Matrioska 28.

28. La font de la vira

Dimecras. Avui és lu dia. Avui sigarà la nit del contxerto de Fièro Roboandi, lu patit cantant saldu que, dasprés de ans de piano bar, hi ha bastat duas samanas de televisió pé fé-lu divantà lu cas musical de l’àn, i no sol pé la Saldenya. Avui dungarà un contxerto a Cabususu, única tapa salda de una turnée que ‘l pultarà a Padova, Firentse i Roma. No hi ha minyó i minyona de dotza a desset ans que no hi vulgui anà, i per això, iò i Daniela mus sacrifiquem i pultem Miquela i Piera al contxerto. La qual cosa vol dira, paltí de Adebaras no més talt de las vuit i no pugué tunà primé de las tres, las quatra de nit. Iò mateix anigaré a las prenda, sigui o no sigui acabara la riunió de l’assotxació, i legu rets a Cabususu. Daniela i Piera al contxerto, o ont vulguin i iò i Miquela de sols, an casa de tzia Melina, a cunsumí l’ascorta de preservativos lubrificante per ella ritardante per él.
Avui al maití he dunat l’esame de Teoria de las leis ravessas, trenta e lode, i ma toca un premi, que és de dumenja que no la veig.
Lu dissata del convenyo lu para havia cunvirat a mi i a tota la famíria mia a anà a ma ellus a l’esibició que ‘l dumenjan fóran fet a Liornel.la, a cent quilómetros de pullman de Muragueddu. Un’hora a anà i un’hora a tunà així aprop i així allunt de l’amor meu. La vaieva, na santiva l’uró i la veu ma no la puriva tucà, pecó lu para d’ella no sap arrés, és massa legu pé ‘i dira, millor que cregui que a mi m’agrari Daniela. La qual, però, no era al pullman, com mancu no hi era Francesco, lu jalmà del qual sa pala sempra, qué taniva paltira aquel dumenja.
Dilluns i dimalts mus sem sol antesus, millor risquià de prenda un bel vot a l’esame que éssar dascubelts pecò calquiú que no sa fa mai lus contas d’él lu diguessi al para. I legu, ja de dumenja, a ma la juventut del pullman vistira de custums fintament antics, era vangut lu conta de Fièro Roboandi. Iò hi vaig, iò no hi vaig, iò hi anigariva ma no puc. I si mus dascubrin? Si mus dascubrin millor, mus toca de mus afidançà uficialment.
«La fas fàcil tu, pé mun para iò só ancara la patitutxa».
A las sis só anat a la riunió i he legu damanat ascusa pel conta que a las set i mija ma’n taniva de anà.
M’han legu vutat com a cunsallé efetivo, Picolino cuntent com una pàscua; naturalment, de Gratsiano i dels dos tres amics astrets d’él mancu la sombra. Havem ascumançat a arraunà de dirits, de dovères, de cosas que sa poran fé i que no, havem fet un calendàrio a ma: u, aprovació de las divisas uficials; dos, detxisió de si fé assieme coro i ascora de bal, opuru lu bal sol, tres, qui avisem com a diretor de una cosa o de l’altra, és a dira si avisem gent de aforas esperta, opuru si anem musaltrus a amparà de altrus grupos i legu lu que amparem aforas l’amparem als altrus de arrinta. Iò he ripitit lu que ja he dit an públic, com més mus amascrem a ma la gent de aforas, millor. Tantu, iò atsetariva la proposta de l’assotxació “murals”.
«Ma aquel, tun sogra és, o Te’?», damana no sép qui.
A las set i mija vaig an casa, prenc man jalmana i anem. Las fatxas del murals de Muragueddu són cuntentas. Bravo Telmo, pareix que ma diguin.
No sunem mancu lu campanel.lo, Miquela i Daniela són al carré. Lu para de d’ellas mus sarura de una finestra.
«Cosa vols fé, Piera, vols anà realment al contxerto?», damana Daniela.
«Sí, vist que tanim lu billets».
«Haveu manjat?», daman.
«No».
«Pranim una pizza al primé lloc que vagi bé, o vureu que mangem primé an casa?», ma ‘ls meus uls és com si diguessin: «Anà-vu’n. Anà-vu’n pelpraié». Mir velsu Miquela pé trubà complitxitat. Ma no la trop, ma pareix que tengui més por que dasig. Li daman si no sa sigui pantira, si vol fem ancara a téns a anà al contxerto.
«No, vul astà a ma tu, de sora».
Mangem calqui cosa de pressa a una rostitxeria i acumpanyem Piera i Daniela a l’astàdio, las daixem an fira i paltim. Quant vulguin mus avisaran i anigaré a las prenda. Iò i Miquela anem an casa de tzia Melina.
