Matrioska 7.0

7. Ahir

Avui és diretament damà. Ahir me l’he saltat, ma racolt que Matrioska m’ha anviat tres missajas. A u dieva que havia vist lu film “Generació 2000”, interessant, i més interessant ancara lu dibàtito, ma iò no hi era. Legu un emòticon interrogativu. I a la fi un: «No t’ascriuré més, si no ma raspons».
No he raspost, naturalment. La talda, a ma Picolino, Diego, Àngelo i Tonino sem anats a missa, havem fet la cumunió i tot i legu sem muntats al Mercedes de Àngelo i sem anats a Cabusu, a fé hora primé de anà al night “A pas de tango”. Picolino dieva que no era just, que fóram comúnqüe tanguts de tunà, almancu pé la sagona palt de contxerto de Slive Silver. Legu és astat lu primé a s’ambriagà. Iò he manjat, i bagut, i bagut, vuriva que Miquela Matrioska, de àqüila que s’astava fent, sa’n vulressi allunt allunt i sa facessi un mal racolt. Era com si facessi de tot pé pelda ‘l tram de l’amor i adamunt de un tapetu mòbil furrat de velut çalquessi de antrà a la gruta del drac, lu lloc ont donan lu contravaré pé l’amor. An giru meu era pre de cabels, nasus, ulls, bocas valmellas, braçus i ancas, ma era com si angiru angiru tanguessi sol donas de plàstica, maniquinos de vetrina; no ma palavan, no m’ascultavan, iò hi era, ancés com una santa bàlbara, ma ‘l pansament meu era a damà, a avui, a la festa final de Sant Asbeltino. Mancu iò sé com sem tunats an casa. Lu tenc tot com un sòmiu. Lu que sép és que quant iò antrava an casa babbo ixiva pe anà a la tanca.
«Vens a traballà a ma mi?», ma pareix que hagi dit.
«…»
«Gosa-ta’ls, no tangaràs sempra vint ans».
Só antrat an casa i só calgut com un tombu al divano del sojorno.
He ascumançat a ma daspaltà velsu misdia, quant mamma feva ramó a la cuina. «Corri, fes-ta una dotxa i legu vina a m’ajurà, qué avui tanim gent an casa», ha dit.
Ma só daspullat i, primé de ma pusà arrinta de la dotxa, he mirat lu telefonino. Hi era un missaja: «End of the story», firmat M., pusat assóta de una fotografia. Iò culgat al divano traient bava de la boca pijor de Homer Simpson. Ma só pusat assóta de la dotxa frastumant.
Quant na só ixit an casa hi eran nonna, tzia Melina i Fileno.
«Avui mangen tots assieme, quant arriban las minyonas, tu fes cumpanyia a Fileno», m’ha dit mamma. «Ixiu, si vureu, o feu lu que vus agrara, basta que sigueu an casa primé de las duas i deu, qué quant arriba Piera a ma las cumpanyonas mangem».
L’idea de astà a ma Fileno no m’agrarava, ma era massa talt pé trubà un’ascusa i massa an téns pé ixí a ma’ls amics meus de Adebaras. Així ma só vistit i sem anats an cultil, a fé dos tils a botxa.
«A mi no m’agrara ‘l futbal».
«Mancu a mi», he dit.
«Ma a mi sí», ha dit Carlino que era apena arribat de ascora. Havem jugat a u contra u i lu de tres an polta. Qui feva gol anviava l’altru an polta i jugava contra l’ex portiere. Ha quasi sempra jugat a ragatà Carlino, i o iò o Fileno sem astats quasi sempra an polta. A l’ascumençu és astat també divaltent, ma a un celt punt Fileno, aprufitant de l’altària que té, pusava una mà al cap de Carlino i no ‘l feva jugà. I Carlino l’ha pres a piaras als gambutxus.
A las duas és vangura Marta a mus avisà. Era assieme a ma una cumpanyona d’ella de Muragueddu, una cunvirara pé l’últim dia de la festa.
«Vaniu, ascumancem a ma’ls antipastos, antant que arriba Piera a ma las cumpanyonas».
Lu sojorno de casa nostra, a ma las duas mesas afiancaras i totas aquellas carias, pareixava diventat més patit. Saguts, hi eram iò, Fileno, Carlino, babbo, la cumpanyona de Marta i tzia Melina; anant de la cuina al sojorno pultant roba de manjà nonna, mamma i man jalmana patita. Arrastavan tres carias buiras.
A las duas i una tassa de vi més talt só arrastat a ma la fulqueta an alt i un mos de proixuto a punt de antrà an boca pé no sép quanta sagons. Piera, una cumpanyona i M. la matrioska són antraras an casa.
«Anau a vus rantà las mans, bellas, legu farem las presentacions», ha dit mamma.
Lu que és suçaït dasprés no ma l’arracolt. Sép que no he dit arrés, i que lu poc eran astròpius. Qui no acabava mai de palà era Fileno, i sempra velsu Miquela. Iò tenc això, iò faç allò, iò vist, iò cuneix, iò sép.
