Matrioska 19.

19. Així com sés

An casa de nonna ma trop a ma Fileno tot vistit, tot cuntent manjant i baient. Beu vi negra, menja pa, frumatja, saltitxa, valginya sot’ori feta an casa, uriva cunfitara.
«Telmo», ma diu, «astava pé ta telefonà, com astàs?»
«Iò beníssim, com astàs tu, invetxe?»
«Ma veus, no? An perfeta folma. Avui mateix tón a Urbino, ma poltas a l’aeroport? Primé però tanim de passà an casa pé la barija».
Si an casa mia no suçaeix mai un ràiu, a palt de raguellas de babbo i mamma i daspits de jalmans, an casa de tzia Melina pareix que cara dia ni hi sigui una. Com és que deixan Fileno de sol si fins a ahir pareixava que tanguessi de murí de un mamentu a l’altru?
«Cosa diu ta mara?», daman. «Ja’l sap que ta sés aixacat?»
«Melina, ahi Melina», diu mastigant pa i valginya. Un gota de ori li és calgura a la camisa: «Nonna, Nonna com sa’n treun la tacas de ori?»
«I tun para, no diu arrés tun para?»
«Vafanculo Idelfonso; al.lora, m’acumpanyas o no?»
«No tenc màquina».
«Va bé, avisaré un taxi».
Arriba nonna a ma una pols que gita adamunt de la taca. «No la toquis, deixa aixugà, i astà més atentu. Txau Telmo. Sí que pots acumpanyà a Fileno, he avisat ta mara i diu que pots prenda la màquina».
«Tzia Melina, tzio Idelfonso?»
«Vagin afanculo», diu nonna sulpranent-ma, «sanyor Idelfonso no és més arrés pé la famíria nostra, i Melina no és més ma filla».
Fileno riu. I iò ma senteix un idiota, com si fossi tot un asquelçu del qual no sé arrés i mancu cumprenc lu sensu.
«Tangaré un altru para, Telmo. A cinquant’ans mamma ha dicirit que Idelfonso era massa vél i sa n’ha pres u deu ans més jova. Un ordinàrio de corant’ans, bel i jovanil que, oltras a tot, li farà vincí lu concorso de assotxato a una de las tres universitats ont él traballa. Babbo, invetxe, an Romania, a dirigí lu coro de las “vèlginas santas de Sant Paolino poverel.lo”. Almancu sona, l’ascureddu».
És com si m’astiguessi caient la barra, com si la balbeta çalquessi de sa’n dabaixà velsu ‘l pit.
«Tanca aquella boca, Telmo», ma tiquirria Fileno tirant-ma una micaredda de pa, «qué ta entran la moscas».
«Ma tu com astàs?», daman a mun cusí.
«Fisicament? Perfeto, fresc, rapusat, un triribic. Moralment? Dallibrat, finalment és acabat lu téns de l’hipocrisia. No tenc para, no tenc mara, sol tenc nonna, i nonna m’abasta».
«Cosa faras, ara?»
«Tunaré a Urbino dunaré més esames que pugui i damanaré de fé lu tirotxinio al junal de Cabususu i viuré ananquí, a ma nonna. A la fi és casa nostra no? De musaltrus néts».
«Ja, lu cinquanta pel cent a tu, i lu restu divirit entra iò i lus jalmans meus», dic a mi mateix. I a ellus: «Dieu-ma que m’astau asfutint, que és una bul.la. Eh nonna?»
«No n’hi ha de bul.las, la cuneixas ta txia, és sempra astara un cap asvantiat, i ara que és gran, ancara de més. Sa santiva jova, ella. I qui l’havia ubrigara a sa prenda un homa així gran quant ella era ancara patita? Ara vol recuperà».
«No t’arrabiguis, nonna», diu Fileno, «las cosas del món troban sempra una raó. Vol dira que gràcias a aixó capitaran cosas bellas, iò vangaré a víura a ma tu, i sigaré lu jornalista uficial de Adebaras. Festa carenta a Sant Asbeltino. Anguan també són nats nou amols al bal de l’os. Nostra intervista a l’uvella que ha parit l’anjoni de Pàsqua. Eh, no sés cuntenta, nonna?»
No, és evident que no és cuntenta. Ma damana si vulgui manjà iò també, qué si tenc de pultà a Cabususu i legu a l’aeropolt a mun cusí, millor que mengi.
Tanim de éssar a l’aeropolt pé las tres tres i mija. Així paltim legu. An màquina quasi no palem; no havem mai tangut gran cunfiança iò i mun cusí. Lu poc que ma diu és que ara tot cambiarà per él, i an millor. Iò, també si no m’ascolta, dic que per a mi és ja tot cambiat, pens de m’éssar anamurat de daveru.
