Matrioska 18.

18. No puc, no vul, no sép

Picolino no m’ha sabut dira massa, él de política no vol sabé arrés, él traballa com a operàio factotum al Comune i té un cuntrata de sis mesus ranuvabra, la sora cosa que realment li ampolta é que acabats lus sis mesus li tonin a rinuvà lu cuntrata, i a él lu cuntrata lu rinuveja l’assessor, aquel de l’altru dia, no lu síndic, i aquell’assessor, pel que ha cumprés, pugariva éssar un gran amic de Gratsiano. A él, a Picolino, li agrarava l’idea que musaltrus dos facéssim palt de l’assotxació, que mus vistíssim de “guàldias tulcas” assieme, que giréssim la Saldenya paris i que mus ixissi calqui jova. Duas cumpanyonas, o duas jalmanas, a bonu fossi. Él no és un universitari com iò, él no sa hi troba a m’aquellus de la grefa de Sanbenat, i las pocas minyonas de Adebaras que puguéssin anà bé per él, o són afidantsaras o són universitàrias.
A él dasprau assai, ma cosa hi pot fé, si iò ma hi fossi pusat de l’ascumençu, magari. Quantas voltas és que ma l’havia dit. «Vina, vina, si no t’agrara ta’n vas. No és que ara arribas i vols que fem com vols tu». Ansis, allò de dira que pé éssar del diretivo sa tanguessi de trenda almancu vint-i-cinc ans, a él anava bé, així no fóra tangut altrus problemas, i que pé éssar sotxo efetivo sa’n tanguessin de trenda vint-i-ú, i de setza a vint sa fossi sotxo honoràrio, també li anava bé. És una cosa que ratificaran a la pròssima riunió.
També avui he rumit mal. No són ancara las set i só ja vistit, he ja pres lu cafè i de la finestra de la cuina mir al cultil de casa nostra. Hi tanim un sol abra de uriva, i celtus maitins, quant lu cel és crar, sa veu un trusset de marina de Sanbenat, i cel i marina s’amescran a ma las fulles de uriva. Avui és u de aquellus dias, i iò no sé si rira o prurà. Guerrà pé antrà an un’assotxació de la qual no sabiva arrés fins a l’altru dia, o daixà pelda tot i finalment cumprenda que qual sa sia cosa sa faci pé Adebaras sigarà sempra téns paldut?
Si pruvessi a na palà a ma babbo, él ma digariva que són altras las cosas que contan a la vira: lu trabal i la famíria. Tot lu restu ve dasprés. I si na palessi a mamma, ma digariva que hi ha una cosa sol que conti a la vira nostra: l’afeta de la famíria. Tantu, pé u i pé l’altru és manasté d anà de acòldiu a ma tots.
A mi també m’agrarariva, ma cosa ‘i dic al síndic, que Gratsiano lu viút m’ha amanaçat?
Mus jalmans s’astanan aixacant. A Piera daman si ella sabi calqui cosa de l’assotxació, i ella sap sol que era un’idea de don Pisoni, lu qual, pel que ha antés, era ja de ans assai que dieva que era hora de trenda un grupo folclorístic de Adebaras, qué era feu de véra que pel bal de Sant Asbeltino lus pocs que sa vistivan sagons tradició, an realtat lu fevan a ma vistits amprastats o hereditats de gent de Muragueddu, Perdaputu, Urtiguel.lus i etxètera. Sol que lu síndic no na vuriva mai sabé, mentras ara!
«Ara cosa?»
«Iò no vul sabé arrés de política, a mi m’agrara sol l’idea de ballà a m’aquellus bellus vistits antics i bo’!»
«Així assai t’agrara?»
«Mira qui pala, si no l’havessis vista vistira de Muragueddina antiga, tu no la fóras mai cunsiderara a Miquela».
No sé si té raó, de Miquela m’era agrarat ancara de més lu cos d’ella an vestalla llugera lu maití del primé dissata de la festa quant ella ixiva del banyo i iò ancara no era del tot daspelt.
