Matrioska 25.

25. Dement Amor

A las set he racivit lu primé sms de Miquela. Són lu fil que m’alliga a la vira aquellas patitas frases tontas prenas de amor.
Avui no ixiré, vul çalcà de astudià, vul aprufità dels apunts de Daniela, vul çalcà de cumprenda si pugui éssar una bona idea de fé lu tirotxínio a l’astúdio Rosadu, magari pròpiu a la sede de Muragueddu. A línia de principi iò ma santeix més txivilista que penalista.
Ma passa ‘l téns de pressa, tenc sol de rasistí fins a l’hora del pròssim sms. Que arriba ara, a las nou i mija.
«Basta, ara he cumprés com siguis tu: un fals. Dascantxèl.la-ma de la rubrica», M.
Pens que sigui una bul.la i l’avís. Telefoníno no rajungibra o daspagat. Merda, merda, merda. Pé cosa això? Pé co dasprés que ha fet de mi un homa nou, ara vol fé de mi un dasasparat?
Anvic un sms: «Diu-ma cosa tens, amor meu, cosa t’he fet? I si tenc culpa ta daman paldó ara i pé sempra».
Arrés, no raspon, ha tancat. Cosa puc fé, cosa puc fé? Pé co ma trata així? Cosa havaré fet? Cosa havarà cumprés?
Cosa puc fé?
Avis Daniela. «Pronto? Miquela no ma vol véra més…»
«Cosa li has fet?»
«Arrés, m’ha anviat un sms dient que ma deixa, així, sentsa altras raons».
«Pruvaré a avisà-la».
«Ont sés, Daniela?»
«An astúdio».
«A Cabususu?»
«Sí, de aquí a poc anigarem an tribunal».
«Mus purem véra, dasprés?»
«No sé, t’avis iò».
M’arriba una foto WhatsUp de palt de man jalmana Piera. Iò i Nina que mus basem i assóta, tot an astampatel.lo: bastaldu!
Merda. Qui és lu bastaldu que m’ha fet aixó?
«Piera, ta’l jur, no és lu que pareix, era un bas de “addio”. No és un’ascusa. Dígui-li que ancengui lu telefonino, la vul palà», Telmo.
«No ta paldunarà mai», Piera.
No sé cosa fé, no sé cosa fé. És com si astiguessi paldent l’última nau que deixa ‘l polt de un món arribat a la catastrofe, qui arresta mori, qui palteix sa salva, damunt de una nau ont sa canta i sa balla, una nau ont Miquela no vol que iò munti.
Telefonino. «Sí?»
No és Miquela, és lu síndic de Adebaras. Vol sabé pé co no sigui anat a la riunió. Qui riunió? Gratsiano és astat pusat an minorança, si iò hi fossi astat ma foran pusat a mi a president.
«President de cosa?»
«De l’assotxació cultural de Adebaras. Mus éram pusats de acòldiu, no t’arracoldas?»
«No, no m’arracolt, havia cumprés que era millor si jo daixava pelda…»
«Pugariva també éssar Telmo, la política és així, sempra an punta de equilíbriu çalcant de no càra a cap an terra. Ascolta, però, fes-ta antrenda. No deixis pelda del tot lus cuntatas a ma Adebaras, dasprés de tot és lu lloc ont sés nat i ont vius».
Verament só nat a Sanbenat, també si sol a l’haspital, i he vivit a Isoni, a Sanbenat i a Cabususu quasi com a Adebaras, ansis, tret lus dias de las festas de Sant Asbeltino, lus arracolts meus de vira són més lligats a altrus llocs que a Adebaras. No cambigariva lu dia de ahir a Muragueddu mancu pé deu mil dias de Adebaras.
Eco cosa tenc de fé, agafà la màquina, anà a Sanbenat i çalcà de fé ixí Miquela de ascora.
Arrip a la polta del litxeo que és misdia. Dic a un bidel.lu que só lu jalmà de Piera; ja’l saban ja ma cuneixan, vanan a avisà-la.
«Cosa vols?»
«Com cosa vul, que m’ajuris a fé-li cumprenda que allò no és arrés, só anat a sarurà lus cumpanyons al bar i hi era Nina també. Sicom mus sem daixats mal, ha vulgut que palessim i quant iò m’anastava anant m’ha basat a la boca».
