Rundalla de capallà 34.

Quant era a mig camí, don Catalyn, invetxe de tirà velsu l’igrésia ha girat pé casa de Tore Martinutsi dit Miserel.lo, lu cumpanyó del cor de aquel imbetxíl de Uldeboga. Pecò si allò de la cunfassió no cunfassió del maití primé taniva un sensu – i vist lu de sanyora Roseta de avui a la nit lu sensu lu taniva i com – Uldeboga aquella cosa no la fóra mai feta de sol, i qui altri de Miserel.lo i Giorgio Fildebagassa purivan éssar cómplitxes o idearols del rubatori de Ivànoe Misipel.li?
Per això, a ma la mateixa ascusa de la benerició del Cor de Jésus anvantat, ara fóra anat an casa de aquella gent mal-anara que viviva més que an pecat multal. Pecò Salvatore Martinutsi s’era casat a jova a ma una viúra de calqui àn més gran d’él i s’eran murats a la casa de la bonànima del marit d’ella. Un homa que hi vinciva una vintena de ans, viút de téns assai, i que s’era casat a ma ella sol quant la filla tangura a ma la primera mullé s’era casara a vint o a vint-i-cinc ans. Com difati, a la molt del para la filla prataneva la casa de famíria, i si no tota lu just, és a dira lu cinquanta pel cent o almancu lu valor an munera o com a mínimu un afitu. Te’, assai val la casa, cent? Dóna-ma cinquanta i tots an pau. No? Dóna-ma l’afitu, a l’hora. Assai tucariva, cinc cents èuros al mes? Dóna-ma’n dos cents-cinquanta i pel mamenetu ja va bé així. Invetxe, la viúra tunara a casà a ma Martinutsi, dieva que era tot d’ella, que la casa era d’ella i bo’, que ‘l marit li havia daixara pé testament. Sol que lu testament no ixiva. A l’hora, o pé cosa l’havian cunsallara, o pé cosa era capitat, la viúra s’era feta ampranyà de pressa de Miserel.lo de modu de pugué dira que lu fíl que agualdava era del marit molt, an modu que tra ella i la criatura tanguessin las duas palts de tres de tota l’hereditat i, éssent la criatura evidentement minorenne, pé almancu altrus divuit ans, ningú na la traieva de aquella casa. Sol que la dona havia asballat lus contas, i al cap de nou mesus de la molt del marit la criatura no fóra pogut mai nàixar, a mancu de andicipà lu palt de mínimu-mínimu un mes i mig. I és lu que havia çalcat de fé, un fíl setimino aspatxat pé just de nou mesus i així de pugué-lu considerà fíl natural del molt. Però, o pecò las cosas tanivan de anà de aquella manera o pecò an internet no havia trubat la raceta justa, la dona havia sí parit, ma una criatura molta. A ma l’ajut de un avucat mallarró havia pratés que l’animutxa fossi considerara filla del molt i tantu ella herede sigui del marit i sigui del fíl, ma la filla gran del marit molt havia pratés la prova del dna, i la criatura non fóra mai pugura éssar filla del mateix para. Miserel.lo, a l’hora, fet a para natural de un’animutxa del Cel, havia dit cara cosa an cunfassió a padre Leone Beato, lu qual havia pratés que lus dos dasgraciats que almancu sa casessin. I s’eran casats, i vivivan de praputença a la casa que era al cinquanta pel cent de la filla del primé marit. La dona que al mateix téns era sigui jova viúra, sigui mara dasasparara de una criatureta molta, sigui bella núvia de un anútil com a Miserel.lo, era de més de tots una palsona prena de tràumas interiols que, pé pugué tunà a trubà un equilíbriu, taniva manasté de pocas cosas però saguras: una casa – i aqueixa ja hi era –, un marit – i aqueix ugualment ja hi era, també si miserel.lo –, i un fíl – i aqueix no hi era, però hi fóra pugut éssar, dunant-sa de quefé. Tantu, lu tipo de quefè que salviva no és conta de l’aspiegà-lu que caraú ja sap cosa salveix