«De assai hi és Miquela a l’assotxació de Muragueddu?»
«De tota la vira, lu para n’és astat president i lu jalmà és al diretivo».
«Ma si té vint ans?»
«I bé, és majorenne, no?»
A las set i mija m’arriba lu primé sms de Miquela: «Bon dia amor meu, avui també ma só daspaltara pansant a tu», M.
«Iò tenc un pansament únic, de calqui dia an ara, i aquel pansament té un nom: lu tou», T.
A las deu ix pé anà al bar, una cosa que no ma capita quasi mai de fé, quant só de sol, i aspetxalment de maití, ma sa trata de fé una ritxerca asperimental, cumprenda si síndic i pàrroco siguin com a Don Camillo i Peppone com ma pareix de cumprenda ricostruint contas i situacions dels ans passats, o si Gratsiano lu viút sigui semplitxement un bastaldu que té por de pelda la pussibiritat de vaní a traballà a Adebaras i veu com un nemíc també un fril.lu com a mi.
Als véls del bar basta dunà-li apena de colda i ta diun també lu que no vols sabé.
Sarut, daman un cafè i mir lu junal. Avui n’hi ha cinc de pinsiunats. Quatra jugan a marilla i u fa comentos. Aprufitant de la nutícia de una raguella de un bisba contra un’aministració provintxal, dic a veu alta que no és pussibra que al dia de avui síndics i capallans no vagin de acòldiu.
«Ih, fossi aixó sol. Una volta, a un síndic com lu nostru lus capallans lu fóran brusjat viu».
«Que no és ver arrés, veus que treu la gent mara. Com que pareix que ‘l síndic no sa vulgui tunà a candidà, hi és qui astà çalcant de pusà anmig don Pisoni pé sa fé campanya a travelsu, d’él».
«Eh, tu sés massa ingènuo, atentu que no ta facin calqui fatura, pecosa aqueixa és gent mara».
Ma futi la risa, aqueix sigariva lu livel polític nostru?
«Ma cosa sa pot guaranyà a fé lu síndic de un país com Adebaras?», dic. «L’indenitat que tà donan és una misèria, las cosas de fé són mínimas ma lus mals de cap són tantíssims, qué lu Comune és sempra pre de gent que sa llamenta».
«Palas bé tu que sés jova. Ma la munera hi és, altru que si hi és. I mancu mal que síndic i pàrroco no vanan de acòldiu, o si no vaievas com la munera anava tota de una palt sora».
És evident que aqueixus véls saban lu que voran sabé: que asisiti lu mal i lu bé. Pecat, però, que alló que és bé per u, sigui mal pé l’altru.
Lu que conta, però, és que m’han cunfilmat que pàrroco i síndic no són de acòldiu i que a mi m’astanan pusant anmig u pé dasfé lus prans de l’altru. Llàstima que no sép arrés dels prans del pàrroco i lus del síndic ma pareixan més utòpics que il.legítims. A cosa pot salví una Pro Loco adebarina a ma o sentsa la locanda musical de Idelfonso? An la millor de las hipòtesis a fé un postu de trabal a mil èuros al mes. I iò ma tangariva de matà pé trenda, un damà, la pussibiritat de guaranyà mil éuros al mes, com si fossi un comesso de supermercat. Millor pastor assieme a ma babbo.
Però no ma puc arrandí, no puc dunà la vincira al viút. Pugariva anà a palà a ma’l pàrroco, ma no tanim un gran cunfiança, ma veu a missa sol an téns de Sant Asbeltino. M’arriba un sms: «No vul créra que avui no mus vaurem. No puc astà un dia sentsa tu», M.
Són las onza mancu un qualt. Miquela és una minyona diligenta, ancén o daspaga ‘l telefonino sol quant lus prufassols diguin.
«Allunt dels uls, ma no allunt del cor», T.
Vaig a trubà nonna, quant vol ella troba sempra una solució a tot.
Primé de entrà an casa ma panteix de éssar astat així banal. Qui frase del catsu que li he anviat a Miquela, l’havessi almancu ascrita an ingrés.