Matrioska 22.

22. Senyora Juja

Só arribat a Cabususu a ma’l pullman dels astudents. Al viaja he txumpullat bé al tablet, ma no he trubat ningun profilo facebook de Miquela. He provat a antrà-l’hi a travelsu del de Piera, ma iò i ella no sem amics i ‘l profilo d’ella és riservat, a palt de felmu ja de divelsus mesus. Ma ve al cap que man jalmana an cara tant ma diu que iò só “antic”; sagons ella fb és una cosa pé la gent vella, tots ufanent-sa, tots pranint-sa la palt gran, tots amustrant lu gros, lu bel i l’antirigent que són, quant invetxe astanan sol dient lu patit i l’anyurant que són. Tantu no ta la donc lu mateix l’amistat a facebook, li he raspost cara volta. I ara ma dasprau, fóra pugut trenda a dispusició tot un album de fotografias documentant la metamòrfosi de mamarugue-Lela a meravillosa papallona-Miquela. M’astic fent un mig macu de súcura i mel.
Só antrat an casa de tzia Melina, he mirat cosa hi ha an frigo i an dispensa i só anat a l’universitat an Suv. Tota un’altra vira. Hi fóra arribat primé a peu, ma no és la mateixa cosa. An pullman he també anviat dos sms a Miquela i ella ma n’ha anviat tres. Millor de no risquià altras telefunaras distulbaras.
He mirat la data de l’esame, ma só pusat an lista, númuru trenta-sis de avui a set dias, i he çalcat lu prufassor de Teoria de las prohibicions assurdas. Racivi a misdia. Millor si vaig a astudià an biblioteca i legu tón una mijora primé. L’idea és de traballà adamunt del següent tema: “Mai cal de divendras. Assurda prohibició o bona norma de alimentació?”
Anant an biblioteca ma felm pé un cafè a la màquineta i ma randeix conta que no és casual, hi ha una tipa que m’astà pusant a fatu, una que calqui volta, si no m’asbal, he vist també al pullman pé Cabususu, una que ‘l pren a Muragueddu.
«Vols un cafè o vols a mi?», li daman.
«Totas duas las cosas», ma diu.
«Telmo Demiale, sagons àn», dic dunant-li la mà i legu lu cafè.
«Daniela, primé àn de aspetxalística», ma diu.
«Càspita», dic pranint lu cafè meu. «Lu cafè lu tanim», dic, «i iò só ananquí, an cosa ta puc ajurà».
Daniela, un minyona graciosa, de cabels cults i negras, prena sentsa éssar grassa, ben vistira i més alta de mi de un parel de txentímetros també si no té sabatas de tacó, ma pren an bracetu i m’asspinyi velsu una palt del curriró ont no hi sigui ningú. M’apreta una tita al braç i diu que astà çalcant un’àula buïra. No la trubem, així m’apreta a la paret. No cumprenc si ma vulgui basà o ascurí. I té de éssar que iò tengui una fatxa de criatura terroritzara, pecosa ella sa posa a rira.
«No m’has racuniaxut?», damana. «Só Daniela Rosadu, la jalmana de Miquela. Calqui volta l’he pultara an màquina an casa tua. Ma tu o no hi eras o no mus miravas, ni a mi ni a Miquela».
«Ascolta», dic, «pé cosa no anem a palà an un lloc més adeguat? Un bar? O ‘l cultil de la facultat, almancu?»
Diu que va bé, i iò celc de m’ha praparà de pressa un’arringa de difesa. No na tenc culpa. Senyora Juja. Vostra jalmana pareix més gran del que és; si no sabessi que és an classe de man jalmana no hi trubariva arrés de dira si ma diguessi que té desset ans; i difati, qui ma’l diu, a mi, que no sigui ripetenta? I legu, cosa havem fet? Arrés, un bas. Dos basus. Ma lu que de més conta, és que iò só anamurat. Cosa puc fé pé dimustrà-lu, que ma posi la cendra al cap? Sí, és culpa mia, ma fóra tangut de aguantà, ma no havem fet arrés, ancara; arrés que valgui la pena de dinucià, almancu. Va bé, tenc tolt, ma sa trata de basus i bo’. No ma vulgaràs cundanà pé una cosa així?
Arribem al cultil, mus saiem assóta de una palma.
«Quants ans tens, Telmo?»
«Vint».
«I has ja tangut altras jovas?»
«Sí».
«Quantas, una, duas?»
«…»
«No és que sés urequió, Telmo?»
«Pé co ma tratas així, iò vul bé a tan jalmana. No li fariva mai arrés de mal».
«Apunt, pé co l’astàs fent sufrí, al.lora, pé co no vols fé l’amor a ma ella?»
És com si m’havéssin pres a piaras al ventra, ma manca ‘l raspiru. M’arriba un sms, tenan de éssar las onza mancu un qualt, la ricreació de Miquela.
«És ella?ۛ», ma damana. Faç de sí a ma’l cap. «Avisà-la», ma diu, «fé-li cumprenda que la dasijas, Miquela timi que tu no la vegis com una dona vera, i si tu contínuas unfanent-la dient-li de no, de agualdà i de agualdà, ella sa pugariva trasfulmà an una bagasseta que va a ma caraú sol pé sa santí atxetara. I iò no ta pilmitiré de trasfulmà man jalmana patita an una tròia. Avísa-la».
«Pronto, Miquela?»