«Biàras a tu», ma diu.
«La quistió, però, és que és massa patita i no sé si ma la fé passà del cap opuru de ma daixà anà completament…»
«Biàras a tu», ma diu. No m’astava i no m’astà ascultant.
M’arriba un sms de M., no’l puc mirà ara. Quant muntem an casa de tzia Melina, antant que Fileno sa fa la barija, mir l’sms.
«No cambigariva arrés de tu. Uls de gata, nas ret, front alta i gran, urellas al vent, boca gran. No ta cambigariva a ma ningú altru. M’agrara la veu tua, l’uró tua, las mans tuas, lu cor tou sempra timorós, l’altària tua que no ma fa por. No cambigariva arrés de tu», M.
És més folt de mi, no ma’l puc crera que una figa astratosfèrica com Miquela vulgui realment a mi, no rasix a ma fià. Sigariva massa bel. O massa fèu. Bel si fossi tot ver. Fèu si fossi una bul.la. Ma pé co tanguessi de éssar una bul.la? Piera és man jalmana, és ampussibra que ma vulgui anganyà. I Miquela, quant era sol Lela lu bastó vistit, no és ver que iò no l’havessi mai cunsiderara o palara. És fantàstic, ma normal que an tres quatra mesos sa sigui feta una meravilla de dona, i és ampussibra que aquella minyuneta ingènua de Lela sa sigui feta una bagassa bastalda.
Ma tenc de fià, de daixà anà. No, tenc de cumprenda cosa vul, primé. No hi és aixó sol. Miquela vol dira arrastà alligat a Adebaras pé sempra. Pé quanta téns mus puguéssim véra de amagat, un’altra samana? Un mes? Legu ma tucariva afidantsat uficialment, lligats pé sempra. I iò no vul víura a Adebaras. No ma só mai santit realment un homa del país. He sempra pansat que dasprés de la làurea fóra anat a víura allunt. Allunt ont, culló de Telmo, a Cabususu? Vint minutus de màquina si vas a poc? A Sanbenat? Un qualt de hora si corris apena? Si pelts Miquela pelts la cosa més bella de la vira tua.
No sé cosa li ascrira, per això l’avís. De la ramó cumprenc que és al pullman tunant velsu casa: «Miquela», dic, «sés la cosa més bella que ma sigui mai capitara a la vira. Vul astà a ma tu, sempra». Com a rasposta m’anvia un bas. «Ascolta», dic, «aqueixa és de daveru una samana problemàtica, paldóna-ma si no rasixirem a mus vera, però iò ta pens sempra, sempra, sempra, sempra». Com a rasposta m’arriba un coreto de: «Ca’ de catsu, Telmo és un ca’ de catsu!»
Són veus de minyons, sagurament de cumpanyons de Miquela jarosus de mi, de l’amor nostru. Té de éssar així. Pel folça. Miquela ha tancat. M’arriba un sms: «Paldona’ls, no saban lu que fanan. L’amor nostru és més folt de l’invíria i de l’hipocrisia».
Aqueixa grançarora contínua de sentiments ma matarà. Sagurament tenc una fatxa de bocabentu, pecò Fileno ma damana si ma santeixi bé. Li dic que és tot apostu. Ma diu que hi ha una lletra de Melina per a mi, ma la passa.
An realtat és una lletra pé Fileno ont la mara l’acusa de éssar él, Fileno, la càusa de l’infelitxitat d’ella, pecosa si no fossi astat per él, ella fóra daixat Idelfonso ja de un muntó de ans, ma ara basta, Fileno té vint ans i sa pot salvà la vira de sol, és de quant taniva denou ans que ella viu de sora, sempra sora, també si an casa hi eran Idelfonso i Fileno; ara, finalment, ella no sa santeix més sora, per aixó que Fileno cumprengui i, pelpraié, vinci totas las pròpias dibiresas i resistenças. Legu, a las últimas rigas, si Fileno és que sa’n tóna a Urbino, que faci lu praié de damana a Telmo de astà an casa lu més que pot, de modu que lus llarras no s’abigin que no hi ha ningú, i que ampri la màquina d’ella, així no s’arruinja massa. Si pugarà, ella tunarà a Cabususu cara u o dos mesus.
Las craus de casa ja las tenc, i las craus de la màquina són panjaras a l’ingresso. Ara purem anà a l’aeroport. Tanim bons coranta minutus pé hi arribà-li an téns.