Matrioska 29.

29. La fi(na)

Avui, naturalment, ni Piera ni Miquela anavan a ascora, ma també si és misdia no m’arriba ningun sms d’ella. Ni a la una, ni an tot lu dia. Lu pansament de Miquela que no m’avisa m’astà matant.
No m’avisa mancu lu sendedamà, i ni ma raspon. Primé de las deu m’arriba un sms del telefonino de man jalmana: «Babbo m’ha seqüestrat lu telefonino, m’ha tret internet, i no ma fa més ixí de casa. No vol que mus vaiem, diu que só massa patita. Folsis és millor així», Miquela.
Assurdo. L’altru dia ma tratava com un fil i ara no vol que vegi la filla. Prof a telefonà a Daniela, pé sabé cosa na pensi, si ma pot ajurà. Ma diu que era una cosa que ma puriva agualdà. Miquela no és sol a mi que agrara, i calquiú ha fet l’aspia al para. Lu probhoma sa pansava que iò astiguessi muscajant a ma la filla gran, no a ma la “patitutxa” d’él.
Dicit de anà a Sanbenat, l’agualdaré a l’ixira de ascora. Ma és pijó, no ma palà, no sa felma. Quatra o cinc cumpanyons i cumpanyonas ‘i fanan roru i m’ampedeixan de m’acustà. Felm a ma’n jalmana, al.lora, que ma diu que no hi pot fé arrés.
«Tunem an casa assieme», dic.
«No, prefereix tunà an pullman».
No cumprenc, no cumprenc. Miquela és l’amor de la vira, no pot acabà pecò lu para diu que ella sigui patita.
Arrip an casa i ma tanc a l’apusentu, a Carlino no‘l deix antrà mancu si pica i tiquírria. Del computer dascantxel.leig tots lu files de Ginger Mary, quasi un çantanal. No la vul una tròia virtual iò, vul Miquela, i la vu real. Entr an facebook dic tot lu que ma santeix. Legu ma colc i pens que si murissi ara lu bel de las últimas samanas a ma Miquela justificariva tota una vira. No sigaré mai així homa com ella, a ma un’altra. I qui la vol un’altra?
Mamma m’astà fent picà a la polta de man jalmana. Piera ma diu de ubrí, que ma té de palà, que ma té de dira cosas. No dic arrés. De palt de Miquela. La deix antrà. Ma diu que tenc de éssar folt, que tenc de çalcà de cumprenda; lu para de Miquela, an fondu, no té del tot tolt. Diu que Miquela és massa patita pé astà a ma un de vint ans. D’altra palt, cumprén que l’amor no té idat, que no té téns, com sa diu, i al.lora, vol que astem un mes tot sancer sentsa mus véra, sentsa mancu mus palà, i si a la fi del més sigarem ancara anamurats…
No és just. L’amor va cultivat, amarat. I Sanbenat és pre de Marcos Mònacos. Iò mor de jarusia an aqueix mes.
Dic a man jalmana que ma té de ajurà, que la té de cunvincí almancu a ma palà pé telèfono, atravelsu lu telèfono d’ella, de ma jalmana. Que m’anvigui almancu un sms a l’hora de ricreació. Ma diu que hi pruvarà.
Ma lu dia dasprés, i lu dia dasprés ancara Miquela no ma raspón, ella vol bé al para, li ubaeix. Avís Daniela, que faci ella calquicosa. I si fossi pròpiu Miquela, i no lu para, qui vol fé un periòdo de separació?
És un pansament ansupultabra. No pot éssar. És astara ella a ma çalcà, ella a fé de tot pecò iò m’anamuressi com un culló paldut, i ara ma gita, da que m’ha amprat ma gita. No pot éssar, só injust, Miquela és una criatura, ancara, no pot trenda pansaments així crudels.
