Matrioska 24.

24. Una nit

No sé quanta téns sigui passat, un’eternitat de poca minutus, sagurament, pecó Daniela pica a la polta i diu a la jalmana de sa praparà pé anà a l’assotxació. Són quasi las sis. Lu para d’ellas ha telefonat pé sabé si hi ha manasté que vengui a la prenda. «Ah, i diu també si és que tu no vulguis vaní a las provas, i axí ta fas un’idea de com traballan ellus».
«Sí», diu Miquela, «vina, vina». I mentras lu diu té l’entusiasmo de una criatura, i ‘l cos de una dona ancara nu-nua i dasijosa. Pens que no l’havia mai pruvara un’emoció així intensa, ni a ma Nina, ni a ma ningun’altra.
«Seu vistits?», damana Daniela.
«Quasi».
Quant entra i mus veu, Daniela diu imediatament que, assolutament, iò no puc arrastà, tècnicament, diu, tenc la fatxa de “viajo de notse”. «Cosa li has fet a n’aqueix minyó, ja era mig rincullinit primé, ma ara l’has rincullinit del tot».
«No diguis així de l’amor meu», diu Miquela.
«Tant sa veu que só anamurat?»
«Fas la por», diu Daniela, «sa’n abijariva també un txegu, mut i solt que no tens uls que per ella».
«I és mal això?», daman.
«Moralment no sép, són contas vostrus, legalment poran éssar divelsu ans de prasó si nostru para o nostra mara ta dinunciéssin».
«No diguis així, Daniela», diu l’amor meu astrinyint-sa a mi.
«Crec que tengui raó», dic, «si iò arrastessi ancara no sabariva com fé pé no vaní a ta tucà, a ta basà, a dira a tots de la felitxitat que ma dónas».
«No proris altra mel, ara, entra an banyo, rènta-ta i vés-ta’n, qué pé tot lu restu ja han anvantat telèfono, internet i jalmanas».
No vul passà an casa, no vul que ma vegin, i no vul nimancu anà a Cabususu, no vul astà de sol, anigaré a Sanbenat, a la Marina de Lisureta, a véra si trop calquiú. Lu tenc de dira, lu tenc de racuntà que hi ha una criatura que a mi m’astà fent gran.
Arrip velsu las set, i de la gent a ma que tenc més cunfiança no hi ha ningú, palem de cosas de res, de política, de asport, de màquinas, del futur que és una melda. Lu d’ellus, lu meu no, lu meu és fantàstic i té un nom: Miquela.
No és astara una bella idea aqueixa de vaní a Sanbenat, sarut i ma’n tón a Cabususu. Ixint del lucal antop a ma Nina que astà antrant, no és de sora, ma és com si ‘l fossi, pecò ma damana ont astigui anant, i si vul anà a ma ella. A fé cosa, Nina?
«A prenda una pizza, a palà com a véls cumpanyons».
No rasix a dira de no i mus pusem a una mesa an dispalt, no vul astà del tot de sol a ma ella, i ananquí també fanan de manjà i lus camarels mus cuneixan, an de més, sa veu la mar, que sa mou sempra, no romi mai, mancu de nit.
«És bel aqueix lloc, bella gent, bella música, per aixó que hi vanim de quant tanívam setz’ans».
«La primera volta que mus sem basats és astat ananquí, t’arracoldas? Pruieva, com avui», ma diu.
«No és àlgua, això, quatra gotas».
«És normal que progui, an aqueixus mesus de l’àn. No’l dieva pé ta fé antrà tristó. No só trista, iò, pé musaltrus és anat com és anat. Culpa a ningú. Éram massa patits, probabilment».
Ric. «Tu i iò tanívam divuit ans, no éram patits».
«Ei, patita és ella, quants ans té: setza?»
«…»
«Quinza?»
«…»
«I tu pots palà-li de amor sentsa rira, a una de quinz’ans? L’has ja pultarà ananquí? Lus camarels no t’han dit que no sa salveix àlcol al minols?»
«Pé co fas així, Nina. És capitat, iò no sabiva mancu que asistissi. He pruvat a rasisti, a ma la trera de damunt, ma com més guerrava pé la pelda, més ella m’antrava a la pél».
«Com palas, Telmo, ma no t’anténs, pareixas un fotoromanzo».
