Rundalla de capallà 5.

L’anginyé Misipel.li és un bon homa, una palsona fina, un homa que no hi ha gent al món que no’l vulgariva a cumpanyó. Pecò és colto, antirigent, generós, gentíl, alt, magra, sentsa mancu un cabel negra, las dent brancas com la neu i totas sanas, bél de aspeta, elegante, ric de famíria, casat a ma una dona de famíria ancara més rica, i ric també pé conta d’él mateix qué, com a anginyé, ha prujetat ponts, paraus, haspitals, prasons i, sagons pareix, també tot un país de trenta mil habitants a no sèp ont an Àfrica.
Pé la vira que fanan, sigui él sigui la mullé, u no’l digariva que són així rics assai, i, la veritat, ningú mai hi havia dunat tot aqueix pes a la riquesa de la famíria Misipel.li-Fildebella – Fildebella és la famíria de la mullé –, fins al dia de l’altícul de junal: ”Rics pé evasió fiscal”. L’altícul era lu risultat de una gran inquiesta interna i legu jornalística vulgura i aviara del nou diretor de la RiM (Riscossions i Multas), azienda ancarragara del Comune de recuperà tot lu que sa puriva recuperà an contas de evasió fiscal. I, furroga que ta furroga, era risultat que Misipel.li de sol taniva quattra paraus, u de tres prans, u de quatra i dos de sis, altrus vint-i-cinc apaltaments, setza mazems, tres vinyas, quatra urivals, dols holts, sis tancas dunaras a pasturà, sis vil.las, un albergo de categoria de sixanta llits, dos de categoria més baixa de vint-i-quatra llits u i de trenta-dos l’altru, dos ristorantes, quatra bars, set butigas i altras cusetas també, tipo garajas i roba així, i més títuls bancaris, títuls postals i altra roba. I, a ma tot això, més lu que taniva a mijas a ma la mullé, que també era roba assai, i daixant de palt lu que tantiva la mullé pé conta d’ella, i que peró era d’ella ma no d’ella que allò era ancara del para, aquell’altru de la mara, aquell’altru de un iàiu, i tot allò a mijas a ma’ls jalmans. Bo’, mirant bé, però bé cara cosa, lu sanyor elegantíssim Misipel.li era lu més ric de tots ma, car’àn, pagava tassas grossas ma no més grossas de un qual sa sia diretor de banca o primàrio de haspital, i però a ma la diferença que aquellus no arribavan a li aculdunà las sabatas an quant a patrimoni.
Del fet lus junals n’havian palat cara dia pé duas samanas bonas, si no de més. I l’homa gentíl, bo i generòs anginyé Misipel.li era diventat lu mostru, l’egoista, lu gran bastaldu. I no hi havia manera de fé cumprenda que no era ver arrés. Que si pagava pocas tassas era pròpiu pecosa l’anginyé era homa bo, just i generós. I difati lu capallà, don Daixaudir – Catalyn Daixaudir a l’anàgrafe de Petrusimul, un lloc de fet an Transilvània, i Leone Beato da que ha prés lus vots ixint de un siminari a prop de Palermo als vint-i-un àn – lu dieva a cara vangeri que no era ver arrés, que don Mariolino Misipel.li era un’òtima palsona, u que an vira d’él no havia fet mal a un cuc de mosca, u que quant puriva, i també quant no puriva, ajurava a tots, però a tot a tots, i difati s’aixaquessi ret an peus qui no havia tangut an famíria almancu una palsona ajurara de don Mariolino, homa de bé com pocs n’hi ha al món.
Sol que també si era an Itàlia trent’ans, don Leone Beato no havia paldut l’atxento i, aspetxalment quant era afutat, s’ambrullava a ma las parauras i la gent, que pe éssar gent és sempra mara de natura, era tota de la palt del jornalista d’inquiesta unjat del diretor de la RiM qué totus dos vurivan fé carriera, lu jornalista pé antrà a un junal naciunal i lu fiscalista pé éssar prumuvit almancu a dirigent de haspital. I la gent na traieva txistus i marícias al proba capallà paltit de la Romania de extracomunitari i ara pàrroco ja de almancu quinz’ans sempra al mateix lloc del conta. L’avisavan Dràcula Deixadira, abinant la rejó de nàixita a ma la corrució del conyom original, opuru, Llaó Rumit, a ma l’anta que era un bonatxoni. I altras patitas i grans cativèrias.
An aqueix clima de òdiu ningú s’era apantat a lligí las difesas dels avucats de las famírias Misipel.li-Fildebella, difesas que dimustravan sentsa pussibiritat de asballu que las tassas de Misipel.li eran més que an règura, ansis, que era un benefator de la comunitat, un homa que, tra una cosa i l’altra, dunava a traballà, i tantu de manjà, a més de tres-cents impiegats, tra rajonieres, jòmetras, mestras de pareta, camarels, campanyoryus etc., per això mínimu-mínimu duas-centas famírias, con lu qual hi havia almancu mil palsonas del país que cara dia manjavan gràcias a don Mariolino Misipel.li, i si rasultava que las tassas que pagava no era així altas com u fóra astat pultat a pansà, és pecosa aquell’u no cumprén un ràiu i no sap que gran palt de las aspesas de una qual sa sia impresa vanan an detració.
Al cap de duas samanas de buldel lu conta Misipel.li s’era tancat a ma ”tantescuse” de palt del diretor de la RiM i quatra rigas a una pàgina paldura al junal de palt del jornalista cutxu. Tot acabat, tot bé lu que s’acaba an bé, u digariva. I invetxe no. A la ”smentita” no havia cragut ningú, i als vangeris de don Dràcula Deixadira ancara més poc. I la fama de ricatxó bastaldu horamai don Mariolino sa l’havia feta: bastaldu i ric a puals i, no sép quant no sép com, un dia lu fíl patit, una criatureta de set ans i mig, ve sagrastara.
Anant a ‘scora, a la una i un qualt del misdia, havian tirat an terra la proba baby sitter i carragat lu proba minyó a un màquina folsis a camiontxino tipo las que poltan farramenta de eletritxistas, tubistas, mestras de nyenya o de pareta i cosas així.
A la baby sitter li havian pusat an mans una crau usb i bo’. A la crau hi havia una presentació power point.
”Bastaldu ascanyaprobas, ara sigaràs tu a pagà. Lu fisco t’ha paldunat ma musaltrus no. Si vols tun fíl tens de tréra lu que deus de tassas al Comune: quinza mirions de éuros.
Aqueixas las cundicions:
arrés de politsia,
arrés de nutícia als junals,
cinc dias de téns i al de sis polta tota la munera an contante ont ta diguem musaltrus,
pé cara dia de ritaldu tallem un dit a tun fíl”.
Lu conta, tantu, ascumença ara. Ara que don Leone Beato ascolta la cunfassió de sanyora Fildebella casara Misipel.li, que la proba dona a calquiú lu taniva de dira que quatra bastaldus anyurants i defitxents li havian rubat lu fíl. I de ont ràiu sa la traievan tota aquella munera an contante an poca dias i an segret? Mancu vanent cara cosa que tanivan al mig del mig del mig del valor fóran rasixits a utrenda una qualta palt de tota la munera que damanavan. I qui na té de contante al dia de avui?
I així, un poc pé cunsurà-la i un poc pé hi fé cumprenda lu que sa fóra pugut fé, don Catalyn Daixaudir, a ma calqui ajustu, li havia racuntat una rundalla, aquella de l’abra de pruna que pultava també préssac.