No vaig més a Cabususu, no ix més de casa. Vif panjat al computer i al telefonino. De facebook m’arriban missajas de cunfolt i de solidarietat, de amics i de amics de amics que fanans caràmbola als posts meus. Siguin cumpanyons o no, ma diun que ma tenc de tirà adamunt, de riprenda a víura, si és ver que ‘l para li ha dunat un mes, un mes passa a l’àtimo, tot al de més an trenta dias, i si és acabat, és pecò així és la vira, sentsa lògica, sentsa sentsu. Sufrí i/o gusà són las fatxas de la mateixa maralla.
Putanaras que no m’ajuran.
An casa ma diun de m’aguantà, de éssar homa. Ma iò só homa sol a ma Miquela al custat, sentsa só una criatura que no té caràtere.
Són tots astracs de mi, só com una telenovela aburrira. Cos’és que vul? A Adebaras no arriba la marina, als dia de clariana, però, sa’n veu u trusset, qué Adebaras és més analt de Sanbenat, ma cara nit, per a mi, és com si las ondas ma piquessin a la finestra, pé ma dira de ixí, de navigà també si la mar diu tempesta. Ma iò no puc, ma santeix una criatura dasasparara que no té més gana de jugà, mancu si la mara ‘i fa “balba balbeta, boca buqueta”. Ma santeix com si ma sa fossi daspagara la lluna, com si na tanguessi una patita patita arrinta de casa amagara als llançols. Carlino sa llamenta, diu que no na pot més, i mamma li ha almat lu divano del sojorno. Só de sol, a l’apusentu mia. Dasasparat, iò, sentsa Miquela, panjat al telefonino que no sona, panjat al computer.
Avui és una samana que no sé arrés d’ella. Man jalmana no m’ajura, Daniela no m’ajura. Damà anigaré a la prenda ascora, ma té de palà. Iò mor, si no. Míra-ma, santèixa-ma, tòca-ma, cùra-ma.
Ningú ma fa més cas, an aqueixa casa, tot és més ampultant del meu amor. Pareix que lu que ara de més conti, és que nonna hagi tangut de currí a Urbino, vuriva que fossi iò a acumpanyà-la. Iò? Iò que astic murint de amor? Hi és anara a ma mamma. Folsis Fileno és molt, opuru no és molt, lu tancan an prasó, o a una comunitat. I de Idelfonso ningú sap arrés. I Melina de sora no l’aguanta tot aqueix astres. Ha dunat las craus de la casa de Cabususu i de la màquina a un’agentsia, que venguin tot, no vol trenda més arrés an Saldenya, la palt d’ella de tanca que sa la compri babbo, també a un tantu al mes, basta que ella na pugui pelda també la mamòria. I així la palt de casa de nonna que tucariva a ella, hi rinúntxa pé una txifra curraspunent a la caparra que hi vol pé sa cumprà un patit apaltament a custat de l’universitat ont traballa ara, an Tuscana, o an Emília, o a le Marque.
Tambè lu síndic i lu pàrroco que han daixat són més ampultants de mi.
Babbo ma diu que m’astic riduint un asquifu, qui catsu de dona vul que ‘l vulgui a un homa que sa deixa murí de amor? Aixèca-ta, rènta-ta, daspèlta-ta, viu!
Viu. Això, viu, ma com puc víura de sol?
No vul dimenticà, no vul arraculdà, no puc atsetà que la nostra fossi un’hastòria de arrés. Una cosa ascumançara an dia de festa i continuara fins a que la festa és durara. Lu nostru no era, no és, un amor que ‘l vent aspinyi com vèras a la mar. No vul arraculdà, no puc dimenticà. Tenc de éssar homa. Tenc de sabé atsetà-la aqueixa asfida ridícula. Un mes no és arrés, tot al de més passa an trenta dias. I si al final ella no s’arraculdarà de mi, ningú ma pugarà pruhibí de taní-la astujara arrinta del cor meu, pé sempra.
