Matrioska 20.

20. Ancara no

De l’aeropolt no vaig an casa, ni a Cabususu ni a Adebaras, vaig a Sanbenat, a la Marina de Lisureta, a véra si trop calquiú.
És massa an téns, al bar hi ha calqui turista primerenc i calqui mara que ha pultat las criaturas a jugà a vora marina.
Faç calqui telefonara ma no hi ha ningú que a las cinc vulgui vaní al bar, tenan cosas de fé, ancara, astanan astudiant, tenan cumissions. Pé cosa no vaig iò an casa d’éllus. Vaig an casa de Túl.lio, pecosa a ma él hi és també Tina; totus dos astudian economia. Com va, com astàs, de quanta téns que no ta faç véra, sem vanguts a la festa de Adebaras i no mus has mancu fet cas, eras paldut arrarera de una madamina…
Ma cunfic com no he fet mai, dic tot, de Nina, de Miquela, de Fileno, de Melina, de Miquela, del Síndic, de Idelfonso, de Miquela, de Gratsiano, del pàrroco, de Miquela.
«Sés pròpiu anamurat», ma diu Tina, «no t’havia mai vist així pres, mancu a l’època de la passió pé Nina».
«Com astà?», daman.
«Bé, tunarà pé Pasqua, pé cosa no l’avisas, és sempra un’amiga, no?»
A la fi m’ajuran a cumprenda que no hi ha arrés de cumprenda, és allò de la teoria del joc an economia, a la fin u vinci i un altru pelt, sa trata de cumprenda cosa vurem risquià: rísquias poc i vincis o pelts poc, rísquias assai i vincis o pelts assai. I funciona com més cumpranem las règuras del joc. També, però, sa pot interpretà de un punt de vista psicològic: si jugas, que vincis o que peldis, ta santeixas viu, si no jugas, sés molt comúnqüe.
«I tantu?»
«I tantu avisa Miquela, culló, gosa-ta ‘l mamentu i crixi assieme a ma ella, si sés bo», diu Tina.
«Avisa ’l síndic i arraona a ma él de totas las quistions, no ta facis pusà anmig com un cuscí que pren cops de cara palt», diu Túl.lio.
Invetxe de raspondra avís a Miquela. «Miquela, ascolta, ont sés? A casa? Mira, fra mijora só al pultó tou, troba un’ascusa i dabaixa. Astic arribant. Iò també ta vul».
Tina m’anvia un bas i Túl.lio fa un gestu com pé dira que só macu del tot. Ma iò lus sarut, astic fent ja un’altra telefonara: «Pronto síndic? Sí, só Telmo, tenc nuvitats. Ja sap tot? Mus purem véra pé na palà? No, millor que fem com si no mus fossim mai antesus pel conta de la Pro Loco? I l’assotxació? Va bé. Bona talda».
Totus dos ma fanan un gesto a ma la mà com pé dira que no hi ha pussibiritats de fé arrés. I iò faç un eviva a ma’ls braçus, aquel conta de Pro Loco, assotxació i altrus ràius, a mi no m’agrarava pé arrés: «I si lu conta a ma Miquela tangarà un futur, faré de tot pecò deixi de ballà vistira de matrioska».
«Sés jarós», diu Tina.
«Un adebarí jarós de merda», carrega Túl.lio.
«Jarós de murí», dic, «ma com sa fa a no éssar jarós de una dea com Miquela?»
«Vés-ta’n, culló», diu Tina.
«Ancara no li has damanara l’amistat a facebook? Qui sap que no ta la dongui», ampitsa Tullio.
Ixint de casa de Túl.lio veig l’arena de la praja de Boca de Riu, i ma dic que si fossi un poeta ara ma falmariva a la vora de la mar ascrivint mil voltas Miquela. Ma no só un poeta, i tenc pressa de currí ont és ella i de ma pelda basant lu pit d’ella de poma.
Mijora dasprés só a Muragueddu, a cent metrus del pultó d’ella. Li anvic un sms i antant que agualt la celc a facebook, no la trop, no hi rasulta; no fa arrés, és ja al carré, visió txelestial. Lu valmel és valmel, l’atzurro és atzurro i no vul més brancs i negras; massa fàcils. La vira mia no pot éssar un passaja zebrat ont caminà quant diu lu semàforo. Iò vul éssar viu sempra, i ma só santit més viu an aqueixus dias que he dascubelt l’esistènça de Miquela que an tot la vira mia de primé.
Entra an màquina trista. Cosa hi ha? Sa dasprau que lus cumpanyons m’hagin dit allò al pullman. Ma ella no hi fa a no dira que és anamurara de mi, i iò “folsis” d’ella. Com folsis, Miquela, arrés de folsis, iò só totalment anamurat de tu, com l’àlgua del riu que sa cabossa a la mar, com la frumígura que canta pé la cigara, lu matxoni que ampara a bicà, lu prubunaru salvat de la sirena.
Mus abracem, i ella ma damana si vul que ma faci “cosas”. Miquela, iò vul que ma facis tot, ma no així, no pé çalcà de m’alligà a tu, ma pecò totus dos lu vurem i sem pronts.
«Iò só pronta, iò só tua de sempra».
«Iò no, Miquela, iò ancara no».
Així trubem un lloc mig amagat i palem, no és lu cas que ixim de la màquina pé anà a un bar. No és bel que una minyona de sora entri an un bar assieme a un homa que no sigui ni lu jalmà, ni lu jova. Sem a Muragueddu, dasprés de tot.
Palem de tot, de res, de musaltrus, i de las nuvitats del dia. Que no antraré al grupo de bal de Adebaras, i que però ara tenc casa a Cabususu i màquina mia.
«Com farem a mus pugué véra, al.lora, si tu astaràs a Cabususu i nimancu partetxiparàs a las secions de bal?»
«Tenc una màquina, ara, Miquela. Una màquina, pugaré vaní a ta trubà totas las volta que vulguem».
«Cara dia!»
«Sí, cara dia».
Mus abracem, mus basem. És hora de tunà an casa, són ja quasi las vuit.
«Telmo, tu pensas ancara a Nina?»
Ma pos a rira. «Cosa sas de Nina?»
«Ella ta feva tot, Telmo, com pots no pansà ancara a ella».
«Nina és astara ampultant, Miquela, ma tu de més. Ella era més una cumpanyona afetusosa que una jova. A ma tu no, a ma tu és una quistió de vira».
«No vul que pensis més a ella».
«Ni a ella ni a ningú, Matrioska».
«Com m’has avisat?»
«Matrioska mia asplèndida, hi he pansat de la primera volta que t’he vist a ma la divisa vostra de bal. Seu vistiras de matrioskas russas».
Miquela sa fa séria, ma diu que si mai tanguessi de palà a ma’l para o ma’l jalmà, de no trera arraunaments de aqueix tipo, per ellus lu conta del vistit que arracolda las matrioskas és una pura casualitat. Més de una volta han tangut grans discussions a ma gent que ha pruvat a pusà an dúbiu l’originalitat de las tradicions de Muragueddu.
«Vols ja que mus fidantsem uficialment, Matriosquela?», dic mig rient.
«Sigariva fantàstic», diu astrinyint-ma més folt.
Mirant del finestrino veig murals que rapresentan fatxas, són la mateixas de ahir, avui, però, ma pareix que ma mirin a ma simpatia. O folsis no, no és simpatia, és una punta de marícia.