No m’és mai agrarat mun cusí, mancu de patit.
A un celt punt m’és també paraixut que Miquela m’havessi damanat calquicosa, a mi, ma no he fet a téns a dira arrés pecò ha raspost Fileno al postu meu.
Velsu las quatra mus sem tots aixacats de la mesa i iò m’he anvantat que taniva de ixí pé antupà lus cumpanyons meus vanguts del cuntinent.
«Vés tu també, Fileno», ha dit mamma.
«No, prefereix astà ananquí, així vus ajut».
Bastaldu.
Ara só a ma Picolino, lus altrus no n’han vulgut sabé, no ixiran fins a missa acabara. Picolino ha tangut l’alt ancàrric de la supervisió dels ossus asbeltins, elements determinants pé la rasixira de la festa.
Com sa cumprén, lus ossus raprasentan las relíquias de Sant Asbeltino màrtir, i lu bal és un’alegoria del rubatori dels ossus d’él fet de la gent de Paúlu i de Milinjanus, i de com la gent de Adebaras lus hagi recuperats. Tantu funciona que totas la donas agafan un “os ret”, és a dira un tubu de férula ben seca pintara de branc, i lus homas agafan una fror, sempra de férula pintara de branc, i la tenan de ampitsà a l’os ret de la dona que hagin cunvirat a ballà. Si no entra, qué és massa gros, la dona pot dira de no, opuru atsetà aquel bal, ma no lu que vangarà dasprés, si invetxe entra, la dona és ubligara a ballà i, a la fi del bal, prova a na trera la fror, si na ixi facilment vol dira que no era aquella justa i que tangarà de cambià cavaller, si invetxe no na ixi, ballaran tota la nit. Naturalment, caient o no caient an téns de carraixari, aquest bal té una variant. An téns de carraixari las donas són totas mascararas an fatxa, a ma la qual cosa ta pot capità de ballà tota la nit a ma un mostru, o tambè a ma un homa travistit, i las donas no tenan l’ubrigació de sa trera la màscara fins a l’últim bal.
Per això, primé que ‘l bal ascumenci, tratant-sa de ossus rets i de ossu fror fets a mà i tantu u divelsu de l’altru, pecosa lu sant sigui cuntent i ningú pugui pansà que l’hagin anganyat, és manasté verificà que cara “tubu” tengui almancu una fror que hi entri, i no que sa faci l’asquelçu de pusà més ossus astrets que grossu, o lu cuntrari. Aixó és lu que fà Picolino i a mi ma toca de l’ajurà: pren un os ret i ampítsa-li un os fror, si entra sentsa jugà massa és apostu, o si no vés i troba’l.
Cuntant que a ballà hi siguin sol la gent de Adebaras, tanim de calcurà cinc centas còpias, ma pansant que caraú de Adebaras hagi cunvirat almancu un cumpanyó, passem a mil còpias, i si legu cuntem lus de Adebaras que viun aforas… Un casí, iò i Picolino de sols no hi farivam mai. Ma Picolino ma tranquil.litzeja, és tota la samana que ampitsa ossus. Aqueixa talda na tanim de cuntrulà sol lus últims que han acabat de apriviní. Lu que tenc de fé és ajurà-lu a dascarragà las caixas de ossus i de astà atentu que no sa obrin primé del bal. Que ningú faci lu fulbu agafansa’n tres o quatra.
No sép pecosa l’astigui fent, ma m’astic ufrint com a guàldia dels ossus, lu que vol dira que astigarè a la festa fent candera, l’únic que no pugarà ballà.
Picolino, però, ma diu que no n’hi sigarà manasté pé tota la nit, a un celt punt lus ossus acaban: «I al.lora qui sensu tangariva fé de guàldia al que no hi és?», i legu ajuni: «Iò la cuneix aqueixa nova anamurara tua?»
«No, és una cuntinental que he cunaixut a l’universitat».
«Bona?»
«Una dea».
Una mijora dasprés de la missa lus de “L’orquestra improvisa” han atacat la primera cançó. La praça és mija buïra ma s’astà umprint.
Iò, Picolino i minyons del comitato fem de guàldia als ossus. Ellus són vistits a ma la divisa que han mig anvantat pél grupo de bal de Adebaras siguint las indicacions de l’astudiós Lino Pil.ludu. Iò no, iò tenc un dòmino de raso negra adamunt del paltó, qué tenc fret, i lu caputxu lu deix també sentsa pusà. No sé nimancu de ont sigui ixit aqueix dòmino, de calquiú del comitato, sagurament.
Antant la praça sa umpri. Arriban màscaras de cara lloc. És lu mamentu que manasté astà més atentus als ossus, ma diu Picolino. La quistió és que fins a las nou, fins a que no ataquin lus lentus, tangos, valzer, paso dobles, bal.lo del matone, la gent pot sol mirà lus ossus ma no’ls pot prenda. Sa prenan quant sa pugarà ballà sol an còpia. Pel mamentu caraú que balli com li agrara i li agusta. I a mi no m’agrara, aspetxalment pecó mun cusí Fileno és sempra acustat de una minyona de la qual no sa veu la fatxa pé culpa de la màscara, de la qual veig lus cabels: biondus. Bastaldu.