Sem saguts a l’helba assóta de una palma de quasi set metrus, Daniela ma mira i iò tenc la fatxa anmig dels janols, palant al telèfono a ma l’amor meu massa gran i massa patit. «Miquela, só a l’universitat, só a ascora com a tu. Ma no rasix a ma cuntxentrà, pens sol i sempra a tu. Miquela, no creguis que iò sigui un villacu, o, pijó, que no ta vulgui. No és això, iò vul que la nostra primera volta sigui fantàstica, asplèndida com sés tu. Dimèntica Ginger Mary, allò no és vira real, és més poc de un cartone amimato. I qui vulgariva víura arrinta de un cartone animato? Cunfia an mi, Matriosquela. Iò també ta vul, de més i de més ancara. Miquela, he cunaixut a tan jalmana. Sí, Daniela. Sí, fortíssima».
«Miquela és més que una jalmana, per a mi, i no deixaré que sufrí pé culpa de un idiota, i tu, no ma pareixas un idiota. No sé cosa man jalman vegi an tu, ma no ma paréixas un idiota».
Tenc ancara lu cap gira-gira no ma vé arrés de ‘i dira. “Qualsiasi cosa digui sigarà amprara contra vusté”, i astic mut.
«No astiguis mut, cretí, damàna-ma calqui cosa».
«Has ja dunat l’esame de Filosofia de las leis ravessas?»
«Sí, l’àn passat, tenc ancara un quadenu de apunts».
«Lu tenc de dunà la samana qui vé, m’ajuras a rapassà?»
«Bastaldu», diu mig rient, «i tu amprumitis que trataràs man jalmana com la cosa més diricara que tenguis al món?»
«És allò que sumic de fé i que al mateix téns tenc por de fé de deu dias an aqueixa palt».
«Pé co no’l fas i basta, idiota?»
«Tenc por, tenc por de éssar lu jocàtolo que Miquela ara vol, i iò só massa anamurat pé risquià de éssar sol un jocàtolo que gitarà lu dia que s’astraqui».
«Cunéixas la teòria dels jocs? Vinci o pelt sol qui juga. Qui no juga ha ja paldut an paltença. Quant ta tunarà a capità de pugué jugà a ma una meravilla de dona com és Miquela?»
«Pé co l’astàs fent, iò no ‘l sé si ‘l fariva pé man jalmana».
«Folsis lu faràs pé Carlino, qui ‘l pot dira?»
«Ei, pé Carlino, podarsi».
«O folsis no, pel que he cumprés de tu, Carlino no tangarà un mal esempra».
«…»
«No ma miris així», diu rient, «ara só com una monja, quasi, ma fins als setz’ans, un parel de asquadras de caltxo…»
«Ajúra-ma a m’alçà», li daman, «palà a ma tu m’ha mig molt, i iò sufr de pressió baixa. Vul anà a palà a ma’l prufassor de Teorias de las prohibicions assurdas pé damanà-li la tesi».
«A ma Pietro Pietri? Iò també l’he feta a ma él, sem quasi amics, aiò que ta prasent».
Se fossi iò l’autor de la vira mia no cambiariva quasi arrés, fariva Miquela més gran de un àn, i poc altru més, folsis mus fariva víura a Cabususu, un lloc de més de duas centas mil ànimas, o almancu a Sabenat, que na conta cinquanta mil, i no a Adebaras que no arriba a mil o a Muragueddu que passa de poc las tres mil. An poca mamentus tots saban lu que tu ancara no sas i la famíria, invetxe da ta prutigí, t’ancarena.
L’altru dia ma santiva fil del món, u que a Adebaras hi rumiva i bo’, u que hi viviva soltant an dias de festa, i ara ma santeix com un adebarí custret al dasterru pé un dan que ancara no ha fet. Daniela diu que ma pos massa problemas, no hi ha altru de dira. I si no ‘l cumpranem musaltrus que astudiem de avucats? Lu món és fet de gent que cumprén i per aixó atseta o sa rampel.la, i de gent que no cumprén i per això ubaeix o sa llamenta.
«És a la base de la Filosofia de las leis ravessas, tu ara astàs çalcant de cumprenda, i ancara no veus si a la fi atsetaràs las cosas pel que són o si ta rampel.laràs».
«I tu, l’has atsetat o no, lu que la vira ta dóna?»
«Iò és tota la vira que ma rampel».
«I vius bé?»
«Aixó és un altru conta. Ma lu que no pots discutí, és que no hi ha més llocs grans o patits, llocs allunt o llocs aprop, hi ha sol la fultuna de nàixar genèticament dutat i an una qual sa sia palt del món democraticament txivilitzat, lu restu ta’l fas de tu. Són las leis ravessas, si sés geneticament culló muriràs culló i la sotxetat farà de tu lu que salvexi, si sés geneticament dutat, palticiparàs ativament a la vira, dient de sí o dient de no, voluntariament o custringit, però sabent lu que fas».
Sem an casa de tzia Melina, a Daniela l’he cunvirara a manjà a ma mi, no tantu pé la rangracià de haver quasi ubligat Pietro Pietri a ma dunà la tesi, ma pecò vul que m’ajuri a na ixí, o a hi antrà. A ixí de cosa, dels meus problemas? De la vira de Miquela? A antrà a ont? A la vira de viraja? O a la vira nostra, mia i de Miquela assieme?
«De cosa tens por», ma damana Daniela pusant la sal a l’olla.
«De fé-la sufrí, de sufrí iò».
«Sagur que vols fé l’avucat de gran i no l’arquivista?»
Són quasi las duas i Miquela m’anvia un sms del pullman. Ascriu que per ella iò só com l’ària, que sentsa de mi no raspira. Iò rasponc dient que ella és com lu sol, per a mi, sentsa no puc víura.
Daniela ma mira irònica i diu que só pròpiu culló, però un culló anamurat.