Matrioska 13.

13. Deu mil vuitanta

Deu mil vuitanta minutus de amor. Arrinta meu cant lu tema del musical Rent adatat a mi. Com la masur aqueixa samana passara? Deu mil vuitanta minutus de amor. Minutus de amor.
Segons la miri, aqueixa cosa que més capitara, pot éssar lu disastra o ‘l miracra de la vira mia, ma com diu la cançó: «How do you measure a year in a life?»
«Pé co no an mamentus de amor?»
He damanat l’horàrio de ascora a man jalmana i a misdia i mijora ixin sol lu dilluns i ‘l dissata; no puc agualdà tota un’altra samana primé da la véra. «Fés-la vaní a astudià an casa», li daman.
«Ma’, Telmo ha dit que m’acumpanya a Muragueddu pé astudià ont és una cumpanyona, pot prenda la màquina tua?», tiquírria a mamma que és a la cuina.
«I qui ta tóna a pultà?»
«Telmo!»
«Sí, basta que tuneu primé de las set».
«De las vuit!»
«Set i mija!»
«Vuit mancu un qualt!»
Cumprenc que iò no sé arrés de mus jalmans. Carlino té quasi onz’ans de mancu de mi, un altru món, l’he vist crixí com una munyica, pijor, com una muninca. Lu mateix Marta, set ans són massa, i també lus cinc de diferença de mi a Piera. Ella i Marta són lligaras folt, i totas duas fanan de Carlino lu que voran, ma iò só crixit com a fil únic fins a cinc ans, i legu fins a onza com a ma fil mascra únic, i legu com a jalmà gran que no va distulbat que astà astudiant.
Són astats més inqüilinos de la mateixa casa, no esagerem, més lus altrus fils de babbo i mamma que lus jalmans meus patits. Ma puc sempra recuperà.
Puc çalcà de cumprenda pecò Carlino sigui així mal a ma’l mestra, si Marta tengui manasté de ajut, si també Piera tengui un jova, per esempra, com la cumpanyona d’ella Miquela, i si él també sigui gran com iò.
«Marta, com sa diu lu jova tou?»
«Andrea».
«Quants ans té?»
«Trenta-cinc».
«…»
«Quinza, cretí, és un cumpanyó de ascora de Sanbenat».
«A qui hora anem a Muragueddu?»
«A las quatra».
Deu mil vuitanta minutus de amor. Mentras cant arrinta meu la cançó nostra, anvic a Miquela un sms: «Lu cap ma fa countdown, lus minutus i lus sagons ma corrin al revés, pansant a las quatra», Telmo.
«Ta vul», M.
Deu mil vuitanta minutus de amoooor.
A ma l’utilitària de mamma arribem a Muragueddu an cinc minutus. Lu pra de Piera és fàcil: pranim a Miquela al pultó de una cumpanyona que digarà que totas tres astanan astudiant a casa d’ella, mentras Miquela, Piera i iò anigarem a Sanbenat, a prenda Andrea i per astà anallí tota la talda.
La visió de Miquela ma dascalla ‘l cos i ‘l cor. Com masuras lu téns de la vira? Contan sol lus mamentus de amor!
La davallara Muragueddu Sambenat dura mijora de curvas, ma són un istant. Miquela ha pusat Seasons Of Love a l’autoràdio i la cantem totus tres com a girats. Tantas voltas, fins a que no arribem a Sanbenat i anem a prenda Andrea. Un minyó alt i magra a ma l’aparequieto, lus cabels valmels i las lentígines. De gustibus de man jalmana non est disputandum.
Dicirim de anà al faro. Daixem Boca de Riu i anem an direció de l’astan de Paulessu. Lu faro és una casa de tres prans a ma la torra de la lanterna adamunt, costruït adamut de un gran ascol al qual sa pot arribà saltant de una roca a l’altra quant hi ha bassa marea, o antrant a peus a banyu si és istiu. Si sem fultunats hi pugarívam arribà, o si no astigarem a las rocas de an fatxa.
An tot tanim quasi duas horas, un’eternitat, cuntant an istants de amoooor.
