Matrioska 26.

26. Damà ancara

No la puriva daixà de sora, no puriva daixà-la. Així havem telefonat an casa dient que pel cas iò era a Sanbenat, pel cas las havia antuparas, qué avui no havian fet l’última hora, i que sicom tanivan de astudià, si no feva arrés que Miquela sa falmessi també a manjà. Legu Miquela ha telefonat an casa d’ella dient si sa puriva falmà ont és Piera a manjà, qué tanivan de completà una ritxerca.
An casa mamma m’ha vist aixupat, m’ha damanat si vagi tot bé a Cabususu. A Miquela, invetxe, l’ha vista manyífica: «T’astàs fent pròpiu dona», ha considerat. I iò ma só fet valmel pé totus dos.
Babbo era a una riunió astraordinària de la cunfraria pé una raó que mamma no ha cumprés; de quant era patita la festa de Sant Asbeltino és sempra ugual i divelsa, llonga, culta, frera, carenta, sempra pretxisa, sempra diferenta, lu que cambía és que un àn prou i un àn no, lu que és sempra pretxís és que la gent de la cunfraria troba sempra un mutivu de raguella. Fem així, no, fem això, fem alló, no, fem deixó. A la fi, qui diciri tot, és don Pisoni, que hi era ja de quant ella era jova; i poc s’era arrabiat quant ella i babbo s’eran casats a Adebaras ma a ma la missa txelebrara de un capallà de Isoni cusí jalmà de Babbo. I Melina que ‘i feva ‘l crepu, a don Pisontxino. Qué al.lora era pròpiu jova, él també. Ai, Melina. I mamma, pansant a tzia Melina i l’ascàndul del divòrcio, s’és pusara a prurà.
Miquela, de una manera aspontànea, elegant, llugera, natural s’és aixacara de la mesa i és anara a l’abraçà: «No prori, sanyora Rina. No prori».
Ma só santit orgullós d’éssar anamurat de la dona justa.
«I tot pé un divòrcio. Ma’. Tangarivas de éssar cuntenta, invetxe. Tzia Melina era infelitxe a ma Idelfonso. Fileno era infelitxe vaient la mara infelitxe. I Idelfonso … és un artista».
«No diguis així, Piera».
Marta i Carlino, que astanan mirant la televisió, diun de l’acabà, que no cumprenan arrés. Mamma, ancara abraçara a Miquela, li damana si també an casa d’ella sigui així, i Miquela diu que sí, que també an casa d’ella sa voran tots bé.
Acabem de manjà. Mamma s’ascusa ancara a ma Miquela qué no hagi preparat arrés de bo per ella, i treu una tolta de llimó que ha fet ahir. Iò ma alç pé ma fé ‘l cafè, daman si calquiú na vulgui, i, com que no, prenc la cafitera patita. Miquela ricivi una telefonara. Riu. És Daniela. Tot apostu. Quant lu cafè astà muntant a mi m’arriba un sms: «Idiota», Daniela.
Dasprés de la tolta i del cafè Miquela i Piera assatian la mesa del sojorno pé astudià, i iò daman a mamma com vagin las cosas.
«Com sempra», ma diu. Carlino va mal a ascora, lu trabal del pastor és diventat un trabal de probas, nonna sa cumpolta com si Melina fossi molta, Marta sa creu més gran del que és i diu que vol pultà lu jova an casa…
«Marta té un jova? A dotz’ans?»
«Quasi tretza», tiquírria de arrarera del divano mentras un’ascolareta japunesa sa trasfolma magicament an una super sexy dona.
«Ma sés ancara patita, Marta…», dic realment preocupat per ella.
«I tu, al.lora?», raspon arratxunira.
«Iò tenc vint ans!»
«I Miquela catolza!»
«…»
«Quinza a fi de mes», la currigi Piera.
«Telmo», ma diu mamma daixant de arramuní prats i fulquetas, «Miquela és una minyona com sa n’hi troban pocas, sés sagur del que faç?», ma pren la fatxa a ma las mans i ma mira als uls, a mi, legu a Miquela, que sa alça i ve a ma prenda la mà, com a raspondra al postu meu: “Él no sap lu que fà, ma iò sí”.
«Déu vus benaeixi», diu mamma dunant un bas primé a mi i legu a Miquela.
Pos un braç an giru a la vira de Miquela, que s’astrinyi a mi carinyosa. Mamma riu, ma legu sa fa séria: «Si tanguessis de fé del mal a n’aqueixa minyona, iò no miraré que siguis mun fil», m’amanaça, «sigaré sempra de la palt d’ella. Tratà-la bé, ma racuman».
«Ma’, al.lora puc pultà-lu lu jova meu an casa!», diu Marta.
«No, com a jova no, fins a que no tenguis almancu vint ans».
Carlino, que mus astà mirant, damana si mus siguem ja basats, iò i Miquela.
Miquela riu. I Marta ansisti: «Basa bé, mun jalmà?»
«Basta, daixau’ls an pau», diu mamma. «I ma racuman», ajuni, «vus dic sol una cosa: atanció!»
Miquela s’astrinyi més folt i ma basa al col.