Però, quant atacan una música de tots lus dimonis, una mà m’agantxa i ma polta a ballà, i si no vaig calc an terra. I per aixó vaig. Ma posan a un roru de una quinzena de palsonas i lu bal és fàcil. U entra anmig del roru i anventa muviments que tenan de fé també ‘ls altrus, i quant s’astraqui toca la mà de qui vols, i aquel té de ballà al postu d’él. No sé qui siguin, qué són tots mascarats, ma lu cumprenc a la fi del bal, qué u ma diu: «Tanta saruts de palt de Nina». Són gent de la grefa mia de Sanbenat.
I al.lora vaig a ma’n trera lu paltó de sota del dòmino, que astic murint de la caró, i dic a Picolino que ma dasprau, ma que tenc de ballà. I él, lu més tallat que pot, ma diu que ja’l sabiva que adamunt meu no hi puriva cuntà.
Ma la música és bella, és folta, lus cumpanyons meus de Sanbenat sa moun com a dimonis, i iò, a ma’l caputxu al cap bal de sol, an dos, an tres, an quatra. I brinc, i jomp, i salt, i opr i tanc, i gir i ma cabós. I bec, i ric, i só cuntent.
Lus cumpanyons meus de Adebaras invetxe ballan poc, sol a ma las jovas uficials, qué si també ananquí no hi voran víura, de ananquí té de éssar la jova. Aspetxalment la de Àngelo, qué lu futur anginyé i la futura farmatxista só assieme del téns de l’asilo, i assieme, una volta casats, sigaran duenyus de tres qualts del tarratori de Adebaras, un qualt de aquel de Muragueddu i de quinza apaltaments a Sanbenat i vint a Cabususu. Iò no, iò no ma casaré mai, no sigaré mai duenyu de arrés, tangaré pé sempra vint ans.
I ara ma felm, no ballaré més, pecosa són ascumançats lus lentus, i iò no na tenc de ossus de Asbeltino. Iò ara ballaré a ma una, no, duas ampollas de birra. I no, pecò duas mans diricaras prenan las mias i ma ufrin un os ret, ma iò no na tenc de os fror, o sí? De la butxaca del dòmino ma’n ixi u. Qui ma l’havarà pusat?
I ballem. Ballem. I ella no sép qui sigui, pecosa és vistira de madamina a ma tantu de capel.lina, parruca i veleta. És alta quasi coma mi, també si polta sabatas baixas. Iò li dic que és un homa, ma ella ma fa que no a ma’l cap. I ballem, ballem. Pecòsa la fror mia s’és ancaixara així bé al furat d’ella que no hi ha manera de na la trera. I ballem. Ballem. I iò l’astrin. Ella m’astrinyi. I quant fem “matonel.la” iò cumprenc que és jova, ben feta i perfeta per a mi. I no m’aguant, deix que l’os meu palsunal arreti, i ella no diu arrés, ansis, apreta de més lu ventra.
«Qui sés?»
«…»
«Dó-ma un bas!»
I ella apreta lus morrus als meus, ma ella arrera de la veleta i iò arrarera del dòmino.
«Així no val».
Ma n’astà passant del tot l’ambriaguera, qui sigarà aqueixa masquerina. No vul que sigui Miquela. No vul. Ma iò sép que és ella. I a l’últim bal s’amustrarà i iò digaré que só completament ambriac, que no cumpraneva lu que feva, que ma paldoni, si pot.
Són las onza, ascupia lu primé foc artifitxal. Ella ma agafa una mà i corri, tanim de anà a mus buscà un lloc de ont sa vegin bé, una paret a sec, una pineta, una muntanyeta, adamunt de un’abra. Lus focs lus asparan del campanil de l’igrésia, sa veun de cara lloc de Adebaras, basta astà felmu ont siguis, ma musaltrus no, havem trubat un lloc prutigit, ont no sa veun lus focs ma de ont no mus veu ningú. I mus abracem, mus tuquem, mun traiem las màscaras pé mus basà. I ella és bel.líssima. És Miquela de la vira mia, porca tròia. Tangariva de dira no, no, tu tens quinza ans, tu sés patita i iò só gran. Ma no ma puc falmà, i ella no ma felma. No sép lu que antenc. No sép lu que vul. No sép lu que lu cos meu ampara. Sép que són massa cosas tot an una. Sép que astic prurant. Sép que astic cantant. No sép lu que veig. No sép lu que tenc. Sep que la veig també a uls tancats. No sép dira com só cuntent. Sép, però, que de damà muriré un trusset cara dia.
Acabat, un últim pum i l’orquestra riprén, és l’últim bal. La festa carenta de Sant Asbeltino màrtir és acabara.
No mu’l diem, ma sabem que millor si a la praça hi tunem caraú a conta d’él. Aixó dels focs artifitxals té de éssar un segret nostru.
Iò prenc un carré, ella un altru, així mascarats qui mus pot cunèixar?