Matrioska 5.0

5. Nina no

Avui ma só daspaltat a talt i cuntent. Ahir, fent un poc lu màrtire, só anat tot ben vistit a la missa del bisba i dasprés, qué taniva un poc de carantura, ma’n só tunat an casa. Lus altrus són anats a la palestra de l’ex ascora mèdia ont lus “Good News” han sunat unplugged, qué si pusavan tota l’amplificació que tanivan no hi astava la gent. Marta m’ha dit que és astat bel.líssim, pecò han fet mig contxerto i mig karaoke. Ella ha cantat tres voltas, una de sora i duas a ma las cumpanyonas.
Iò, invetxe, só antrat a Skype i he palat a ma Nina. Li he dit tot allò que no havia pugut la volta de la festa d’ella. Que la daixava. Que iò pansava ancara an ella, ma que no era just astà assieme part time. És ver, iò ma rom ancara a ma’l nom d’ella a la boca i la nit la sumic. Ma no és just. No mus purem més dira u de l’altra. També si ma dasprau. I com si ma dasprau. Celt, no sigarà fàcil, aspetxalment per a mi, i qui sap que un dia… Ma ara, ara, tanim de truncà. I anallí só astat un gran ator, he daixat anà una llàgrima. Celt, no li he dit que ma vaniva un poc de la carantura i un poc de la futa de com eran anaras las coasas durant lu dia, però ha funciunat.
«Sé que sigarà difícil, Telmo, ma vul que continuem a éssar amics».
«Ascolta, al.lora, dóna-ma un cunsel, si aqueixa Miquela tanguessi sol quinz’ans ma fossi la figa que pareix que sigui, tu ta hi pusarivas?», ma no l’he dit, l’he sol pansat, a Nina he dit que iò també vuriva continuà a éssar amic d’ella. I havem tancat. He pres lu llibra de Teoria consuetudinària, he ascumançat a lligí i legu l’he tirat de una palt. Só anat a la cuina, m’he fet un panino i m’he pusat un film coreà pre de acrobatsias i coreografias marcials.
Això de no éssar més lligat a Nina i de éssar astat iò qui ha dit l’última paràura ma posa de bon humor; sé beníssim que és una putanara, que Nina és sempra anara a ma qui ha vulgut de quant viu la gran palt de l’àn a Roma, però funciona així: fessa, ma cuntent.
Avui sa trata de cumprenda ‘l conta de Fileno, si tzia Melina sigui o no de daveru arrabiara a ma mi i pel restu de ma gusà la festa.
Són las onza del maití i no hi ha ningú an casa, mas jalmanas i mun jalmà són a ascora, babbo a la tanca, mamma sagurament ont és nonna. Ma faré una dotxa i anigaré a ma prenda un cafè al bar. També avui prou, ma la festa sa farà ‘l mateix, qué la missa és al tancat, i lu teatro an palestra. Entr al bar i m’abig legu que hi ha animació, hi és Nardo Larentu que astà aspiegant com sigarà l’aspetàcul que farà aqueixa talda. Diu que Shakespeare era de famíria salda, i que sa dieva Billia Sacu ‘e Pira, i que així fossi, no sol dels documents autèntics que él ha trubat a l’artxiu naciunal de Càllar l’ha cumprés, ma de la sustança de las obras d’él. Bastariva de sora La tempesta, aqueixus que arriban a un’ísura misteriosa i màgica: la Saldenya, naturalment. I Sòmiu de una nit de mig istiu? Lu murendu anamurat? Saldenya, sempra Saldenya. I Amleto? La Danimarca del conta, an realtat, és Arcaminda, i Arcaminda és pròpiu lu país de la Saldenya interna ont és nat él, Nardo Larentu. Bo’, que hi craguem o no, lu que tanim de fé és ajurà-lu. Com? Anant an casa, rapassant totu lu que puguem de las obras de Willian Shakespeare, ansis, de Billia Sacu ‘e Pira, i aqueixa talda pruvucà-lu. I él, de cara trama shakespeariana que li damanem conta, damustrarà que sa trata de un conta saldu.
A misdia m’ha avisat mamma, vol que vagi ont és nonna: «Ara mateix!»
Hi són nonna, mamma, la jalmana gemel.la, Fileno i iò.
