Matrioska 23.

23. Lu miracra de la natura

No puriva dira de no a la dona que és virtualment ma cunyara, o folsis puriva, ma no he vulgut. M’ha dit que ma pot ajurà a fé ‘l tirotxinio, també a Muragueddu, si vulguessi, i vol que prengui lus apunts d’ella de l’esame de Filosofia de las leis ravessas, tantu, que l’acumpanyi an casa, a Muragueddu. Tenc un Suv, no?
No s’assimija més arrés, aqueixa Daniela, a ma la “Damé-la” de quant iò ancara anava a las médias; era la fantasia sessual de tota l’ascora. Iò dotza i ella quinz’ans, iò anava a Muragueddu i ella a Sanbenat. No mus sem mai vistus al.lora. Però lus cumpanyons de ascora ma dievan que hi havia una de Muragueddu que al pullman dels astudents pé Sanbenat feva “cosas”. Bastava que ‘i fossis simpàtic o que ‘i cumpressis la Coca-cola. «No veig l’hora de anà a astudià a Sanbenat». Però, quant havem ascumançat a viajà, ella al pullman no hi era mai.
«Havia cambiat de ascora, primé a un col.lejo de monjas an Alt’Itàlia, i legu a un litxeo de Cabususu, l’últim àn, cara dia an pullman, ma sentsa més fé “cosas” a ningú».
Pé co ‘l feva? Pecò ella era un’àqüila de mar, un paldal de rapinya, no una preda. U qual sa sia, un idiota de la mateixa idat d’ella, l’havia cunvincira a fé l’amor. Una cosa normal, ni bella ni fea. Ma aquell’idiota sa’n vantava, dieva que Daniela era un’asquiava del sesso i que él na feva lu que vuriva. Mentras ella era quasi anamurara d’él. Havia astujat tots lus sms, taniva un txufu de cabels d’él sempra al tzàino, muriva agualdant una telefonara d’él. Fins a que un dia s’és trubara a internet.
«Lu sas, no? Lu saban tots qui és Muragueddina Buquinara Tròia. Ma filmava i vaneva ‘l vídeo als cumpanyons. Fins a quant un altru idiota no n’ha pusat un parel a internet».
«Ma són passats ans», dic, «iò era patit».
«Iò també era patita.
Pé la futa, invetxe de sa tancà an casa, o saltà de la finestra de ascora, havia ascumançat a fé la bagasseta. Ma no era ella, era soltant una criatura que no cumpraneva que l’amor arriba quant arriba, i no té sensu de sumià-lu o anvantà-lu quant ancara no hi és.
«Si no sés àqüila pren l’aparèquio, pé vurà, i si sés àqüila jova, no ta tiris de la muntanya si ancara no has amparat».
«No ta cumprenc?»
«Iò só àqüila gran, horamai, Miquela és un’àqüila jova, ancara, i tu no, tu no sigaràs mai àqüila».
«És per això que vols que … iò i Miquela?»
«No. És pecò Miquela t’ha triat, són quasi dos ans que t’ha triat, que ma pala sol de tu. Telmo uls de cel, Telmo ritxus de mel, Telmo nas de pumeta, Telmo balbeta de crabit, telmo veu de bon minyó».
«…»
«I és pecosa ta sés ja daixat trià, i no sol: t’astàs anamurant com un idiota».
«Pé co, hi ha un modu divelsu de éssar anamurat, a palt de divantà cumpletament idiota?»
«No, ma pareix de no. Ma, més de tot, no vul que Miquela s’arruïni a ma un hipòcrita que faci sol finta de éssar un idiota anamurat».
«Això no», dic antant que antrem a Muragueddu, «iò só realment idiota, no és que ma “disenyin així”; no m’agrara pelda, i pé no pelda no juc». Las fatxas muragueddinas pintaras als murals de las casas avui ma miran mal.
No són ancara las quatra i purem daixà la màquina al pultó de casa Rosadu, tantu hi astic antrant a ma la jalmana gran.
