Rundalla del capallà 9.

An casa Misipel.li-Fildebella – casa? Un parau, una vil-la de tres prans a ma dotza apusentus de rumí i set-cents hètarus de jaldí angiru-angiru. Un castellet, altruqué!
La famíria Mispel.li-Fildebella, també si rica a puals, prurava a càntarus. Gent varanosa i sentsa cor li havia arrubat lu fíl. A l’ascumençu pareixava que puguessi éssar una bula, un asqueltsu de aquellus fèus a murí, però, a mijanit havian picat a la polta de casa del jalmà del custode de la vil.la-castel-jaldí francés. Aquel era ixit an pijama mig frastumant i havia trubat una busta a m’arrinta un parel de ulleras de criatura i un bitllet. ”Polta això a tun jalmà lu custode ara mateix”.
Lu jalmà del custode pansava a un asquelçu i havia tiquirriat: ”Ont ta sés amagat, bucurot?”
I anvetxe de una veu hi era arribat un tir de bal.la que s’era astampat al taré de la polta, tantu a poca txentímetros del cap d’él; con lu qual si aquel no havessi tangut bona míria lu matava a l’ata.
Així que era currit a la vil.la – vil.la? Un castel, ta’l dic iò – i havia daixat la busta al jalmà, lu qual, o pé sabé o pé no sabé era currit a la vil.la – al castel – pé daspaltà als duenyus, qué él ja’l sabiva que aquellas ulleras eran del sinyorino que avui no era ancara tunat de ascora.
Aixiqué, a la una i deu de la nit Mariolino Misipel.li, anginyé ascultat i rispetat, i la mullé Roseta Fildebella, prufassuressa de grec antic a l’universitat Ixinasdèqui de Ginevra, havian tangut la cunfilma que Ivànoe Misipel.li, lu fil patit de set ans i mig, era astat realment sagrastat, que la baby sitter no s’havia anvantat arrés i allò que dieva lu power point a la crau usb era tot ver. O trubavan quinza mirions de éuros an contante an poca dias, o lu proba de Ivànoe lu tunavan fet a micas, un dit al dia, i legu un’urella, un’altra urella, lu nas.
Roseta, feta a prufassuressa mija tedesca, prora com una funtana; Mariolino, fet a homa habituat a dunà de tu a tu a papas, reis i presidents pareix un’ànima an pena. I qui la té tota aqueixa munera an contante, i com sa fa a la utrenda sentsa vendra arrés, sentsa dira arrés a ningú? Ampussibra. Lus sagrastarols, sagurament, no eran gent habituara a tratà munera, ràiu, qué o si no fóran sabut que tota aquella liqüiditat hi vuriva téns i publitxitat i, més de tot, que sa tratava de liqüiditat virtual, és a dira munera vista i no vista passant de una banca a l’altra sentsa que ningú na pugui antrenda l’uró.
Buscà tota aquella munera de amagat i an així poca dias, oltras a éssar pruhibit, era un conta pé criminals professionistas, gent capaça de rapinà vint o trenta bancas an poca dias, set o vuit bancas al dia com a mínimu. I bancas grans, també, tantu las més sulvellaras.