«Al.lora, diu la veritat», m’agredeix tzia Melina, «diu’l que sés astat tu!»
«Iò cosa?»
«No facis l’ingenuo, Fileno m’ha dit tot».
«Tot cosa? Que m’ha daixat a peu a Sanbenat i ma so fet tritxi tritxi, qué no taniva mancu un paràcua?»
«No, de tu i del amics tous que l’haveu ubligat a …»
«A cosa?»
«A sa drugà! Eco, l’he dit. És culpa tua si mun fil ahir s’és drugat pé la primera volta an vira d’él».
Si ma damanessin ont són més divelsas mamma i la jalmana gemel.la, digariva que mamma és sustancialment cuntenta de la propia vira i fa de tot pé amagà-lu, i tzia Melina és completament infelitxe i fa de tot pé amagà-lu. Mamma sa pren sempra la culpa de tot, tzia Melina no sa pren mai culpa de arrés.
«Telmo», diu mamma, «diu la veritat, sés tu que has ragarat la droga a Fileno?»
«Ma mamma, com pots sol pansà una cosa així? També si vulguessi, com fariva, qui ma la dóna a mi la munera pé cumprà la droga? Són ja tres ans que tenc sempra lus mateixus jeans, de hinvel i de istiu!»
«Tantu sés astat tu? Diu’l a mamma, iò i babbo farem de tot pé t’ajurà a na ixí».
«Mamma, cosa dius, mai pres una dose de arrés an tota la vira mia».
«Basta, ara», diu nonna. «Telmo, Fileno, vaniu ananquí, tirà-vus las mànigas de la camisa analt. Sí, sentsa discutí, de totus dos lus braçus».
Iò lu puc fé sentsa problemas, Fileno no, ma lu fa lu mateix. Iò só afutat, i él riu.
«Té, mira!», dic a mamma.
«No hi ha ningun sanyal. Gracis a Déu».
«Ma’, i tu no miras, ma’?», diu Fileno a la mara.
No mira, tzia Melina no’ls vol mirà lus braçus del fil prens de patits sanyals de puntxaras valmellas.
«Pé co has acusat a Telmo?», damana nonna.
«Iò no he acusat ningú, he dit sol que Telmo m’ha acumpanyat a Boca de Riu. Lu restu del txínema sa l’ha fet mamma de sora».
«No és ver», diu Melina, «mun fil no és un drugat. Iò só un químico i sép beníssim cosa sigui la droga i qui efetas faci».
Mamma va a sa l’abraçà-la. I las duas gemel.las proran una abraçara a l’altra, així uguals i així divelsas.
Nonna m’avisa an dispalt i ma passa cent éuros, legu ma diu de anà a ma ella a la cuina, havia aprivinit un gran manjà, ma no és lu cas que astiguem més tots assieme, pé avui; tantu ma dóna lu manjà pusan-hu’l an quatra divelsus asteljus. Lasanya. Pulquedu. Pumereterra al fol. Tzupa inglese.
An casa hi és babbo que s’astà assatiant pé anà ont és nonna, com ma veu a ma tot allò, cumprén que no n’hi ha manasté.
«Tzia Melina astà fent una tragèdia greca», dic.
Mus pusem a assatià la mesa i él ma damana si iò hagi cumprés lu conta de la locanda de Fileno de fé a la tanca. Dic de sí.
«Avança, diu la tua, a véra si és lu mateix que pens iò».
«Tzia pensa que ubligant Fileno a víura an campanya lu salvarà de la droga», dic.
«Droga, qui droga? Iò pansava que ‘l facessi pé ma ubligà a mus dasfé de las uvellas. Ta iàia i ta txia no l’han mai supultat que ta mara hagi casat un pastor».
«Això també, probabilment, ma lu més urgent, pé tzia Melina, és salvà Fileno de la droga».
«Fileno és drugat, i de cosa sa cumprén?»
«Ba’, no facis l’ingènuo, també a Adebaras txírcola droga; almancu dos del comitato de la festa tenan fils an una comunitat an cuntinent».
Telèfona mamma, diu de manjà sentsa d’ella.
Velsu las duas m’arriba un sms: «Txau, astas més bé avui? M.». És de un númuru mai vist. L’istinto ma diu de fé finta de res. A ma Nina he vulgut pusà un punt final pé ma dedicà a las col.legas de l’universitat, no a las crabaturas cumpanyonas de mas jalmanas.
