Matrioska 21.

21. Raons de foc i de cor

M com meravillosa, I com immensa, Q com quadru, U com única, E com eterna, L com llugera, A com assoluta. Miquela. Iò só nat pé astà a ma ella.
A casa hi ha una bruta ària. Tots ma miran mal.
«Ja’l sabivu que fóra tunat talt», dic.
«Séu-ta», diu babbo amustrant la caria buira a la mesa.
«Ara venc, deixa-ma trera ‘l paltó, las sabatas, i rantà las mans, no ma pareix que sigui un dia de festa, avui».
«Difati», diu mamma, «él qui culpa na té?»
«Deixa que sigui él al dira».
No sé pròpiu de cosa ma vulguin rimproverà, ma qualsiasi cosa sigui, no pot éssar lu conta de Miquela, no vul.
«Ver és que vols dasfé l’assotxació “Adebaras al cor” pé na fé una sucursal de aquella de Muragueddu?», m’agredeix babbo.
«Deixa’l manjà, ara», diu mamma.
«No sé arrés de aqueix conta, só anat a una riunió pé acuntantà Picolino i basta. Ahir m’ha çalcat Gratsiano lu víut, ja’l sabeu, i m’ha dit que no ma vol anmig dels peus. Bo’, no hi ha altru».
«I com és que sés anat al bar dient que lu vistit tradicional de Adebaras és una matrioska i una guàldia tulca? I que al síndic has dit que lu de la casa musical no sa farà i que la Pro Loco no té sensu?»
«Ma cosa vureu de mi, lu saban també las pérras que lus custums saldus són anvantats, i si qui sa’ls anventa acupià més de la tradició russa i tulca invetxe que de la tradició mediterrània, iò qui culpa na tenc? I del restu no sé arrés; la Pro Loco és un’idea del síndic, i si tzio Idelfonso i tzia Melina sa són daixats i él sa’n és anat an Romania, iò qui culpa na tenc?»
Babbo s’arrabia a ma mamma. «Al.lora és ver, és per això que ma toca daixà la cunfraria, no pé lu que diu Telmo, ma pecò tan jalmana astà divorciant, i lu pàrroco no vol ni divorciats ni separats ni gent de famíria de divorciats o separats, qué ‘l diu l’antic astatuto de la cunfraria asbeltina».
«No és ver, Melina no ma pot fé això, és man jalmana, man jalmana gemel.la».
«Sa n’és anara, ma’. Palà-na a ma nonna, si no ma creus a mi. Ma’, sa n’és anara. He lligit la lletra que ha daixat a Fileno. Traballarà an una universitat an cuntinent i viurà assieme a ma un prufassor deu ans més jova d’ella. Fins a quant Fileno no diciri ont víura, vol que iò astigui a la casa de Cabususu lu més pussibra, de modu que lus llarras no la puntin, vaient que no hi viu ningú, i vol també que ampri la màquina, qué té por que ‘l mutor s’ambal.li».
He dit tot, i mamma corri prurant a l’apusentu d’ella. Sem al 2014, ma sem gent de Adebaras, i això del divorcio és una valgonya gran. Una valgonya que cau adamunt de tota la famíria.
Piera corri a cunsurà mamma: «Cosa vols que sigui, al dia de avui, mamma. Divorcian las reinas, i no pot divorcià tzia?», mamma prora més folt.
Babbo ma umpri una tassa de vi i ma damana si és pròpiu ver que no m’ampolti de no pugué antrà a l’assotxació “Adebaras al cor”.
«Ba’, sol a l’antrenda un nom així ma fa vaní gana de butà, i no fariva mai arrés pé antrà a folça an un postu ont no ma vulguin. Aquel maralt del viút, astà fent apruvà un astatuto il.legal pé no ma fé antrà, astà fent vutà que la gent del diretivo tengui de trenda almancu vint-i-cinc ans, i que pugui vutà qui na tengui almancu vint-i-ú».
«I no és just?», ma damana babbo.
Babbo no és que sigui un idiota, sol que no té una gran istrució, s’és falmat a la terça mèdia presa de ragaru primé de anà suldat. I pel caràtere d’él, té sempra raó qui rapresenti l’idea de la majorança, de la tradició. És pastor no pecò no sabi fé altru, ma pecó és la tradició de famíria, i la tradició vuriva que lu patit, si no sa vuriva a salvici del jalmà gran, sa taniva de buscà un altru lloc, i la tanca millor que li havian ufelt era la de nonno, cumpreta de mullé.