M’aixec, ma rent, ma daspelt, prof a víura. Telefoneig a mamma, a Urbino. Vul sabé com astigui Fileno. Sés riprés, l’han atsetat an comunitat. Nonna i Melina han fet paus. Ma Melina diu que no tunarà mai més ni a Adebaras ni an Saldenya, diu que són llocs que fanan mal a la sarut.
Vaig a trubà babbo a la tanca. Nicusor ma diu que és arrinta, astà fent la racuita.
He cumprés, ba’, tens raó tu, no és homa qui sa deixi murí de amor, las cosas vanan sempra com tenan de anà, vulguis o no vulguis és així. «Però, ma tens de fé un praié, u sol, cunvira lu para de Miquela an casa, avui cantau pé sarurarà síndic i pàrroco que deixan, i hi sigarà lu pàrroco nou, él ha dit que és cusí de la mullé, no pot mancà».
«Ma sés pròpiu sagur del que m’astàs damanant?»
«Sí, oh ba’».
Dasprés de la txerimònia, del sarut, de las quatras cançons a concordu que han dascallat lu cor de tots, lu para i la mara de Miquela són vanguts an casa. Piera ha aprivinit calqui cuseta. Mamma és a Urbino a ma Nonna pé una quistió diricara de famíria, sa són justificats ella i babbo. I babbo ha dit que ara ma tucava a palà a mi.
I iò he dit que cumpraneva perfetament la detxisió d’él, del para de Miquela, iò mateix, fossi astat al postu d’él, no sé com ma fóra pugut cumpulta. Ma iò de Miquela só sintxerament anamurat, si invetxe de quinz’ans, catolza ma currigi la mara, na tanguessi divuit, iò ara la fóra damanara a mullé, a costu de daixà l’universitat i de anà a traballà a la tanca a ma babbo. Tantu, que va bé, és just que no mus tanguem de véra de sols, qué ella és patita, és just també que pé un més sancer no mus vaiem, ma, pelpraié, daixau-li amprà almancu lu telèfono.
Lu para de Miquela no sap cosa dira, beu una grupara de vi i diu a la mullé de dira ella, i la (ex)sogra mia aspiega que això de iò i Miquela és astara una sorpresa, i també una delusió, las cosas sa diguin. Que lu marit havia dicirit aqueixa cosa del mes an un ímpeto de ràbia. Però:
«És Miquela que no ta vol ni véra ni palà, Telmo».
«…»
«…»
«Marco Mònaco».
«No he cumprés!», diu lu para.
Ma la veig currint astreta a él adamunt del putent Yamaha. Bel.líssima, lus cabels al vent, sentsa casco, que riu de gustu. Vulgariva matà a man jalmana. Pé cosa catsu no m’ha dit arrés? Bagassa.
Però faç finta de éssar folt. De cumprenda, de éssar an grau de superà. No astic prurant, no. Ningú té més gana de dira arrés.
Més talt dic a Carlino que pot tunà a rumí a l’apusentu nostra, que he acabat de fé lu macu, lu computer l’ançangaré sol de dia i pé fé ritxerca.
Ascrif una lletra, a mà. Miquela, amor meu, lu que havem vivit assieme durant aqueixas samanas és astat talment gran i bel que farà palt de mi pé sempra. Ja de ara iò sép que tu sigaràs la matrioska mia, eternament, passi lu passi. Lu que vul que cumprenguis és que iò no só bo a cumanà adamunt de l’amor, no ma puc prohibí de continuà a éssar anamurat de tu, com no ta puc prohibí de t’anamurà de un altru, si és així que és capitat. I etxètera i etxètera, pecò cumprengui qui és que astà daixant a qui. Meravillosa astruntsa.
Donc lu billet a man jalmana i li daman de fé an modu que ‘l lligi. I gràcias de no m’haver dit arrés de Marco Mònaco. No, no era irònic. Gràtsie.
«Iò no cumprangaré mai cosa hi trobi an un culló com a tu, aquella maca de Miquela!»