Més hi pansava, i més Mariolino cumpraneva que lu rapiment del fíl era sol un daspit pél conta de l’ascàndul anvantat dels jornalistas que havian tret la veu que él no paguessi las tassas, pé culpa de aquel bocabentu del nou diretor de la RiM (Riscossions i Multas) que sa pansava de fé carriera asputanant Mariolino Misipel.li anginyé ric de famíria. An tot no hi havia un sisé de preba i, una volta acabaras las veríficas, li havian tangut de damanà ascusa, i lu diretor de la RiM, invetxe de fé carriera anant anvant era astat trasferit a ma un ancàrric de vitxe a un lloc ancara més patit i perifèric. Però la fama del gran bastaldu pre de munera Mariolino sa l’havia feta, calqui ambetxíl hi havia cragut i havia dicirit de li arrubà lu fíl damanant una txifra que, pé la trenda an contante tota assieme, anant bé i paldent assai del valor de casas, campanyas, butigas i tot lu restu hi fóra vulgut mínimu-mínimu àn àn i mig, i aqueixus bastaldus vurivan tot an cinc dias. L’únic era a sa fé amprastà munera de cumpanyons i parents. Ma com, com sentsa fé budel? I quant? També a vulgué-lu bé, cara cumpanyó o parent no fóra mai arribat a dunà-li més de cent o dos cents mil éuros. I amitint dos cents de caraú, ningú taniva tota aquella munera ni an casa i ni al conta an banca, tantu aquella samana bona taniva de passà, i a Ivànoe això fóra custat un dit al dia. Andemés, pé arribà a tota aquellus mirions, fóra tangut de damanà a una setantena, si no a un çantanal de palsonas. I de ont sa na’ls traieva cent cumpanyons dispostus a hi amprastà dos cents mil éuros de un dia pé l’altru? Sol una organització criminal fóra pugut fé una cosa del gènere, i Mariolino era una palsona pél bé.
L’homa taniva lu cap bulli-bulli e la mullé lus úls tritxi-tritxi. Però, a palt de daspraguts, u i l’altra eran palsonas de gran cultura, de gran istrució, i sempra anfulmats de las cosas de la vira. Celt, a sabé-lu ara a Ivànoe lu fóran anviat a un col.lejo de lussu i no a un’ascora pública, o almancu fet acumpanyà de dos homans almats arrinta de una màquina blindara. Però qui sa’l puriva pansà? Lu conta és que sigarà també ver que an totus dos tenan un patrimoni calcurat an mirions, però és tot pusat a frutu, tot ampanyat, aspetxalment pé dunà trabal a la gent del postu, i ellus dos, marit i mullé campan de l’astipèndio de marit i mullé, cinc mil éuros al mes ella i set mil, alintxirca, él. Arrés de més del que guaranya un diretor de banca, un patit dirigent del Comune, un bon professionista, mestra de nyenya o tubista que sigui. I una banda no sa alma pé sagrastà lu fíl de un tubista.
Futa, raióru, daspraié, duró de cor no purivan peró distraí marit i mullé del fet: Ivànoe, lu patitutxu, l’únic fíl de la còpia, era an mans de quatra criminals dasgraciats que ‘l purivan matà de un mamentu a l’altru si ellus no fevan calqui cosa pé salvà-lu. I cosa? I pensa que ta pensa, com a un conta de Grazia Deledda, ‘ls hi era vangut al cap lu capallà. Lu pàrroco del país. Qui més d’él puriva sabé qui, de la gent de ‘nanqui, lus té an òdiu i pugui haver ulganitzat o colaborat a ulganitzà aqueixa cosa fèa?
Així, també si a missa i a l’igrésia an general hi anavan poc i arrés, presus del dasasperu havian fet aqueix tentativu, i a las tres de la nit eran anats a picà a la canònica de don Leone Beato, nom de capallà de Catalyn Daixaudir, un rumeno horamai itarià ja de una trentena de ans.
Essent nat an Transilvània calqui bucurot l’avisava Dràcula Deixadira, i quant havia antés sunant lu campanel.lo i legu picant a la pultalleta s’havia pansat a calqui asquelçu i que sa fóra trubat calqui mas de àl panjat, com a dira ”vade retro Dràcula”, i invetxe s’era trubat aquellas duas, la mullé del custode de la vil.la – vil.la? Un castel – i la duenya an palsona, una que a l’igrésia sa pot dira que sa vaieva a cara molt de papa, mentras que la mullé del custode a l’igrésia era de casa.
Per aixó las havia fetas antrà. I cosa hi ha? La sanyora sa té de cunfassà.
”I cos’és això, la rundalla de l’uvella i del colbu”?