m’he paldut una telefonara de tzio Idelfonso i un sms: «Pé co no m’avisas? M.».
Avís a tzio, ma damana si pugui anà ont és nonna, qué voran discutí a ma mi de una cosa ampultant.
Sarut a tots i vaig velsu casa de nonna. Caminant anvic un missaja a M. «Paldóna-ma».
«De cosa, amor meu?»
De éssar un culló villacu. «Paldona si tanc lu telèfono, damà ta digaré tot. Bona nit». Sentsa ajuní altru, com si fóssim cumpanyons i no amants.