«Si vols la veritat, Nina, és que ma cumpolt com un culló anamurat pecosa iò só un culló anamurat. Com és pugut suçaí? No tenc la rasposta».
«Amprumíti-ma que no la pultaràs ananquí».
«…»
«Ta sap fé tot lu que ta feva iò, ella?»
«…»
Mus han pultat ansarara de avogado per ella i penete al pesto per a mi, la birra ja hi era de primé.
«I tu, com ta la miras, com un jalmà gran intxestuós o com un pedòfilo? Ma’n dit que no sol és patita de idat, ma també de aspeto. No tens un poc de valgonya?»
«Pelpraié, Nina. Qui pot sabè pé co u s’anamora? Capita…»
«Astà mut si no vols que tiquirri».
«I tu, al.lora, Nina, tu i ‘l prufassor tou del catsu? Tu sí a ma un homa que puriva éssar tun para i iò no a ma una minyona que és ja una dona, an cara santit!»
«Gràcias a tu?»
«Cosa vols dira?»
«Has cumprés perfetament, si sés astat tu lu primé, o lu sagons, o ‘l de cinc, o ‘l quinzé?»
«No’l sé, aixó, i no m’ampolta. No li damanaré mai a ma qui i cosa hagi fet primé de avui».
«No sés jarós tu?»
«Sí, ma mata l’idea que hagi ja cunaixut a un altru. Ma cosa hi puc fé?»
«I de mi, no eras jarós de mi?»
«Sí, i és també per aixó que és acabat, tu no vols éssar de un homa sol».
Havem acabat de manjà, quasi, de bera, quasi del tot, i de palà, pròpiu del tot. Li dic que és talt, que ma toca fé camí, i ara sí que astà pruient. M’abaix pé dunà-li un bas a una barra, i ella s’aixeca, m’abraça i ma basà a ma passió.
«Txao Telmo».
«Txao Nina».
An màquina, primé de pusà an motu, no puc fé a mancu de pusà lu que santeix a facebook. Faç una fotografia a la marina de nit alluïnara dels lampions del bar antant que prou. Una cagara de imàgine que però racivi legu legu un muntò de “I like”. Setza an mig minutu.
A Cabususu, an casa de tzia Melina, só ampruvisament de sol, no hi só habituat. M’agrara de astà de sol, ma de nit he sempra rumit a ma altra gent an casa, normalment. I ananquí no hi ha ningú a palt la televisió ancesa.
No és ancara mijanit i tenc divelsus sms i telefonaras palduras, de mamma i de Miquela. Cosa fas? Ma damanan. A mamma ascrif dient que va tot bé i que taniva lu telèfono daspagat. Ara ma pareix talt pé avisà-la. A Miquela ascrif que só anat a Sanbenat i, o pecò hi havia buldel o poc sanyal, he paldut las comunicacions d’ella. Ma dasprau, i ascrif lu que astic fent ara, que mir un film a ma Humphrey Bogart i Lauren Bacall, mullé d’él vint-i-cinc ans més jova, on totus dos són vora al mar. És un conta complicat, i com que no tenc son, ella, Miquela, no ma fa rumí, ma faré una tisana calmant. Quant tón de la cuina al film hi ha ja tres molts. Vaig a prenda la tisana, tón, hi ara fanan l’amor. Ellus també. Com Miquela i iò, que ‘l fem sempra, també quant no és ver, ancara. Si no fossi així talt l’avisariva, pé antrenda la veu d’ella, la sola cosa que ma pugui fé cumpanyia.
Anvic l’sms tontu i m’acap la tisana. A la sagona grupara ma telèfonan, és Miquela.
«Amor meu».
«Amor meu».
«Una cosa sora».
«Sol una cosa».
«Ta vul a ma mi tota la nit».
«Ta vul a ma mi pé sempra».
Vaig a çalcà un miral, vul vera si és ver que só iò qui sa umpri la boca de així tanta dulçó de no trenda més mancu una dent sana.
Prof a fé ‘l càlcul de quantas donas he tangut primé de Nina. Mija; i durant Nina duas i mija. Folsis tangariva de pusà ment al bon sensu. Cosa astàs fent, Telmo? No ta vulgaràs arruinà a ma las mans tuas, no?