Matrioska 16.

16. Lu déu del mar

Primé de arribà an casa anvic un sms a Miquela: «Com faré, avui? Tot un dia sentsa de tu».
«Iò sempra a ma tu, i tu sés sempra a ma mi», M.
Mangem no sé cosa, babbo, mamma i Carlino palan de no sé cosa, la televisió palà de no sé cosa i iò pens sempra a Miquela i a la filosofia dels véls del bar: lu téns del dia de avui no ‘l cumprén més ningú, és un món al ravés.
A las tres vaig a al Comune, lu síndic ma ricivirà a mamentus. Agualt un qualt de hora i legu ma fa antrà.
Giannino Rubidosu és un homa de corant’ans, sigui ‘l para que la mara són gent de Adebaras, él, però, ha casat una dona de Sanbenat, traballa a Cabususu i ha fet casa a Urtiguel.lus que és aprop de tot, cinc minutus de Cabususu, deu minutus de Adebaras, vint minutus de Sanbenat. Vol víura allunt però al mateix téns aprop. Vuriva tallà a ma Adebaras, i l’ha fet, però vuriva éssar sempra de Adebaras, i s’és candidat a Síndic quatr’ans ara, així, tantu pé dira que él no s’era dimenticat de la gent de ananquí, i és ixit.
Legu palem de mi, vol sabé si he ja damanat la tesi, si é ascumançat lu tirotxinio, si las quistions sentimentals ma facin rumí bé.
Tesi quasi, tirotxinio quasi, sentiments magnífics.
«Só cuntent per a tu. Nonna Rosina t’havarà dit pecò ta vul palà…»
«La locanda musical…»
«També, de més de tot del conta de la Pro Loco».
An sustança, a ma una Pro Loco, lu Comune de Adebaras tangariva dirit a més financiaments, ma una Pro Loco, pé éssar justificabra, té de pultà anvant divelsas ativitats que no siguin genericament culturals, ma aspetxíficas del lloc, és a dira de Adebaras. Tantu, l’assotxació cultural que astem fent és fondamental. Taní un grupo de bal, un coro, una cooperativa arqueològico-museal i un’istiu musical justificariva totalment una Pro Loco adebarina. Cosa na pens?
«Fantàstic, ma iò, cosa puc fé?»
Tot i arrés ma diun Giannino nabot de nonna i lu síndic de Adebaras que són i no són la mateixa palsona.
Com a síndic de tots él no pot privilejà ningú, tantu, astà palant a ma mi pecosa pensa que, com astudent de jurisprundença que ancara viu a Adebaras, tenc totas la potencialitats pé antrà al diretivo de l’assotxació i fé an modu que l’assotxació no sol sa faci, ma que també duri i pel bé de Adebaras, qué, és un fet, astà paldent tota la juvantut. «Tret de la festa de Sant Asbeltino, veus jovas an giru pels carrels de Adebaras dasprés de las sis?
No!»
Com a palsona de famíria, él vol cumprenda cosa hi hagi de ver i realitzabra del prujeta de Idelfonso Pisul.li d’Argentina, pecosa él no hi ha cumprés un ràiu. «Aqueixus artistas i aqueixus aixenciats són sempra a conta d’ellus».
L’idea que s’ha fet él, «i si ma pilmitis són quasi quinz’ans que só dutor», és que Melina és an crisi pecò, si vinci lu concorso de prufassor assotxato, tangarà de daixà Cabususu pé no sé qui universitat cuntinental, i si no’l vinci sigarà un problema ancara pijó a ma’ls col.legas de l’universitat de Cabususu. Idelfonso és an crisi pecosa sap que com a musitxista és arribat a un punt final. No té més l’idat pé millurà ni las folças pé continuà a girà ‘l món, té de pansà a pusà raguinas. Ma a ont? A Cabususu, ont hi ha una ascora musical així burocratitzara ont él no té ninguna pussibiritat de cuntà, o a l’éstero, que hi han ufelt la direció de tres ascoras, una an Germània, una an Asvètsia i una an Romania? L’alternativa, pé totus dos, és de prufità de la dibiresa de Fileno i, justificats del problema d’él, costruí calquicosa de grandiós a Adebaras. Un agriturismo-comunitat, o una casa de la música-comunitat. De modu que puguin dira: no astem salvant sol Fileno, nostru fil, «ma lu món sancer, qué só un’aixenciara, qué só un artista».
Dic que cumprenc perfetament. Andemés, tzia Melina i tzio Idelfonso, vulguessin fé tot allò sentsa fé-lu, delegant a nonna, a mamma, a babbo.
«Sí, i mancu mal que tun para és un homa cuncret. Pensa si havessi dit que sí a l’idea de l’agriturismo a La tanca de la caria? Éran més las pussibiritats de pelda tot que de rasixí a fé calqui sou».
«Però, lu conta de la locanda musical i de l’istiu musical a Adebaras, ma pareixava de haver cumprés que fossi una idea de vusté?», dic al síndic.
