Matrioska 12.

12. Vint ans sentsa

He pres lu pullman pé Cabususu i só anat a l’universitat. No tenc llicions, avui, ma prefereix astudià an biblioteca que astà an casa.
Llig, prenc apunts, pelt téns. Ma faç un cafè a la maquineta, dic calqui paràura a ma qui cuneix. Palem de esames, de prufassols, de putanaras. Fins a las onza mancu un qualt, quant ascumença la ricreació al litxeo de Sanbenat.
«Ma pareix que ‘l sol de avui carenti de més del de ahir», firmat M.
«Sí, i lu téns no m’acaba mai quant no sé cosa tu astiguis fent», Telmo.
«Sés tu ‘l sol meu, sés tu ‘l téns meu», M.
«I tu sés la lluna i la nit mias. Quant pugarem astà ancara assieme?», Telmo.
«De avui lu món és més patit, amor meu. Pecò lu nostru amor l’umpri de joia», M.
«Tu sés tot, tot, tot, sol, lluna, mar, cel, lu món sancer…», ma cosa catsu astic ascrivint, porca putana. Só quasi avucat.
Ix de la biblioteca, gir pé l’universitat pé véra si trop calquiú de Sanbenat que tengui la màquina. No trop ningú. Vaig velsu l’astació, si cor arrip a prenda lu pullman de las onza. Arrip a ma l’afanu, però hi arrip. Lu billet lu faré adamunt. Ma sec a l’últim sedil i quasi no raspir fins a arribà a Sanbenat.
De l’astació dels pullmans vaig al litxeo i ma pos a agualdà. Pugariva ixí a misdia i mijora com a la una i vint, no ma só mai preocupat dels horàrios de man jalmana. Ara és misdia i un qualt, tenc tot lu téns de ma fé vaní un infarto.
Apena cumprenc cosa só fent i ont só, m’abig que no só l’únic que astà agualdant la jova, hi sigaran altrus quatra o cinc minyons de l’idat mia agualdant. Ric de mi mateix, ma daman cosa fariva si no fossi l’únic que astà agualdant Miquela. I no ma vé altra idea que la de Gino Sili que al setembre passat ha pres la balqueta del para, és anat anvant velsu l’horizont fins a acabà la nafta i s’és futit a banyu a ma una màtzera lligara al col.
Astanan ixint. Una, duas, quatra classes. No racuneix ningú. No és ver, aquella és man jalmana. I aquella és Miquela. Bionda, àgil, boca valmella, paltó i uls an curó de marina. M’ha vist, i iò no sé lu de fé, só paralitzat. Veig sol un paltó que vora i m’abraça. I só cuntent. Cuntent de éssar cuntent.
Miquela diu a man jalmana de la paldunà si no anigarà a ma ella a mirà vetrinas. Man jalmana mus anvia a fanculo totus dos: «Basta que no ma daixeu ananquí i ma dungueu un passaja an màquina».
«Qui màquina?»
Man jalmana no hi vol crera que no sigui vangut a ma la màquina de mamma.
«Mus vaiem al pullman», diu Miquela. I iò i ella caminem abraçats com si no havessim mai fet altru a la vira, com si fossi la cosa més natural del món.
No sé ont anà, quant era iò al litxeo ma fevan quasi pena aquellas còpias que sa pusavan a las banquinas acustat del pullman. D’altra palt, pultà-la a la marina de Lisureta o a la praja de Boca de Riu vulgariva dira pelda sents’altru ‘l pullman. No arresta altru que un bar, u que tengui una sara apena riservara. Gràcias als cent éuros de nonna no faré bruta figura. Antrem a un bar sabent que tanim tres qualts de horas tots pé musaltrus. Més vint minutus de pullman, ont però tanguessim de dissimulà lu nostru amor.
Patatinas, Coca-cola i mans a las mans. De cosa purem palà iò i ella? Dels nostrus fils, de la vira que farem assieme. Ma diu que té un jalmà de vint ans com a mi i una jalmana de vint-i-dos. Lu para té cinquantun ans i la mara coranta-set. Traballan totus dos, lu para a Muragueddu i la mara a Perdaputu, deu minutus de màquina, són impiegats a la Posta.
De mi ella sap tot, és cumpanyona de ascora de man jalmana ja de l’àn passat, i sa cuneixan ja de primé.
Iò prof a dira que aqueixa cosa és meravillosa i però assurda, iò só massa gran per ella. «Ma si só quasi més alta de tu», ma diu rient.
«És fàcil éssar més alta de mi…»
«I pel restu basta agualdà, lu més qui entra faré quinz’ans, i anguan qui ve setza, i l’àn dasprés desset».
«Tens catolz’ans?», dic assustat.
Ella sa posa a rira: «Qui fatxa que has fet, no és una maraltia, trenda catolz’ans, i comúnqüe passa, lu mes qui entra ma sigarà ja passat».
«Tens raó», dic, «basta sabé agualdà».
«I tu sabràs agualdà?»
«Sí», dic sabent que no és ver. I ella ma basa, a ma passió, i iò ma pelt.
De la finestra del bar ont sem sa veu un tros de Riualbu i un tros de marina.
«Veus lu riu?», ma diu ella. «És àlgua dolça, ma sa gita a la mar sarira. Al final sigaran una mateixa cosa. Com tu i iò».
«No és ver, tu no tens catolza ans, palas com una dona gran».
«Cumpliment o ufesa?»
«Cumpliment».
«Cuneixas lu conta de la cigara i las frumíguras? Eco, hi ha un’altra versió ont una frumígura ha amparat a cant i una cigara a fé pruvistas pé pugué astà assieme».
«Àlgua bona i àlgua sarira que sa fanan una cosa sora», dic.
«Sí, com tu i iò. I del txinyo i del matxoni, la sas aquella? Però no sas del txinyo que ha amparat a llingui la mel i del matxoni que ha amparat a bica peixets pé pugué astà assieme u a ma l’altru».
«Com l’àlgua del riu i l’àlgua de la marina», dic.
«Sí, com la sirena i ‘l prubunaru que sa basavan a la vora de la mar durant las nits de lluna».
«Com he pugut víura vint ans sentsa tu?»
No ma raspón i ma posa a l’urella un auriculare, l’altru sal posa ella i fa paltí una música, Sesasons Of Love.

…Five hundred twenty five thousand six hundred minutes…
How do you measure, measure a year?
In daylights,
in sunsets,
in midnights,
in cups of coffee?
… How about, love?
… Measure in love
… Seasons of love
… How do you measure a life of a woman or a man?
… Remember the love…

«Bel.líssima», dic.
«No la cunaixevas?»
«No».
«Ara és la nostra cançó».

Com sa masura la vira de un homa i una dona? An cafès, mijanits, dias de sol o tramonts? Cosa na dius de amprà l’amor com a unitat de masura?

Saguts assieme al pullman Sanbenat-Adebaras-Muragueddu, l’ascultum altras cinc voltas, i cara volta és com la primera, sempra més bella, sempra més profunda. Com sa masura un àn de vira? I si ampréssim l’amor com a metru?