Antrem a l’apusentu de Fileno que ara és mia, provisoriament. I si tunessi a l’impruvís? I si tunessin lu para i la mara? Qué macus com son pugarivan fé paus an qualsiasi mamentu. Nonna lus ha avisats: «Si no tunau assieme iò mor!»
Millor si tanc tot an crau, lu pultó de aforas, la polta de aqueixa apusentu.
Sem sols, finalment, iò i la matrioska mia, tanim almancu almancu quatra horas totas pé musaltrus. Cór a abraçà-la, basà-la. Ma ella no raspón com iò vulgariva.
«Cosa hi ha amor meu? No vols?»
No diu arrés, ma basa, i aquella patita ombra sa’n vora bufara allunt del dasig. Ma daspul, la daspul. Folsis tenc massa pressa, ma felm.
«Paldóna-ma, amor meu, és que no puc pansà a una cosa més bella de tu, i ta vul mirà, contemplà com si fossis la pitura més preciosa del millor museo del món».
«Així antiga ma veus?»
«No antiga, eterna».
Lu veig, l’antenc, Miquela té por, no és la criatura entusiasta i passional que he amparat a cunèixar an aqueixus dias. «Miquela», dic, «si vols mus falmem, anem al txínema, a passajà, astem an màquina acustat de l’astàdio…»
«No ma vols més?», damana a ma una veu que no cumprenc si mostri més por o alagria.
«Miquela, és del maití que t’he vist girant an casa an vestalla que ma sumic aquest momentu, com pots dira que no ta vul?»
Ma mira, no ma raspon, sa polta las mans an fatxa. És bel.lissima. Ha tirat analt lus janols, l’asquena mija arrimbara a la paret, lu cap pragat velsu lus janols, lus cabels lloncs que li fanan de mija mantel.la, adamunt té sol murandas i una canotiera branca de sera a ma ricamos al pit i aspal.linas de culdeta quasi anvisibra. És aspléndida, la pél lluenta, lu cos jova i perfeto. Iò tenc ancara lus calcóns i una sabata sí i una no, sagut de travelsu al llit, lu pit mingerlino, la purodda al ventra de u que tanguessi de anà an palestra i pelda almancu quatra quirons.
«Cosa hi ha, Miquela, no m’assustis».
«Marco Mònaco m’ha fet la diquiaració».
«Qui?»
«Marco Mònaco, un minyó de l’últim àn».
«I?»
«M’ha pultat a fé un giro an moto».
«Sés anara an motorino?»
«No, una moto japonesa, un Yamaha».
«I?»
«Mus sem basats».
Ma deix asquirrià del llit i ma trop an terra, astirrigat al paviment, sentsa raspiru. No sé si tiquirrià, frastumà, prurà. Com he pugut pansà que una meravilla de minyona com Miquela puguessi astà a ma u com a mi més de una samana? Una com Miquela, a cara istant de la vira, trubarà sempra un homa pront a sa gità als peus d’ella i ella no tangarà de fé altru que trià.
«Miquela printxipessa, só ananquí pé damanà-la».
«Cosa ma ufri, messer Telmo?»
«La tanca de la caria i quatra uvellas, i la mia palsona, que modestament no arrip a u i setanta, só dèbil de costitució i menj massa, però só arritxat, pé ara, pecò a trent’ans paldaré ‘ls cabels».
«I vós, baró Mònaco, cosa ma ufriu?»
«Un Yamaha asportivo, riquesas de famíria, i la mia palsona que, com sa cumprén, só u i noranta i ampran la dona reta amprant una mà sora».
«Vísti-ta», dic, «millor si mu’n anem».
I ella dabaixa del llit, però no sa visti, és reta damunt meu, un peu acustat de un’urella i un peu acustat de l’altra. Sa treu las murandas. I iò gir la fatxa, pé no mirà l’aspetàcul meravillós de la natura d’ella. «Míra-ma», diu. Ma iò no, iò só culló, no la vul una Miquela que pensi a un altru també, la vul tota per a mi de sol aqueixa maravilla de la natura. I ella sa prega, s’anjunolla an modu que si no la mir, almancu na puc antrenda ‘l profumo intens, diricat i bonissim, i la sabó, com de mel mascrara a whisky. Marco Mònaco és un bastaldu, ma no sigarà l’únic, Miquela és una papallona de mil curols, i lu món és pre de Marcos Mònacos. O ma’n fuig ara i mor a l’ata de duró de cor, o arrest, i mor un poc cara dia, però gusant de mamentus com aqueix que varan tota una vira.