Hi ha alta marea i vent. Dicirim de astà an màquina i de arraunà. De cosa? De Teoria de las prohibicions assurdas? Andrea asquelça dient que no cumprén aqueixa mania “nostra”, de la gent dels virajas, de sa vistí de màscara pé pugué ballà.
Marta li dóna un bultxoni al braç i diu que él no cumprén arrés de tradició, identitat i hastòria de la Saldenya.
«Pel folça», diu, «iò no só saldu, iò só de Sanbenat».
«Apunt», diu Miquela, «lus saldus de daveru mancu la cunéixan la marina».
Ma pos a rira, iò he dunat l’esame de hastòria de las istitucions locals, i sé que an Saldenya tot és vangut de la marina, no sol las leis, ma també la gent; sentsa la marina que mus fa de pont al món, an Saldenya no sigariva mai arribat l’homa, sigariva sol una terra de frols, abras, musquinas i paldas. Però pens que millor si astic mut.
Andrea diu que las ha vistas las fotos dels bals an màscara “identitaria” del grupo de bal de Muragueddu i del “costituendo” grupo de Adebaras. Las donas són vistiras de matrioskas russas i ‘ls homans de suldats tulcs an papalina, invetxe del colbaco.
«No cumprens arrés, eco la veritat, i sés anviriós pecò vusaltrus de Sanbenat no na taniu tradicions. Dígui-l’hi tu, Telmo, dài, dígui-li cosa has ascubelt de las tradicions antigas de Adebaras?», diu Marta.
Miquela ma mira a ma curiositat amurosa, i iò no sé de cosa man jalmana astigui palant.
«He palat a ma Janni Picolino, cosa ta creus, iò també só de l’assotxació, i ma l’ha dit que astàs ascrivint l’astatuto, i que has trubat un document antiquíssim a ma’l disenyo original del nostru custum».
No és ver arrés, Picolino m’astà pusant anmig sentsa mancu m’avaltí primé. No dic arrés, no sé pròpiu cosa dira. Miquela m’astrinyi una mà, i Andrea i man jalmana, que són saguts arrarera, sa basan.
No, això no. Daman a Miquela si vulgui dabaixà de la màquina.
Ixim. Hi ha vent, fa fret, mus apratem, çalquem una roca arrarussara. Mus abracem, mus basem. Só un idiota, però cuntent.
«De daveru antraràs a l’associació de Adebaras?»
«No sé, no he dicirit ancara».
«Entra-li, pelpraié. T’ampararé iò lus passus».
«No és que ma sigui mai agrarat ballà».
«Cara dumenja astigarem assieme, i assieme farem almancu una prova a la samana…»
Mus basem, mus tuquem, rets a una roca arrarussara i las mans mias entran assóta del paltó d’ella, del golfo d’ella, de la gunella. I si iò murissi ara muririva cuntent.
Ella també ma toca. Com si sabessi tot del cos meu. I de aquella cosa animara que ma n’arroba la sanc i ma dasbuira ‘l çalvel.
«Si vols ta’l bas», ma diu.
Ah?
I mentras ma damana aquella cosa ampussibra i bel.líssima ja ma l’ha pres a mans i ara s’abaixa i ma’l bica a ma’ls morrus.
«Ancara?», ma damana.
«Miquela», dic, «tu sas lu que astàs fent?»
«No».
«…»
Li vulgariva dira que no sa pot, que és massa patita ancara. Que hi vol téns pé aqueixas cosas. Ma ‘l pansament meu no curraspon an alló que fanan las man mias i la boca d’ella. Anallà hi és lu faro anmig anmig de la mar burujara i ananquí só iò, gusant com a l’últim homa al món cuntent de s’éssar salvat de la catàstrofe assieme a l’única dona que havessi mai pugut dasijà.
Un poc més talt, mentras sa tolca ‘ls morrus a ma un mucaró de papé, ma fa un sorriso urgullosa i ma damana si ma sigui agrarat.
Dic que só surprés, cuntent, assustat.
«La pròssima volta sigarà ancara millor, amor meu», ma diu abraçant-ma.
Mus sonan lu clàcson. És hora que mus muiem.