«Pitxontxini», diu Marta.
Legu és com si fossi tot normal, caraú a fé lus còmpitos de ascora. Sol que iò tenc lus llibras de l’esame i lus apunts de Daniela a Cabususu, oltras a no trenda ‘l cap pé ma contxentrà. Dic a mamma que dasprés de pultà Miquela a Muragueddu anigaré a Cabususu i que folsis no tunaré fins a dasprés de l’esame, aqueixa volta vul un trenta.
Mamma diu que va bé, de fé lu que ma pareix més just, i ma damana si ma salveixi munera. Dic de no, que ancara na tenc, i ma dóna cinquanta éuros. Legu s’arracolda i ma diu que Picolino m’ha çalcat i també un altru, l’assessor, folsis.
«Com l’assessor, ma’?»
«Sí, l’assessor».
«No saban que asisti lu telefonino, aqueixa gent?»
«Vurivan sabé si fossis a Adebaras».
Celc Picolino i ma diu que traballa fins a la cinc, si hi só ancara ma vulgariva palà. De cosa? De l’assotxació! De cosa, si no?
Dic que no sép si hi sigaré ancara, tenc cosas de fé a Cabususu. Tenc de astà de sol a ma Miquela com més legu pussibra millor. Ma diu de fé lu que vul, basta que damà no manqui a la conferença dibàtito: “Adebaras: hastòria, cultura, tradició”, intervents del síndic, del pàrroco, de l’assessor i de Lino Pil.ludu, autor de Adebaras no és sol Sant Asbeltino, siguirà una discussió, pública, ubelta i franca.
Palant al telefono a ma Janni mirava de la finestra que dóna al carré de aquest patit viraja que praten de éssar tratat de gran país. Quantas raguellas, quantas discussions. Adebaras tangariva de éssar dascantxel.lat, la gent presa i pultara a un parau de Cabususu. Adebaras té una identitat i una hastòria, va ansis rispetat i anfultit. Muragueddu, Perdaputu, Urtiguel.lus i Adebaras anigarivan unificats an un comune únic, de sols no són arrés, assieme jumpan lus deu mil habitants. I qui posa ‘l síndic? Totus quatra assieme. I ‘l pàrroco? Totus quatra assieme. Ma així sa pelt l’identitat, l’hastòria i la cultura de caraú d’ellus, és asballat. Bo’, dascantxel.lats totus quatra. Totas las deu mil palsonas presas i pultaras an un gran condomínio de Cabususu.
Raguellas de bar o de pullman dels astudents que no han mai pultat an arrés, al màssim a vutà una lista més que un’altra, un síndic més que un altru. Anguan qui ve vangaran a ma çalcà a mi també, pé la primera volta vutaré pel Comune.
La preocupació mia més gran, fins a l’altru dia, era de sabé com pugué fé pé astà a Sanbenat fins a talt. Ara és un’altra i és preocupació de cara mamentu: com pugué fé pé astà acustat de Miquela, ancara que sigui pé cinc minutus.
Vul astà a ma ella, la vul abraçà, la vul astrinyí sol pé sabé que asisti i que iò só viu pecò ella m’astrinyi. Vul Miquela, doncs só viu.
Daman a man jalmana si hagin acabat a ma’ls còmpitos. «Qui còmpitos?», ma diu.
Sarurem, ixim. I an màquina és com si lu món de aforas sa fossi fet an dispalt pé no mus distulbà. Daman com astigui, ma diu que astà bé. Que sa santeix astrana, ma que astà bé, és cuntenta de sa santí així. I iò?
Anant velsu Muragueddu tal pé un astraró de campanya. «Ont anem?», damana, «vols trubà un lloc pé fé l’amor?»
«Vols?»
«Si vols tu, sí».
«Iò vul fé l’amor a ma tu sempra, an cara mamentu del dia», dic, i a mi mateix dic que però no purem, pecò só culló, qué a ma l’anta que Nina pren la pil.lola, no ma só mai preocupat de fé ascorta de preservativos. «Astem anant un mamentu a La tanca de la caria, pecò vegis de cosa vivim».
Dabaix a ubrí la jaga i mus baoran lus cutxus. Nicusor no racuneix la màquina, ma racuneix a mi i diu als cutxus de astà muts, qué aquel és lu fil del duenyu. Nicusor Putòiu és un romeno de vint-i-sis ans que fa ‘l pastor a ma babbo ja de un tres ans.
«Só vangut a fé una passajara a ma la jova mia», dic.
«Buonasera Miquela», diu.
«Txau, Nicu», diu ella.
«Eras ja vangura?», daman.
«Sí, tantas voltas, a ma Piera».
«Iò vaig a traballà», diu Nicusor.
A mans agantxaras passagem, iò vul que cumprengui que l’amor meu és total, que no ma só aprufitat de una criatura, ma que astic fent l’amor a ma una dona, a ma ella. Mus falmen a una roca llisa i mus saiem a mirà lu tramont.
«Vulgariva que aqueix dia no acabessi mai», dic.
«I iò vul que acabi ara mateix, pecò damà sigarà ancara millor».