Com és normal pé aqueixas casas antigas de muntanya, l‘apaltament és distribuït a tres livels. Cuina i cultil, adamunt saloto i apusentu de rumí dels paras, i a l’últim pra las apusentus dels fils.
A la cuina hi és la mara que astà arramunint.
«Txao ma’! Aqueix és Telmo, lu famós jalmà de Piera».
«Telmo, com astàs?», ma diu una dona de una cinquantena de ans, alta com la filla i ancara bella pé l’idat que té, basant-ma una barra dasprés de l’altra, ma sentsa ma tucà a ma las mans que té lus guants de plàstica banyats.
«Telmo farà la tesi a ma Pietri, i naturalment m’ha damanat de ajurà-lu. Anem adamunt».
La polta del salotto és ubelta i ma prasenta al para, un homa grevu, mig aspirit, ulleras de míope, mustatxets brancs, celtament més gran de la mullé, magari de també un deu ans.
Mus sarurem i mus astrinyim la mà. Astà mirant un documentàrio a la televisió. «He sabut que fareu un’assotxació foclorística adebarina. Bella cosa, ma fa massa praié, i si vus pot salví un ajut, un cunsel o lu que sigui, basta una telefonara i iò só sempra a disposició», diu.
«Quasi sagurament Telmo farà lu tirotxinio a l’astúdio de tzio».
«A ma Rinaldo? No trubaràs millor avucat de mun jalmà ni ananquí ni anallí. Arriba gent del cuntinent pé sa fé difendra de l’astúdio Rosadu».
Aixó Daniela no ma l’havia dit ancara, tambè si ‘l fóra tangut de cumprenda de sol. Rosadu, a Muragueddu és un conyom normal, ma a Cabususu no, i a ma un poc de antirigença hi puriva arribà de sol que tra ella, ja avucat, quasi, i ‘l gran penalista Rosadu de Cabususu, a ma astúdios satel.lite a Sanbenat, Urtiguel.lus i Muragueddu hi puguessi éssar una parentela.
«Anem a astudià pé un esàme de la samana qui ve», diu.
A l’últim pra hi ha tres poltas, una és del banyo. Una és la del jalmà i l’altra és la d’ella i de Miquela. Que no sap arrés de mi, i que arresta com paralitzara, pecò és vistira de roba de astà an casa, té l’aparequieto, té las ulleras i lus cabels lligats a cua de caval, i iò racuneix la “Lela Dumbo” que calqui volta havia vist an casa mia a ma man jalmana quant eran al primé de litxeo.
«Só un mostru!», diu pusant-sa las mans a la fatxa.
«Vaig an banyo a butà», diu Daniela mig rient.
«Sés bel.líssima», dic iò anant velsu l’amor meu. Ella fa com pé sa daslligà ‘ls cabels, trera las ulleras, trera l’aparequito. Ma són massa cosas tot a l’hora, i iò no ‘i donc lu téns de na fé manc’una.
A ma Miquela als braçus ma santeix viu, pre de dúbius, ma viu.
«No vul que ma vegis fea», diu.
«Amor meu, amor meu, no puriva astà sentsa de tu, tan jalmana és un ànjal».
Lu para i la mara de Miquela són ixits, lu jalmà és a astudià o a s’alenà, que fa química i juga a ma una de las dua asquadras de caltxo de Muragueddu. Daniela m’ha dunat lus apunts i ara és adabaix, si arribessi calquiú mus avisa. Fins a las sis, que és quant Miquela té de anà a las provas de bal, sem sols an casa.
I és com un miracra, de més de un miracra, és la perfeció que sa fa realtat, gràcias a la complitxitat de las jalmanas. Un’astàtua a Piera i una més gran ancara a Daniela tangaré de fé, un dia.