Lu mateix mamma, de las duas jalmanas, totas duas gemel.las, ella era, i és, la que diu de sí a tots, que arrinta d’ella mori de ànsia, ma que no capiti mai que pugui dunà un daspraié a la mara, al marit, als fils, i al para, també si és molt quant iò era així patit que mancu ma l’arracolt.
«I per a tu és just que no puguis mai éssar president de la cunfraria pecò sés nat a Isoni? També si són més de vint ans que vius ananquí? I que ara tan catxin pecò ta cunyara astà divorciant, ta pareix sèriu? Al dia de avui? A mi no m’ampolta de l’assotxació de Picolino, ma si ma n’ampultessi fariva de tot pé cambià un astatuto injust, si no també il.legal».
Babbo beu l’última tassa de vi i diu: «Manasté que hi pensi, manasté que n’arraoni bé a ma ta mara, i a ma ta iàia, no vulguessi que Melina, a ma l’anta del divorcio, vulgi vendra tota la palt d’ella de la casa i de la tanca. Al.lora sí que sems futits. Tanguéssim la munera mus la cumpraivan musaltrus la palt d’ella, ma no na tanim. I si això tanguessi de suçaí, mus toca tots a Isoni, al salumifítxo, altruqué».
Pé culpa de la discussió no ma só abijat de un sms de Miquela, diu que a no sé qui canal de la televisió donan Great Balls Of Fire, un biopic dedicat a Jerry Lee Llewis, lu famós pianista rock que, ja homa de una trentena de ans, s’era casat a ma la cusina de tretza.
Rasponc a ma un sms: «Iò vul a tu sora. No tenguis por», T.
Pens que tenc de éssar realment anamurat, pé no daixà que Miquela faci a ma mi tot lu que diu de vulgué fé. Pecò si no só anamurat só sol un idiota; tenc vint ans, ma na cumpareix divuit, ella na té quasi quinza ma na cumparex bons desset, qui trubariva arrés de dira vaient-mus assieme? Sagurament só anamurat i ma fa por l’ímpeto d’ella, tenc por de no rasultà a l’altària. Ella sés virtualment alenara a ma Ginger Mary, ma iò no só mancu bulants u dels amants de Ginger. Miquela pot imaginà cosa iò m’agualdi d’ella, ma també imagina cosa sa pugui agualdà de mi. I no és ver, iò no m’assimig a ningun gingerista; só un amant mediocre, mediocríssim. «Si pensas que iò astigui a ma tu pé las virtuts del paldal tou, sés pròpiu un idiota, astic a ma tu pecò m’agraras com a palsona, no pecò ma facis cuntenta com a amant».
Dasprés de aquella discussió tot era anat de mal an pijor a ma Nina. Havíam ascumançat a mus traí. I iò sempra agualdant que una ma diguessi que era iò l’amant fantàstic que dasijava de tota la vira.
És manasté que provi a astà un poc de sol. Iò de sol, sentsa ningú que ma giri an casa. Iò, l’esame, l’idea de tesi que m’astà vanint, i l’amor pé Miquela.
Ma prapar una bossa de roba de ma pultà a Cabususu, vul astà anallí almancu fins a dissata, tenc tres cents éuros de palt i ma tanguéssin de bastà.
Pens que quant era patit no rasixiva mai rumí aforas de casa, ma fevan por las nuvitats. Quant ma capitava m’anvantava un amic que vaniva a ma dira contas vurant adamunt del un caval arat. Ma era patit, al.lora. Taniva por de l’ascurigó, i així, a caval de la fantasia vurava adamunt de citats i muntanyas, i de anallí a la lluna. Era patit. Ara, invetxe, no veig l’hora de ma’n anà, de astà de sol. I mancu lu celc més l’amic del caval. M’abasta pansà a Miquela pé astà bé. Però també pé astà mal. M’agrara tot, d’ella, a palt la cosa més bella que té: l’idat. Ma l’idat no dura pé sempra, m’ha dit, basta agualdà que passa.