Entr a ma la llengua, a ma’ls morrus, a ma’l nas. Ella sa treu canotiera i ma sa ufri. I iò la bas, la llinc, ma umpr la boca i la gora de la linfa d’ella, i a ma las mans la toc, las duas perras perfetas, lus fiancus, la vira, lu llimbrígul, las titas que són duas pomas valmellas. Legu sa gira i, daixant-ma la natura d’ella a pultara de bas sa prega fins a arriba a la bragueta, i ma fa asquirrià lus calçons i las murandas i sa l’amboca sentsa mancu tucà-lu.
I iò, que só culló, invetxe de gusà, ma daman ont hagi amparat tot això, ella que té sol catolz’ans, ancara pé poc, ma sol catolza. Ma felm, la felm.
«Basta, Miquela, basta».
«Cosa hi ha, no t’agrara?»
«No hi ha altru al món que ma pugui agrarà com aixó que tu ma faç, Miquela, ma iò só un idiota jarós, qui t’ha amparat això que ma faç, qui és Marco Mònaco, i quants altru Marcos hi ha a la vira tua?»
Sém nu-nuns, astrets al lit de noranta txentímetros de llalgària. Ma diu que allò del Yamaha no és arrés, o si no no ma’l fóra dit, l’ha tangut de basà pecó Marco prurava com una funtana quant ella li ha dit que no’l vuriva. I tot alló que ma fa, i ma’l diu mentras ma’l té agantxat astret astret i la mà d’ella diricara va adamunt i adabaix, adamunt i adabaix, a poc a poc, a poc a poc; tot allò que ma fa li vé aspontàneo. Só iò que donc l’ispiració, a ma mi ella sa deixa anà, és l’amor. I tots lus vídeos de Ginger Mary que ha vist pé sabé qui gustus iò tengui. «Però», diu, «no ma damanis de fé-lu an tres, ni a ma un’altra dona ni a ma un altru homa, pelpraié. Jura, jura que no ma’l damanaràs mai».
Com sa fa a no crera a n’aqueixa criatura ingènua i meravillosa. La faç falmà i la faç culgà a custat meu, li dic que vul fé l’esploratore del cos d’ella, i que ascumançaré dels peus, basant-li lus dits, un per u, totus deu, i legu lus ponts dels peus, lus gambutxus, las ancas, lus janols, las cuixas, la natura així rica de sorpresas i de morrus grans i patits, i aquella caverna astreta i immensa ont sa troba la font del riu ont iò vul navigà tota la vira, lus fiancus, las mans, duas, a mals dits lloncs, diricats las ungras, cinc pé cara mà, lus bultxus, lus braçus, lus codus, lu col, lus cabels, las urellas, las cellas, lus uls, lu nas, la boca, la balbeta, lu pit, las pomas més dolças que mai vulgui assajà, lu llimbrígul, legu la gir, i veig l’asquena, un deserto de arena on ma paldariva sentsa altra àlgua que las gotas de sor que banyan aqueixa pél de or, l’aspina que del col arriba a la palt més sacra, aqueix món perfetament ruró divirit an duas perras gemel.las, que amagan i al mateix téns amostran lus segrets de la vira, fins a tunà arrarera, de las ancas als garrons, i tunant a ascumançà la jostra.
Miquela diu que vol esplorà ‘l cos meu, ella, ara. Ma iò no puc, tenc por que s’abigi del poc que val aqueix cos meu de fil de pastor. Dic que no ma puc aguantà, que aqueixa volta tanim preservativos. Són a la butxaca dels calçons. N’amprem u legu legu, i iò, arrinta d’ella ma santeix un gigant capaç de aguantà de sol las muntanyas, i ella, a ma iò arrinta, ma mira com si fossi la ninfa del riu que arriba a l’èstasi.
Deu minutus més talt prurem de felitxitat, totus dos, i mus prumitim que no mus daixarem mai, mai, mai, mai… I prenc un altru preservativo. I aqueixa volta és ancara més bel. I no m’ampolta més arrés si ella hagi amparat a fé lu que fa de Ginger Mary, de mònaco Mònaco o si sigui una dot natural. Primé de antrà assóta de la dotxa havem amprat quatra preservativos. I no ma santeix astrac, no pugariva mai éssar astrac a ma Miquela, nimancu si fossi un vél de corant’ans.
Sigarà la una i un qualt, sem vistits, sem anamurats, tanim fam. Al frigo però no hi ha arrés. An dispensa hi ha sol basqüits i merendinas. Merendinas, duas parhom, com las criaturas que sem. Mir lu telefonino, m’ha avisat man jalmana, i també un númuru que no cuneix. També Miquela té numurus palduts, la jalmana, la mara, lu para. Lu mateix númuru que iò no tenc registrat.