«I és pròpiu per això que de síndic i més ancara de cusí, també si de allunt, ta daman si ta santeixis an grau de antrà a l’assotxació i, potencialment a la Pro Loco, pecò mus salveix una palsona que posi a fatu a Idelfonso, que aprufiti de las cunaixenças que té. Pecò cumprenguis, mus basta que él faci dos o tres contxertos a l’àn, quant vol, també sentsa programació, ma que mus posi, que ta posi, an cuntata a ma altrus musitxistas, pussibilment no saldus, pé pugué-lus cunvirà i organitzà musaltrus totas las ativitats que cunvengui. Nonna Rosina no té arrès an cuntràriu a pusà a disposició casa d’ella pé hospità també quatra o cinc musitxistas a la volta. Al.lora, cosa na dius?»
Dic que no sé si sigaré an grau, la tesi, lu tirotxínio, Miquela. Invetxe de Miquela, però, dic: «Una vira sentimental un poc cumplicara, an aqueix mamentu».
Él diu que cumprén, i que pel futur sa vaurà, al mamentu, però, lu que conta, i aixó ‘l puc fé sol iò, és çalcà de cumprumití Idelfonso al prujeta musical lu que sigui més pussibra. Pecosa él és dutor, Fileno astà cara dia més bé, no és realment un tòxic, semplitxement sufri de pressió baixa, i té grans carenças vitamínicas, lu de la droga influeix, òviament, ma no és la causa principal, Fileno és un minyó que sa trascura, sol això, i quant astigarà més bé, «cosa assai fàcil a ma’ls manjals de Nonna Rosina, sa’n anigarà, i adiós barraca. Idelfonso sa dimenticarà de la casa musical de Adebaras».
Ma veu ancara dubiós, i al.lora ma diu de una rundalla que ha lligit a la filla, un conta de Tolstoi, de un pascaró que havia paldut una perla anmig del mar, i invetxe de sa futí legu a banyu çalcava de dasburià la marina a ma una tassa de champagne, o un diral, no s’arracolda. A la fi, astrac de tot aquel buldel de llàgrimas i de tassas, lu déu del mar és anat a damanà-li cosa astava fent. La perla mia. Tot això? Lu déu s’és cabussat i a l’àtimo li ha tunat la perla.
És evident que no he cumprés cosa ma vuriva dira, pecosa lu síndic m’aspiega la moral. «Suvint sabem beníssim lu que vurem, ma asballem si pansem de pugué-lu utrenda a ma’ls nostrus mezus. Calqui volta manasté damanà ajut al déu de las àlguas».
«A vusté?»
«A tu, és a tu que iò astic damanant ajut, no tenc téns de dasburià la mar de manias de tuns txius a ma una txícara».
Mus dunem la mà i iò tón an casa. Són las quatra i mija i mamma ma damana si vulgui un poc de the, qué l’astà fent pé Piera i las cumpanyonas. Qui? Bla, bla i Lela.
És una visió que ma ralegra l’ànima. Miquela que ma surriu. Ma gira ‘l cap. Ma tenc de sera. Una de las cumpanyonas de man jalmana ma damana si m’arracoldi un no sép que de geometria, i iò no m’arracolt, ma és un’ascusa pé ma sera a ma ellas, a custat de Miquela, que ma dóna un bas a l’urella i ma posa una mà a la cuixa.
Mamma astà ixint, diu que tunarà pé las set, an modu de acumpanyà Miquela i las altras a Muragueddu.
«Ma’, si vols las acumpanya Telmo», diu Marta.
«Telmo?»
«Sí, déixa-ma las craus, las pultaré iò».
Quant mamma ixi, dic que no ma santeix bé, pecò és la veritat, i que no m’arracolt arrés de geometria, i és també la veritat. Anigaré a ma gità un mamentu al llit. Carlino astà jugant an casa de un cumpanyó.
Cinc minutus dasprés ma pican a la polta, és Miquela. Damana si pugui antrà. Natural. Si sa pugui pusà al llit a ma mi. Natural. Ma damana si sigui arrabiat de la sorpresa. No, dic que ella és massa per a mi, i cara volta que la veig ma santeix mal. Ancara no rasix a créra que astiguem assieme. A ella també fa lu mateix efeta.
«Vols que fem l’amor?»
«Ma cosa dius, Miquela, a ma tota la gent que hi ha an casa?»
«No he dit fem l’amor, ma si vulguessis fé-lu, a ma mi».
«Natural, no pensa an altru tot lu dia».
«Gràtsie», diu dunant-ma un bas i tucant-ma anallí.
«Miquela», dic, «tu m’assustas, així patita i així esperta».
«Iò no só esperta, tu sés lu primé, i no he mai fet l’amor a ma ningú, ancara».
«Pé co ta diun elètrica?»
«Pé l’aparequieto, ancara tant dunava l’ascossa».
«Ma pareix ampusibra que no hagis mai tangut un jova, primé».
«Arrés de ampultança, cosas de criaturas».
«Miquela, allò de primé…»
«Cosa?»
«L’amor, tu i iò, aspièga-ma».
«Vul que tu siguis lu primé».
«Ma sés així patita, no tens quinz’ans ancara!»
«Fins al mes qui entra, i tu sigaràs lu ragaru més gran».
«Sés així patita, i així dona. Iò muririva per a tu».
Mus basem a ma passió.
Legu pican a la polta, és lu sanyal que li diu de ixí.
«Miquela», dic, «ont has amparat tot allò que ma fas?»
Aixacant-sa i quasi a la polta sanyà-la ‘l computer i diu: «Ginger Mary».