Matrioska 11.

11. La locanda de la música

An casa de nonna hi trop tzio Idelfonso, tzia Melina, Nonna, l’anfalmera de Fileno, Fileno que ma sarura de una pultrona a ma una fatxa de murendu an agunia. Mamma, babbo i lu dutor-síndic sa’n són anats.
Nonna i tzia Melina no ma fanan mancu cas, l’anfalmera ma sarura cordialment, és una nabora de nonna de no sé qui grau i, essent mig cusins, ma trata de cunfiança. Tangarà un vint-i-cinc ans: «Bels lus focs artifitxals, no?», ma diu fent l’ullet.
Idelfonso ma diu de ma sera acustat d’él, de prenda una tassa de vi i de hi dira hunestament tot lu que na pens?
«De cosa?»
A voltas sigui Idelfonso sigui Melina ma pareixan dos macus, sa cumpoltan com si caraú tanguessi de sabè sempra lu que ellus han pansat lu dia primé. Ara él vol que dongui l’upinió mia adamunt de tot allò que han discutit quant iò no hi era; ma si no hi era, com puc sabé lu que s’han dit?
Com que lu cuneix de sempre i són quasi dos ans que una volta o duas a la samana rom an casa d’él, he amparat a ma fé dira las cosas fent damanas a las quals él pot raspondra sol sí o no.
Agriturismo? No. Sí.
Casa de la música? Sí. No.
Agriturismo musicale? Sí.
A la fi lu conta és que facin una locanda musical; nonna cuina, él sona, lu restu de la famíria salveix a la mesa; pel mamentu sol lu dissata a la talda i lu dimenja tot lu dia. Legu, si va bé, durant l’istiu s’ascumançarà lu prujeta “Adebaras musical”. És a dira que casa de nonna sigarà pusara a disposició de musitxistas internacionals, com també totas las casas buïras o quasi de Adebaras; an càmbiu lus musitxistas faran laboratòrios musicals gratüits pé la gent de Adebaras i a pagament pels furistels i, cara musitxista, durant lu téns que astigui an país farà almancu un contxerto cara tres dias.
«Cosa na pensas?»
«Fantàstic».
«Tu sas fé lu camaré?»
«No?»
«Lu barman?»
«No».
«Aixó és un problema. A qui purem damanà, al.lora?»
«Tzio, quants ans tanivas quant ta sés anamurat de tzia Melina?»
«Eh?», ma no m’ascolta, astà pansant als contas d’él. Astà pansant a com sa umprí lu cap de putanaras pé no véra com i pé co s’astà paldent lu fil.
«Ta l’havia dit de daixà-lu astà a Telmo», diu nonna, «él astudia de avucat, no de camaré». Nonna ma fa un sanyal, vol que m’acosti, ma dóna un bas i ma diu de currí an casa, ara, però, primé tenc de agafà aquella busta que hi ha a la cuina. És roba de manjà pé musaltrus.
Quant arrip an casa són ja saguts a la mesa, manjant i mirant la televisió. Daman cosa na faç de la roba que m’ha dunat nonna, mamma ma diu de daixà-la a la cuina. Hi pansarà dasprés. A ma tot alló que havem manjat a misdia, ningú té gana de ripití ara. «Astem manjant calqui cuseta tantu pé dira que no mus culguem sentsa manjà».
Daman a mamma si s’arracolda quants ans tanguessi tzia Melina quant s’és afidantsara a ma tzio Idelfonso.
«Denou, ma pareix».
«I quants na té, él, ara?»
«Eh, és grandet, vols que no tengui sixanta-tres sixanta-quatra ans?»
«També sixanta-cinc», diu babbo.
Piera m’amostra la llengua. Si tzio Idelfonso vinci quinz’ans a tzia Melina, iò no na puc vincí cinc a Miquela?