Més talt, apena entra an casa, Piera ma diu: «Pé co no raspons, idiota?»
Dasprès manjat he çalcat de astudià, he fet una patita ritxerca adamunt de Shakespeare, no só anat a la missa de las sis, i ma só praparat pé anà a l’aspetàcul an palestra almat de paràcua. Primé que ixissi és tunara mamma, m’ha dit que tzia Melina s’ascusa assai a ma mi i que iò celqui de la cumpreda.
«Cumprenda cosa, que nega l’evidença? Que ‘l fil sigui un drugat paldut na treu lus uls a un txegu».
«No diguis així, Telmo».
«Iò vaig, ma’».
L’aixena no té palco. Pel folça, lu palco és an praça, ma an praça astà diluviant. Hi ha duas carias i un baúl dels custums. Nardo é sagut al baúl i a las carias hi ha dos atols que tangarivan de éssar professionistas. Un homa de una trentena de ans i una dona ella també de una trentena de ans, mentras Nardo pareix un vél de cinquanta. Totus tres són vistits a ma una tutina aderent negra, Nardo, andemés, té un gran cul.letu branc fet a rora. La dona, cara volta que sa mou amostra un cos assai assai interessant.
Nardo astà dient las mateixas cosas del maití al bar, de Billia Sacu ‘e Pira, de la Saldenya que ha ispirat l’ísura de La tempesta, de Danimarca Arcaminda i altras putanaras. La gent riu poc, pecó pocs saban calqui cosa de Shakespeare a Adebaras. Lus presents, són an majuria gent gran sentsa massa ascoras o gent jova que de ascoras n’han fet poc. La veritat és que l’àn que toqui festa carenta i llonga, o fa bon téns i al.lora la gent ixi, opuru no, i al.lora la gent arresta an casa astujant folcas i ganas pé l’últim dissata, qué aquella és festa de daveru.
Tantu Nardo la talla culta i diu que faran Sómiu de una nit de mig istiu. Qui vol fé la paret? Qui vol fé l’anamurat murendu. Lus dos atols s’aixecan de la caria i vanan a prenda gent del públic. A u posan un bunetu, a un altru un mantel i lus fanan retxità. Com, si no sabem la palt? No ampolta, Nardo dóna la tratxa i la gent de Adebaras diu tot lu que ‘i vengui al cap, però an dialetu.
I fa rira, in efeti fa rira. Aspetxalment Amleto quant diu éssar o no éssar an adebarí tancat. Sa va anvant així de un Rei Lear a un Macbeth, de un Coriolano a un Enrico Talcé, i així anant. I la gent sa divalteix, ma és hora de tancà, i Nardo fa un bis, Romeo i Jurieta. Romeo lu farà la dona, l’atritxe de una trentena de ans però ben feta de murí, i Jurieta iò, qué és vangura ella an palsona a ma trià anmig del públic. I com que lu diu la situació, ella m’abraça, ma toca, ma basa a la boca. Tots riun, tots aplaudeixan. I a la fi de tot iò ma felm a ajurà-lus a dasalmà, i ellus ma damanan si no hi hagi un lloc pé anà a manjà a Adebaras anaquell’hora. Ma celtament, lu comitato ha organitzat un rinfresc, ara lus acumpanyaré iò mateix. I l’atritxe ben feta ma damana si no hi hagi un lloc ont pugué fé la dotxa. I iò dic, ma celtament, an casa mia. «Vius de sol?», ma damana ella.
«No, sem an sis an casa, ma tanim dos banyos».
«Gràtsie», ma diu ella carinyant-ma una barra, «no ampolta, sigarà pé un’altra volta».
Al rinfresco, baient birra i vi i manjant saltitxa, frumaju, uriva i altras cusetas, só sempra arrastat apatxigat a l’atritxe, com si ma fossi anamurat de daveru. I folsis és lu que ma fóra agrarat, antrà al cor de aquella dona pé fugí pé sempra de Adebaras i de la famíria mia.
Poc primé de mijanit he racivit un sms: «Bastaldu!», era de man jalmana, de Piera.
«Pé co?»
«Miquela», ha pusat an rasposta.