pé avià una nova vira, i ‘l conta és pròpiu aqueix, Miserel.lo no sa santiva pront a éssar para. Ma ja havia fet bé a sa casà aquella dona arratxunira i més gran d’él, él que no havia acabat las ascoras, que era més lu téns que sa passava dasviat qué traballant de manial de mestra de pareta? I allò de la criatura molta, no era un sanyal del Cel? Primé la vurivan fé nàixar pé anganyà aquella proba minyona que celtament taniva dirit al cinquanta pel cent de la hereditat del para, i legu, una volta molta, aquella proba animutxa l’havian amprara com ascusa pé sa casà. I ara ella na vuriva fé legu un altru, sentsa mancu dunà-li lu téns de sa rafé. I lu risultat era que a Miserel.lo no hi arretava lu deixò. A ma qual sa sia altra dona sí – al sensu de las donas vistas als pornos de internet – i a ma la mullé no. Per això, al cap de poca mesus, la mullé havia ascumançat a sa fé cunsurà de qui fossi, i an giru de un àn era arrastara pranyara de una bella minyuneta formalment filla de Miserel.lo, també si no biològiocament. Él hi fóra també astat an aquella situació, si la mullé havessi acabat de sunà a ma qui sa sia, ma ella no, ella vuriva legu lu fíl homa, que era arribat a l’àn i mig fet a ma qui na vol sabé. I als dos ans un altru ancara, sol que aqueixa volta, assieme a ma la criatura era arribat també lu gran amor, un juvanot mig zíngaru quinz’ans més jova d’ella que oltras que amant li era més fíl de tots lus altrus. Miserel.lo fóra vulgut pusà una fi a tot allò, ma com? Formalment las tres criaturas eran d’él, i las pràtigas pel disconoiximent de paternitat són llongas, la mullé fóra també pugut atxel.lerà las pràtigas dient, diem així, la veritat, ma sol a pata que él damenessi lu divòrcio a ma culpa i que passessi mensilment tres assenyos de manteniment, u pé cara fíl, tipo quatra cinc cents éuros al mes a criatura. I de ont sa la traieva tota aquella munera? Pel mamentu, aquel tros de tanca que havia hereditat hi frutava sol calqui peça de frumaju i calqui quiró de raquita. Així, oltras a éssar formalment culnut, Miserel.lo taniva de fé finta de éssar moralment cuntent de víura a la mateixa casa de la mullé assieme a ma’ls tres fíls que ella s’havia fet a daspit d’él i, de un parel de ans, també a ma l’amante criatura. Tots assieme, tots a la mateixa casa de condomínio de duas apusentus i cuina. Però, pé dira, si l’anginyé Misipel.li vulguessi, pugariva fé varià lu piano-regolatore i cumprà-li la tanca a preu de or. Sempra que vulguessi, però.
Ara – al sensu de ara que manca un qualt de hora a la una – Miserel.lo s’és tancat al txesso pé sa rantà i pé rifití, ma ja sigarà una cosa ben feta, aqueixa de haver arrubat lu fíl de Misipel.li? Si aquel paga, sí que sigarà bél, què així divòrcia i sa’n va a víura de rèndita a l’èstero ont tots pansaran a él com a un gran sanyor. Ma si Misipel.li no paga o, pijó, lus ascuvia, a él hi toca de diventà un assassí, o, pijó, garera a vira. I mentras mira lu raroja pé calcurà quanta téns té primé de tunà a la gruta de la tanca pé véra com astigui lu minyó, hi pica a la polta del txesso l’amante de la mullé: hi és don Dràcula que ‘l vol. I Miserel.lo diu de dira que no hi és.
”Com que no, li he dit que t’astàs cagant ja de més de un’hora”.
”Digui-li que no hi só, que ta sés asballat”.
”Ma dit de ta dira de no fé com la granota a l’ampolla del rei”.
”Digui-li de sa’n anà a fanculo. Ansis no, que ma santeix mal i que ja vaig iò aqueixa talda a l’igrésia ont és él, que ma vul cunfassà”.
Don Catalyn ha ascultat tot, i pel mamentu ja hi basta.