Matrioska 30.

30. Epílogo

Lentament só tunat a la vira. Universitat an pullman de Adebaras a Cabususu al maití, Cabususu Adebaras a la talda. Astrac i molt, aburrit de Filosofia dels arraunaments de fum i Teoria del dirit identitari. Una volta a la samana a las riunions de l’assotxació asbeltina; oltras que al diretivo só al coro, un coro quasi polifònic. Pel mamentu sem quatra veus màsquils i set feminils i mus fa de diretor una de las mestras de Carlino, la qual mus ha fet sabé que, si vurem, cuneix un mestra que na trata assai assai de teatra i mus pot ajurà a almà una cumèria, sempra que vulguem. “Lus amols ridículs del jova Telmo”, ma vé de prupusà. Una de las minyonas del coro, una que si no he cumprès mal és comessa o camarera a Sanbenat, ma carinya una barra. Té la mà carenta i almancu vint ans.
Antant mamma i nonna són tunaras i la vira ha riprés normal. Nonna m’ha dit que, si vul, m’ajura a ma cumprà una màquina, pecò no és just que un jova com a mi astigui cundanat a Adebaras de las set de talda andamunt. Si vul ma pren lu Suv de Melina, pel que sap, ancara no han trubat ningú que sa’l compri.
Naturalment dic que sigariva una bella cosa, ansis, bel.líssima. I així tenc màquina mia, an càmbiu tenc de pultà nonna a fé l’aspesa o an calqui visita de haspital totas la voltas que n’hi sigui manasté.
A primels de abril man jalmana ma polta un billet, és lu cunvit, personalitzat, pé la festa de compleanno de Miquela que fa quinz’ans. «Al meu amor: Telmo».
«Si és una bula, ta jur que ta mat».
«I poc sés culló, hi anem assieme, no és una bula. És passat lu mes. Era un pata, i lus patas sa raspetan».
«No havia fet ningun pata, iò».
«Ascolta, la festa és dasprés de damà. Si vols vaní vina, i si no vols vaní vol dira que tenan raó tots lus que diun que sés un homa de melda».
«Qui és que ‘l diu?»
«Tots lus que vulgarivan éssar al postu tou arrinta del cor de Miquela. I pensa que no són pocs».
«Si no és ver ta mat, jur que ta mat», dic rient i çalcant de abraçà-la.
«Ma’, Telmo ma vol ascurí».
No pot éssar, an aqueixus dias m’era praparat a tot, ma no al fet que Miquela ancara ma vulguessi. Com ma vist, cosa ma pos?
Lu dia dasprés m’arriba una telefonara de Daniela. Ma diu que só un bastaldu. Que ella havia fet an modu que iò aniguessi a ma la jalmana pecò pansava que iò la fóra pugara ajurà a no s’arruinà, a no sufrí tot lu que havia sufelt ella a l’idat de Miquela. Invetxe, pròpiu iò la vul arruinà, iò que he tiquirruat al món sancer que sentsa d’ella no puc víura. Ma que no’l sép quants ans tengui Miquela?
«Quinza».
«Bastaldu, mancu tu lu sas lu que astàs fent. Bastaldu. Ma no ta pilmitiré mai de fé mal a man jalmana». I m’ha tancat lu telèfono an fatxa.
Lu sendedamà, un dia de primels de abril, avui, arrip al carré de Miquela, guidant lu Suv meu pagat de nonna. Acustat meu hi és Piera que ma diu que só pròpiu un cullò. M’he pusat la jaqueta i també la gulbata, só o no só un futur avucat? Las fatxas dels murals ma miram aspantaras. No són habituaras a ma véra així tranqüil.lu.
Sa santeix música, veus de gent ja an festa. Piquem i ve a ma ubrí Miquela. Bel.líssima, més dona del que arraculdava i havia sumiata an tots aqueixus dias. Ma gita lus bràçus al col, i a mi ma gira ‘l cap de la felitxitat. Acustat d’ella hi ha un jova alt, atlètic, biondu él també, un sorriso bel.líssim. Pugarívam éssar farals. Ma la dastaca de damunt i m’abraça, ansis, m’asquitxa dient a poc a poc i ravés: «Si la fas prurà ancara ta faç a micas». Legu ma deixa pé fé lu simpàtic a ma Piera. «Só Francesco, lu jalmà de Miquela, i tu sigaràs Piera», i man jalmana sa’n va cuntenta a ma él, antant que Andrea, lu jova d’ella, la sarurava alçant una tassa de calqui cosa de fritsant.
Tot va bé, non tenc de pansà an altru, a musaltrus dos sol i bo’. No m’ampolta un bell’arrés de tot lu restu.
No sé cosa fem dasprés; lu que sa fà a las festas, sa menja, sa riu, sa beu, sa diun putanaras de res, i iò i Miquela sempra assieme, iò apatxigat a ella com una sambisua, ella apatxigara a mi com un koala al tronc de l’abra. Daniela ma mira tolt, lu para i la mara entran i ixin damanant si vurem altru i no ma diun mai arrés pel fet de assar diventat una paljaria atacara al cos de la filla. Francesco ma tira un’ullara mara an cara tant, ma té sempra massa que fé; las cumpanyonas de Miquela pareix que siguin anallí sol per él i lus altrus tres cumpanyons de l’asquadra de futbal, i això ha tunat curó a la fatxa de Andrea, també si n’ha tret un’apena de la de Piera.
Anem anvant fins al mamentu dels ragarus. Lus cumpanyons farals d’ella han pultat ugetas, llibras, mallas, discus, iò li he ragarat dos dvd: Rent i Tommy.
Miquela vol pusà legu Rent, hi és la cancó nostra, Seasons Of Love. És propiu a l’inítsio, i la cantem tots. What about loooooooove? What about looooooooove?
Legu pusem Tommy, çalcant See Me, Feel Me. I cantem també aqueixa, tots assieme. També lu para i la mara de Miquela, que deixan cara calqui llagrimutxa pansant a la juvantut d’ellus.
Legu Miquela diu que té un ragaru per a mi, ansis dos. Qui ragaru, Miquela, l’únic ragaru que vul sés tu. Va a prenda un cosa i tona a ma l’os frurit de Sant Asbeltino, lu mateix que mus ha fet ballà tota la nit, ma mostra que na ixiva facilment, que és astara ella a no na trera l’os de frols, vuriva ballà a ma mi sol.
Pens a la trumantara felitixitat de aquellus dias, al dasig i a la por que taniva de éssar l’únic, per ella.
Pé tota la gent que tanívam angiru al.lora, i la que tanim ara, iò i ella éram i sem sempra de sols, un “dos” que dóna folma a l’unitat de la còpia.
«Mira», ma diu, «si havessi vulgut, al.lora na fóra pugut daixà càra l’os de frols i tu i iò no fóram mai més ballat an tota la vira, ara», diu sèria, «dipén de tu que l’os de frols na calgui i sa peldi o astigui felmu».
«Miquela», dic, «si aqueix és lu ragaru tou, és lu més bel que ma puguessis fé, cumpraré bótuls de col.la pecó no sa dastaqui mai. Ma has dit dos, qual és l’altru?»
Lus altrus cunvirats no mus fanan cas ja de assai, han cumprés que astem palant de contas nostrus. Miquela ma damana si m’arracoldi de aquella volta al faro. Natural, iò m’arracolt cara sagons dels mamentus que havem passat assieme. Ma pren una mà i sa la polta al ventra. «Tangarem una criatura», diu.
«Ma tens quinz’ans!»
«I tu vint».