Sem de sols a l’apusentu d’ellas, un llit de una palt, un llit de l’altra, un almari, un’ascrivania, duas carias, dos computers, u a torra i un portàtil, una finestra gran que anvia la llum a l’amor meu, que s’ha ja dasfet la cua, tret las ulleras, l’aparequieto i tota la roba, ara és an murandutxas i astà agualdant que vagi iò ont és ella, pecò las tregui.
Miquela és la perfeció feta palsona, alta, magra, tota propulciunara, un dèu an feminilitat, iò no he mai vist ninguna dona més bella, ni an sómiu, ni an internet. Vol que ma daspulli iò també, i iò ‘l faç, ma daspul, també si an cunfront d’ella iò so daspagat com la lluna de dia, pecosa ella és un sol.
M’acost, sem totus dos an murandas. Mus abracem i per a mi és com si m’havessin atacat a una presa elètrica, no hi ha palt del cos meu que no sigui viva, més que viva, entusiasta. Miquela, a ma una veu que ma dascalla l’ànima ma damana si hagi pultat preservativos. No porca tròia. No, òviament, o si no qui culló sigariva, iò.
«Vols fé-lu lu mateix?», ma damana.
Sí, sí, sí vulgariva tiquirrià, ma la veu mia diu que no. Millor no risquià. Al.lora fem cosas, diu. Així: fem cosas. I ma treu las murandas i iò las d’ella. I pé la primera volta veig lus segrets de la jova natura d’ella. Fresca de depilació.
«No ta crixin lus péls, ancara», dic assustat.
«He fet la txereta dumenja, o si no pareix una axímia, só una dona pirosa, iò». I m’abraça, fa an modu que lu deixò meu arretu sa li apreti bé al ventra i ma fa culgà al llit, assieme a ma ella. Las mans nostras són com esploratores txegus que celcan la via a las palpentas. Una tita. Però puc? Sí, pots. Una perra de cul. Paldona. Toca, toca. I no hi ha palt que no vulguem esplorà. Ella és per a mi com una minera de diamants, no hi ha palt d’ella que no valgui la pena de assajà. I ella no sol deixa que esplori, ma esplora ella també, a ma passió, antarés, diricaresa, amor. Fins a que ma dicit, ma faç curaju, i la toc, anallí, ont ha fet la txereta dumenja. I és com si tuquessi la font de la vira, que ella obri i ma ufri generosa.
Cosa he fet, iò, pé éssar així afultunat? Si aixó és una bul.la, és la bul.la més bella que m’hagin fet mai, féu-ma-la sempra. I si és una trampa, atrapàu-ma, atrapàu-ma, qué a mi m’agrara éssar anganyat de aqueixa manera. I si no és arrés de tot aixó, és un miracra. Lu miracra més gran que ma puguessi capità.
Vul que ma’l prengui an boca, com l’altra volta al faro, ma no com al.lora, que no era apraparat i no ma l’agualdava, com ara, a un llit, nu-nuns, i ella bel.líssima. No ‘i puc dira de fé-lu, puc sol cunvirà-la, i així ma gir, davallant a cabussó velsu la font d’ella. I ella cumprén, deixa que iò la basi, la llingui, la urori, ma umpri de la sabó gustosa que ella té. Mai a la vira he assajat arrés més saburós i nutrient. I ella gosa, tunquía, diu que ma vol bé, i iò ma moc pé fé an modu que ‘l deixo meu li arriba lu més acustat pussibra, i ella sa l’amboca, i iò és com si murissi. Com si ma n’aniguessin cor i çalvel aforas meu pé prenda ària i tunà quant sigui finit aquest infinit mamentu. I és com una gara a qui de més fa gusà l’altru. Iò vulguessi vincí, la vulgussi antrenda ubrigara a ubrí la boca pé tiquirrià de goig. I faç com si la llengua mia fossin duas, o tres, o quatra. Ma la llengua d’ella és mé habil, té més poesia. I vinci, la vinci ella la gara poètica. Sentsa pelda una gota. I iò, també si he paldut, ma santeix l’homa més cuntent de la Terra.