«A “tradimento”!»
«Sí, a la fiara».
«No ta crec mancu molta».
«Ma és la veritat, ta’l jur, so pront a fé-la palà a ma Nina».
«Si fossi de ella iò no ta crauriva».
«Ma és la veritat, la veritat».
«Tenc un jalmà catsu tontu, aqueixa és la veritat».
«Cunvínci-la».
«…»
«A qui hora ixiu».
«No sé, folsis ara, dipén si vengui o no vengui lu prufassor de l’última hora».
«Si ixiu ara és un sanyal, un altru miracra».
«Tu sés macu del tot. Asparem que Miquela ta deixi de daveru, o si no ta toca manincòmio».
Al bidel.lu daman si lu prufassor de l’últim’hora avui hi sigui. Ma diu de no, que la classe de man jalmana ixi primé. «Vafanculo», dic pre de entusiasmo.
«E bé, juvanot, celca de ta dunà una calmara si no vols que avisi ‘l prèside».
«Ascusi, m’és ascapat, és l’entusiasmo».
Cinc minutus dasprés m’arriba un sms de Miquela: «Bastaldu!», ma és com si m’havessi dit «sigaré pé sempra al custat tou» an la llengua més dolça del món.
A misdia i mijora ixin, sol la classe d’ellas. Té lu mateix paltó de l’altra volta, sol que avui no corri a m’abraçà, fa l’ufesa. És ufesa.
«Miquela, ascòlta-ma, no era arrés allò, un bas arrubat. No sabiva nimancu que Nina fossi a Sanbenat…»
Hi és també Andrea a ma ellas duas, diu de m’ascultà, sagurament no sigaré així culló de basà an públic un’altra dona.
«In efeti», diu man jalmana, «lus traïments sa fanan de amagat, o si no qui traïments sigarívan».
Miquela diu que va bé, que m’ascultarà, ma que no vol astà de sora a ma mi.
«Va bé, va bé, lu que tu vulguis amor meu». Muntem an màquina totus quatra i anem al faro, com l’altra volta. Sol que avui hi ha baixa marea, i purem saltà adamunt de las rocas que poltan a l’ascol de la lanterna. Man jalmana i Andrea diun que ja va bé de éssar an quatra, ma que ara és millor si mus separem. Miquela, si no ma vulguessi, pot sempra tirà un tiquírriu i ellus dos arriban almats de tombus.
Trubem una roca, iò i Miquela. Rets, u an fatxa de l’altra, ella pot pusà l’asquena a la roca com si fossi un llit vertical, i iò puc astà apratat a ella sentsa fé-li mal.
«Paldòna-ma», dic, «paldòna-ma» i mentras lu dic ma caun llàgrimas de pror.
Ella també prora, a sangrots, i m’abraça, folt. Prurem totus dos de felitxitat.
Avui Miquela té una gunella a frols i astivals de pél morbida. I iò no sé si sigui iò, si sigui ella, si sigui ‘l vent, la sal de las ondas, ma trop arrinta d’ella. I ella no fa arrés pé ma falmà, ansis, m’astrinyi un astival arrarera del janol, i iò, que si no faç calquicosa astrampem an terra, li pos las duas mans a carieta al cul i la tir adamunt, i ella no fa arrés pé ma falmà, m’astrinyi de més a ma’ls braçus al col, i m’alliga al ventra d’ella a ma totus dos lus astivals que ma fregan al cul. I diu que ma vol bé. I iò dic que ella és tota la vira mia. I allò dura lu que dura i quant acaba és com si Miquela i iò havéssim sanyat un pata de sanc que mus farà cumpanyons pé tota la vira.
«Miquela», dic, «si això que astic vivint a ma tu fossi anvantat de un ascritor que ha paldut al vena creativa, iò sigariva cuntent lu mateix, pecò sentsa de tu iò no só arrés, més poc de una paràura dascantxel.lara de un quadenu de apunts».
«Tot aixó és ver, Telmo, lu vent és ver, lu cel és ver, tu i iò sem vers, com és ver que havem fet l’amor».
An silèncio tunem a la màquina i agualdem que tonin man jalmana i Andrea. Sém un còpia iò i Miquela, ara, un’unitat cumposta de duas palts que cumbatxan a la perfeció.