Rundalla de capallà 21

Ivànoe Misipel.li és una bella criatura de set ans i mig. Bella fatxutxa, bella pantinarura, un cos més que a la mèdia de l’idat, i un’antirigença fenomenal: a l’idat que lus altrus de la leva d’él eran o an sagona o al màssin an talcera elementare, él era an quarta i, vulguent, fóra pugut éssar ja o an qüinta o també an primera mèdia, si las leis itarianas lu pilmitíssin. Un minyó que an un altru ambient lu fóran molt a asfotò, ma, ananquí, a palt del mestra de ingrés no l’asfutiva ningú. Aquél bracaburu, cara volta que antrava an classe del minyó i lu taniva de avisà o pé una cosa o pé l’altra, mancari fossi l’apel.lo, hi cantava la cançó del téns de la tivúdéiragàtsi: Aaaivanóoo! Una cosa que feva rira a él sol, i que ningú altru cumpraneva que dels telefims a ma Roger Moore jova s’eran palduras totas la bubinas. La criatura, ja del primé dia, li havia asbarrat que lu nom a él no hi vaniva del llibra del famós ascritor sir Walter Scott i ont, pé primera volta, sa palava del legendari Robin Hood, ma de Ivanoe Bonomi, atxento a la a, tantu Ivànoe, i últim president del consíglio primé de Mussolini i homa assai amirat del iàiu paterno. Lu mestra, però, no hi futiva a sa’n astà, així, almancu una volta a la samana: Aaaaaivanóoo! Lus cumpanyons de ‘scora, invetxe, o pé cosa era així patitutxu rispeta a ellus, o pecosa era així antirigent, així generós i així simpàtic, lu daixavan an pau, ansis l’apreciavan i lu pultavan an pam de mà, com sa diu. Però, no és que mancu lu mestra de ingrés hi vulguessi mal, ansis, pròpiu al ravés; Ivànoe era una fultuna per él, pecò lu fíl de l’anginyé palava bé divelsas llenguas: las tres principals de l’Asvítsera, tedesc, francés i itarià, las duas principals de la penísura ibèrica, aspanyol i pultugués, legu russu, polaco i unguerés pé via de las governantes de casa i, naturalment, l’ingrés, també aquel americà. Tantu, Ivànoe hi salviva com lu pa pé fé antrenda la pronuntxa curreta de las parauras i legu diferènças i assimijus a ma totas las altras llenguas europeas. Ma, essent brucal de caràtere, lu mestra sa’n ixiva sempra a ma la mateixa batura: ”I de totas las llenguas que sàs ta manca la més ampultanta de totas: lu saldu!”
Bo’, tot aixó pé dira que Ivànoe, a palt de tot, era una criatura com totas las altras, aspetxal lu que vulguis, però normal, fet de sanc i de os. Per això, aquel maití, ixint de ‘scora cuntent com sempra, a ma tots lus còmpitos fets, currigits i quotats a la média del deu, celtament no puriva pansà que tres minus habens com Giorgio Efedé, Tore Miserel.lo i Giusé Uldeboga fóran cambiat la vira an pijó d’él, de Isel.la Dius la baby sitter i de Marco Murrungioni lu mestra de ingrés – a palt de las viras del para i de la mara, sa cumprén, i de don Catalyn Leone Beato també, folsis.
Doncs, lus tres briquitorus s’eran pusats a la màquina del para de Uldeboga – qué tantu primé que na dinunciessi ‘l furto fóra tangut de passà tot lu téns que ‘l para aniguessi an garaja, és a dira cara volta que taniva de prenda un butilló de ori, cosa que capitava una volta a la samana si no cara deu dias, i ara lu butilló era mig pre. Tantu an màquina an fira com si tanguessin criatura de arratirà. ”Ma així no mus veu la guàldia?” ”Ma tu a l’hora a Edgar Alan Poe no l’has lligit, La lletra ascarlata. Si no vols que ta biquin ta téns de pusà an mostra. Fia-ta de mi”. I si ‘l dieva Efedé que era jòmetra de gran quaritat, u sa taniva de fià.
Sóna la campana, ixin las criaturas i mi’ la baby sitter biondina, bellutxa, diricara i purrosa anant a arratirà la criatura i mi’ lu brucal del mestra de ingrés fet a farrí gran fent lu peix bullit a ma la minyuneta que, mínimu-mínimu hi deixa vint ans, si no demés, qué él na té coranta i passa i ella vint i manuts. I tenc la màquina acustat, i vus polt iò an casa, ma pé cosa vureu anà a peu? I ella arrés. No gràtsie dit una volta i bo’.
Així éls és anat anvant velsu ‘l parquejo, que sigariva una mija praceta de àngul mija amagara a mancu cent metrus del cultíl de l’ascora i baby sitter i Ivànoe arrarera al pas d’ellus, qué sempra de anallí tanivan de passà. I de anallí són passats lus llarras de criaturas. Han acustat la màquina rascarinu-rascarinu al cul de la baby sitter – la qual, difati, sa pansava a quissap qual mal-aducat que hi vuriva dunà aguèiu –, l’han tirara an terra a ma un cop de asportel.lo, han antrat la criatura arrinta, han pusat la crau USB an mans d’ella i li han dit: ”Si vols salva la criatura no diguis a ningú que ‘l tanim musaltrus. Dóna allò a l’anginyé i bo’”. I han caminat com si fossi tot normal. ”I poc sem professionistas”, sa són dits lus tres mallarrons. Ivànoe, més surprés que assustat, havia cumprés que no era ‘l cas de fé la criatura, an aqueixus tres tontus él lus puriva guanyà a ma l’antirigença, com lu que, pel mamentu, millor de no dira i no fé arrés que lus puguessi fé divantà mals. Als poca minutus eran aforas del país, direció tanca, i an mijora eran a la gruta segreta de Miserel.lo. Él, Ivànoe, a ma un caputxu al cap de rasu, que rasixiva a véra quasi tot.
Antantu, mija paldura pé l’assustu, Isel.la Dius s’era aixacara de terra, i lu brucal del mestra, que s’havia pusat l’auricolare pé ascultà un cd de Sting cantant an aspanyol, no s’era abijat de res, fins a que ella no hi havia picat a la màquina.
”I cosa hi ha?”
”Si ma pot dunà un passaja an màquina”.
”Ma celtament, i Ivànoe?”
”L’he daixat a ma’l iàiu”.
”I ont era qué no ma só abijat de arrés?”
”…”
”Ma mal sa santeix, oh Isel.la?”
”No és arrés, apena-apena de cap gira-gira”.
”Ascusi si ma palmit, ma no sigarà pranyareta, no?”
”Mut, pel praié, mut!”
Mancu ellus poran sabé lu que lis custarà aqueixa arraunara, i més poc ancara lu pot sabé don Leone Beato que s’astà manjant lu minestró aprivinit de Mininna la perpètua, qué a ma l’ascusa que hi va tres voltas a la samana, li aprivini un’olla que hi té durà mínimu tres dias. I aqueix és lu de tres dias siguits que menja sempra lu mateix minestró, proba capallà. I és per això que astà pansant a la rundalla del cuc i de la llatuga que hi dieva sempra lu iàiu an Romania, quant era patit.