Ma tzia Melina na taniva denou, ja; si Miquela na tangussi almancu desset. Tangariva ja dos ans de jovas, que bella com és sigariva assediara de pretendents.
Menj una poma i sarut a tots.
Mamma, però, ma felma, ma damana cosa hagi dit a Idelfonso.
«Arrés, que no he mai fet lu camaré».
«I de tot allò de la música cosa na pensas?»
«Que si la facessi sigariva una bella cosa pé Adebaras».
«Si la facessi», diu babbo, «si la facessi».
«Cos’és que vol fé tzio Idelfonso?», damana Marta.
«Una locanda musical», dic.
«Bel.líssim, un piano bar», diu Marta.
«No, una cosa de música clàssica», aspiega mamma.
«Iò dic que s’astracarà primé», diu babbo.
«Pessimista», diu mamma.
«Mira, facin lu que vulguin, basta que no toquin La tanca de la caria. O si no, iò ja te l’he dit, venc lu masoni i mun tunem tots a Isoni i antrem al salumifítxo, tantu só ja de la coperativa, mun jalmà és del diretivo…»
«No, ba’, a Isoni no, millor ma’n vaig a rantà ascaras a Sanbenat, ma a Isoni no», diu Piera.
«A mi, invetxe, trubau-ma un’apusentu a Cabususu, o m’arratic de l’universitat. No ma puc més de viajà».
«No astàs bé an casa de tzia Melina?», damana mamma.
«No, millor ma celc un trabal, ma an casa d’ellus no hi tón més».
«Tu ja’l tens lu trabal, ansis, dos», diu babbo, «pastor a la tanca, masel.làiu a Isoni».
Mamma riu: «Ansis, tres, camaré a la locanda de Fileno».
Riem tots.
«Vés a ta culgà, ara, bé me’, damà hi pansarem a ment fresca».
An banyo pelt téns a ma rantà las dents i a ma mirà al miral. Tenc vint ans i cos’altru? Só baix, que a u i setanta u avui és baix. No só ni folt ni palestrat, ansis, tenc un apena de ventra. Tenc una fatxa normal, de aquellas que com sa veun sa dimentican. Tenc poca balba. Però tenc lus cabels arritxats i lus uls crals. Pot bastà això pé Miquela?
Cosa sigarà, una samana que sé que asisti? Ma és com si sabessi de tota la vira que élla és qui iò vul. Cara pas que antenc és lu pas d’ella. Si no sép ont ella sigui, cara lloc ma pareix gran, branc, sentsa rucons ont ma pugué amagà.
Lu cos d’ella és un univers meravillós i infinit, més gran de la mar, del cel, de la terra, ma iò no puc ésser ni ‘l sol ni la lluna. Tenc lu cap pre de veus de currògas que ma diun que és anútil que iò ma hi posi, pecò ella és massa per a mi. Iò só un pullet, ancara, i ella és ja àqüila.
Ma s’astà ubrint lu çalvel. L’àlgua de l’aixeta cau gota a gota, i cara cop m’entra al cap com un tro. Ma mir al miral i és com si un altru iò diguessi vina, vina arrinta, passa de l’altra palt. De qui palt? De l’altra palt del miral.
Ma rent la fatxa a ma l’àlgua frera i ma daman si és per aixó que Fileno ha ascumançat a sa drugà?
Iò he truncat a ma Nina pecosa ma vuriva anamurà “hunestament” de una qual sa sia de las minyonas de l’universitat. No de la més bella de las cumpanyonas de man jalmana. Bel.líssima, dolcíssima, ma patita, i de un país pijor de Adebaras. Si iò sabessi que un minyó de vint ans fasteja a ma ma’n jalmana, iò lu matariva a catsotus. Pé cosa lu jalmà no tanguessi de fé lu mateix a ma mi?
M’arriba un sms: «No puc rumí si no ma dius pé co astàs mal. M.».
«Pecò ma só anamurat».
«Iò també».
I ara sigui lu que sigui.